Veiem el que ens permetem veure: segons els esquemes mentals que tenim, la nostra visió és més àmplia, més restringida, decantada cap a una banda o cap a l'altra. Com més grans són els nostres prejudicis menors són les possibilitats de veure tot allò que queda fora dels nostres autoconvenciments: no podem veure (ni tan sols intuir) el que prèviament hem decidit que no existeix.
"Existe una escasa variedad en cuanto a opciones de tratamiento para la depresión bipolar resistente (...) El uso de antidepresivos ha mostrado una eficacia controvertida (...) La reciente validación científica de la eficacia de los antipsicóticos atípicos, especialemnte quetiapina en monoterapia y la combinación de olanzapina con fluoxetina ofrece nuevas estrategias (...) Finalmente, en casos más difíciles la TEC ha resultado ser la opción más eficaz. Actualmente se están investigando como opciones de futuro, nuevos compuestos con mecanismos de acción alternativa a la inhibición estándar del sistema neurotransmisor monoaminérgico (...)"
Són fragments del llibre "Depresiones bipolares y unipolares" (1), d'Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Clínic, i Víctor Pérez, director de la Unitat de Psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (si més no tenien aquests càrrecs en el moment de la publicació del llibre, 2012). En concret, són fragments de les conclusions del capítol 5, "Tratamiento de la depresión bipolar en pacientes con respuesta inicial insuficiente". (2)
Ho llegeixo i penso un cop més en la meva mare, "víctima" d'aquesta perspectiva exclusivament farmacològica: més de mitja vida medicada, tot i que no es va poder demostrar mai cap efecte positiu dels medicaments. (3)
Fins al dia que va morir, cap psiquiatra (dels diferents que es van anar ocupant successivament de les seves desestabilitzacions emocionals) no es va interessar mai per la seva biografia com a via per a abordar els seus malestars i les seves desestabilitzacions, sinó que tots van insistir de manera exclusiva, reiterada i tossuda amb l'aposta farmacològica.
Però d'aquesta opinió meva sobre l'abordatge exclusivament farmacològic de les desestabilitzacions emocionals de la meva mare ja n'he parlat altres vegades. Si de tot plegat en torno a parlar avui és perquè em segueix sobtant, i alhora entristint, i indignant, que vagin passant els anys i els màxims responsables de salut mental dels grans hospitals segueixin encallats i entossudits en la seva visió "estrictament biologista", una visió segons la qual les biografies són irrellevants (ja que aquests professionals només veuen "cossos" susceptibles de reaccionar a substàncies químiques). (4)
És una pena que no hi hagi canvis, que sovint l'única opció "terapèutica" que troben les persones que avui pateixen els mals emocionals que va patir la meva mare sigui també (segons als centres de salut als quals vagin) només aquesta: pastilles i debats sobre pastilles, i alhora absència de paraules, de temps, d'interès per la biografia de la persona. En definitiva, absència de veritable empatia. (5)
--
(1) Editorial Médica Panamericana, 2012
(2) Com a autors d'aquest capítol 5è figuren N. Cruz, A. González-Pinto, A. Nivoli, F. Colom i E. Vieta.
(3) En el seu cas, les seves pujades i baixades no tenien cap relació amb les pautes farmacològiques: les variacions dels estats d'ànim eren aparentment del tot arbitràries. I quan no ho eren estaven relacionades no amb medicacions sinó amb episodis biogràfics (no repetiré ara la relació d'aquests episodis perquè ja l'he exposat en algun altre moment).
(4) La farmacologia o, com a alternativa, l'electroconvulsió (els electroxocs o TEC); és l'única referència que surt a l'apartat "Estratègies no farmacològiques" d'aquest 5è capítol.
(5) Per si de cas repetiré el que sempre dic sobre aquest tema: no estic en contra de la medicació (per a algunes persones és d'una immensa ajuda), sinó en contra del seu mal ús. En el cas de la meva mare, dècades de prescripció reiterada i d'ineficàcia també reiterada fan que dir-ne mal ús de fet sigui molt lleu, caldria buscar adjectius més contundents.
