El cafè pendent

Quedo amb el Valen. Abans que acabés la substitució que feia a la porteria de la casa de la Lívia, vam dir que, algun dia, ens podríem trobar per fer un cafè. El dia és avui. (1)

Em diu que ara està treballant en una altra porteria, també una substitució, que en aquest cas sembla que serà llarga. Li agrada la casa, perquè hi ha molt moviment i, per tant, també hi ha moltes possibilitats de fer petar la xerrada amb un o l'altre. Parlar amb la gent li agrada molt, sembla que es podria passar el dia, parlant i parlant amb algú.

M'explica que, des de fa uns mesos, viu en un pis compartit, amb tres persones més, les tres amb algun tipus de limitació. El lloc li ha buscat una altra entitat, diferent de la que li proporciona la feina. Les dues entitats, relacionades amb persones amb graus de discapacitat de diferents tipus. 

Diu que està molt agraït a aquestes dues entitats, i que de moment, pel lloc on viu, no ha de pagar cap lloguer. Que més endavant, si aconsegueix una feina estable, llavors sí, però que el que haurà de pagar serà poc, res a veure amb els preus de mercat.

Repeteix el que ja m'havia dit quan estava a la porteria de la casa de la Lívia: que la vida no és justa, que la seva no ha sigut gens fàcil. I que ara tampoc ho és, però que, què caram!, més val agafar-s'ho bé. Que s'ha de tirar endavant, que lamentar-se no serveix de res, només serveix per empitjorar les coses.

Amb tota la seva alegria i optimisme de cares enfora, t'adones, o com a mínim intueixes que, per dins, segurament la seva alegria no és tanta... Com moltes persones amb problemes mentals semblants als seus (en el seu cas, afegits a problemes físics), fa una gran sensació de fragilitat.

--

(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/09/el-valen.html

Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia

Afegits als problemes mentals, té problemes digestius. La seva mare sempre li insisteix que vagi al metge, i ella unes vegades li fa cas, i unes altres no.

Ara l'han citat per a una anàlisi de sang i una colonoscòpia, i ha dit que no pensava anar ni a una cosa ni a l'altra. La mare està molt preocupada, diu que hauria d'anar sobretot a la colonoscòpia, que hi ha d'anar per descartar que no tingui algun problema als budells que, si no es detecta, podria empitjorar. La filla ja té més de trenta anys.

El metge, per la seva banda, ha dit a la filla que el més probable és que les molèsties de la panxa tinguin un component psicosomàtic, i li ha suggerit que anés a un psicòleg. O més que anar-hi, que hi tornés, perquè ja hi anava, fins que el va enviar a passeig.

D'això en sap, la filla, d'enviar la gent a passeig. De psicòlegs, ja n'hi ha enviat més d'un. Ara tampoc no fa cas del que li diu aquest metge assenyat que, segurament si ha contemplat la colonoscòpia no ha sigut perquè pensi que és la millor decisió, sinó per protegir-se ell davant de qualsevol queixa posterior, sigui de la filla o de la mare. Amb gent mentalment desestabilitzada, el metge deu pensar que totes les cauteles són poques, encara que el resultat de la cautela, en aquest cas, sigui més un despropòsit mèdic que una opció mèdicament sensata. (1)

La filla ho té clar: no vol la colonoscòpia. Però no ho diu perquè comparteixi el criteri del metge, sinó només "perquè no li dona la gana" que li facin la colonoscòpia. Ara bé, en aquest cas, aquest no donar-li la gana segurament l'afavoreix, ja que encara que els professionals parlin de les colonoscòpies com intervencions del tot rutinàries i sense cap risc, no és ben bé així.

A més, en un cas com el d'ella, parlar de colonoscòpies és una manera de desviar l'atenció d'on hauria d'estar centrada. Perquè el problema més greu d'aquesta noia, d'aquesta dona, és el seu cap. El seu desordre mental, que fa que, llavors, amb la seva conducta i les seves ansietats, se li acabi desordenat també el cos, per una banda o per una altra.

Però, i si té raó la mare? I si la filla, "potser", té de debò un problema als budells? 

Però... i si resulta que el problema, el veritable problema, són aquests "i si...?" Quantes proves es poden arribar a fer (i es fan) per descartar tots els eventuals "I sí..?". I mentrestant, alhora, moltes vegades no es fa el que seria més fàcil i sensat fer. Que de vegades potser és no fer res. 

No fer res, "com a bé major, o com a mal menor". En el cas d'aquesta noia, segurament és el mal menor: el bé major seria que tornés al psicòleg i que, a més de tornar-hi, hi anés amb ganes de desembolicar els molts embolics del seu cap.

--

(1) Una colonoscòpia no és una fotesa, encara que les programin com si ho fossin. Primer necessites la preparació prèvia, la purga. Després, has d'anar a l'hospital, on només pel fet d'entrar-hi, ja corres el risc d'arreplegar una infecció hospitalària. A continuació, el risc la mateixa colonoscòpia, que en general no són problemàtiques, però sempre hi ha excepcions. Per exemple: a una coneguda, amb una colonoscòpia li van foradar un budell i va haver d'estar un munt de temps a l'hospital, molt greu. 

Un altre internat

Durant uns quants anys va estar intern en un col.legi religiós. Ja gran, de vegades explicava que al col.legi hi havia més d'un professor que havia abusat sexualment d'alumnes.

Van anar passant els anys, molts, i quan ja s'havia jubilat va emmalaltir. Es va anar agreujant, i va arribar a un punt en què els metges li van dir que no hi podien fer res més, que li quedava poc temps de vida. 

Pocs dies abans de morir, va parlar amb un germà seu i li va dir que ell va ser un dels alumnes abusats. Fins aleshores, no ho havia dit a ningú.

Un temps després, a aquest germà al qual li havia fet la confidència se li va detectar un inici de demència senil. Quan el seu deteriorament era lleu, quan encara tenia una bona memòria, un dia li va dir a la seva dona el que li havia dit el seu germà abans de morir.

Temps enrere, la seva dona havia sentit com el germà de vegades explicava que al col.legi hi havia hagut abusos sexuals per part d'algun professor. Però quan el seu marit li va explicar aquella última confidència, no hi va donar crèdit. La hi va rebatre, va negar, de forma insistent, que fos veritat allò que deia. Va atribuir el que deia el seu marit a distorsions seves a causa del seu deteriorament neurològic.

Què li va passar al germà del marit quan estava a l'internat? Saber-ho és impossible. Però la història dels abusos durant la infantesa, el silenci durant dècades i la confidència poc abans de morir, si més no són força versemblants. Perquè respon a un patró més habitual del que la gent es pensa, en aquests casos. Això, quan no és que la víctima mor sense haver dit mai a ningú el que li havia passat.

És així perquè, en la vida d'aquestes persones, hi ha una barreja de vergonya, "de culpabilitat" (encara que sembli incomprensible). I de por de no ser creguts. De por de no ser creguts perquè hi ha revelacions que són tan dramàtiques, que incomoden als altres, i prefereixen que no se'n parli. Com si allò no hagués existit, encara que sigui sovint el fet més determinant en la vida de l'altre. I si se'n parla, aleshores pot ser que intentin relativitzar els fets, o negar-los. 

La realitat és que, durant moltes dècades, l'entorn social no ha afavorit, no ha facilitat gens, que es parlés d'aquestes històries. Per això he dit que, encara que el que va passar en aquest cas sigui impossible saber-ho amb certesa, és del tot versemblant. I alhora, la negació de la dona del germà també entra dins d'un esquema relativament habitual.

En aquest cas concret, d'altra banda, la negació té un, diguem-ne, agreujant afegit: l'argument del deteriorament cognitiu de qui ha explicat la confidència i que, a sobre, ja no pot defensar el que diu perquè el confident ha mort. És una temptació gran, quan s'inicien deterioraments cognitius, que algú els faci servir per desacreditar, segons els propis criteris o conveniències, el que l'altre diu, quan allò que diu, pel motiu que sigui, genera incomoditat. És veritat que de vegades el deteriorament pot justificar la desconfiança, però no sempre, no de forma sistemàtica. Sobretot, en els primers estadis.

Per acabar. En la vida del germà ja mort hi ha aspectes que, segons com, es podrien explicar amb més facilitat contemplant els abusos, però aquestes ja són altres històries i, alhora, encara més especulatives.

L'internat

La seva família era una família de pocs recursos. Quan a l'internat de monges que hi havia a la comarca li van oferir una plaça gratuïta, als seus pares els va semblar una bona idea; era una manera que ella pogués estudiar i, alhora, d'alleujar el pressupost familiar, tenint en compte que, a casa, quedaven altres germans que alimentar i fer anar endavant.

Va estar uns quants anys interna. Era una noia espavilada, i les monges van pensar que podria ser una bona novícia. Però ella no sentia cap mena de vocació, i quan va quedar clar que era així, les coses a l'internat van canviar. 

Li van començar a fer la vida difícil. Per exemple, si abans valoraven les seves capacitats, i l'estimulaven perquè anés seguint els estudis, llavors li van començar a dir que no servia, que no faria mai res de bo.

Alhora, van començar les desqualificacions en públic. I els càstigs arbitraris. I de vegades la denegació del permís per anar a casa dels pares durant les vacances, durant les quals la convertien en una minyona de fer feines a l'escola deserta: era l'única nena que s'hi quedava. Una altra cosa que li va passar és que es va quedar sense amigues: les altres nenes se'n van anar apartant, potser pensant que, de cara a la seva relació amb les monges, no els convenia mantenir l'amistat amb ella.

No era pas una nena  rebel, s'havia limitat a deixar clar i mantenir el seu rebuig a fer-se monja. Només això. Segurament va tenir la mala sort que, primer, l'haguessin vist com a possible novícia; si no s'haguessin fixat en ella, probablement no li hauria passat el que li va passar. Qui la va tractar més malament va ser, sobretot, la monja que al principi l'havia valorat més i tractat més bé.

Seixanta anys després, diu que va ser la pitjor etapa de la seva vida, aquells anys a l'internat. Diu que a l'internat ningú la va defensar. Va estar a l'internat fins que, un dia, va dir als seus pares que, si no la treien, s'escaparia. 

No només explica això, sinó que també diu que, durant molts anys, durant dècades, va viure arrosegant aquella "ferida", una ferida que considera que no ha aconseguit superar fins fa relativament poc. Uns cinquanta anys després de l'internat.

És un tipus de ferides de les quals, de vegades, les persones afectades normalment no en parlen. Jo, d'aquesta part de la seva vida, només me n'he assabentat després d'unes quantes dècades d'haver-la conegut, després de moltes vegades d'haver parlat amb ella, durant aquests anys. 

Que en aquest cas sigui una història d'internats, de monges, per descomptat és important, però no és el més important; també pot passar en altres tipus de centres educatius, amb altres tipus de professors, o en qualsevol altre lloc. 

El que és el més important és que és la història d'una ferida durant la infantesa. Una ferida molt profunda, que marca tota una vida.

A partir de les deu, a partir de les sis

Hem quedat i ens trobem davant de casa seva. Són les cinc de la tarda. Em proposa anar a un bar a fer un cafè. Li dic que d'acord, anem a un que hi ha a la cantonada. Ens hi estem una hora, parlant d'això i d'allò. 

Després, em diu d'estirar una mica les cames, i aquesta mica és ben mica, perquè al passar davant d'un altre bar em diu que podríem seure una altra vegada. Torno a demanar un cafè (aquest i l'altre descafeïnats, a les tardes sempre així). Ell diu que ja són les sis, i que a partir de les sis ja no beu cafè, demana una copa de vi.

Ens estem aquí una altra hora, i entre el que parlem hi ha el tema aquest del vi. Diu que al matí, abans de les deu, beu cafè, i a partir de les deu, vi. I a la tarda ja m'ho ha dit, el pas del cafè al vi és a les sis.

Diu que normalment beu de manera moderada, que si no passa d'una ampolla diària, va bé. Que buscant i rebuscant a Internet va trobar un article d'uns investigadors brasilers que, després d'un estudi amb no sé quantes persones, havien arribat a la conclusió que beure vi anava bé per a moderar el colesterol. I que ell es va imprimir l'article i el té penjat a la paret, a un lloc ben visible de casa seva.

Diu que abans bevia cervesa, no especifica quantes, però que li anava pitjor, perquè li feien molta panxa, que ara amb el vi va més bé. Que li va bé si no passa de l'ampolla, perquè de vegades queda amb un amic molt bevedor, més que ell, i que llavors, els dos junts, agafen unes grans borratxeres, i que l'endemà es troba molt malament. Que aquest és el problema, l'endemà.

Després d'una estona a aquest segon bar, torna a parlar d'estirar les cames, i li dic que d'acord, però l'estirada de cames torna a durar poc, fins a un altre bar proper. El barri n'és ple, de bars. Demana una altra copa de vi i em pregunta què vull jo, i li dic que me'n vaig, que amb dos cafès ja en tinc preu. Insisteix una mica, però al final em diu que d'acord i ens acomiadem.

He estat a gust, amb ell. A banda del tema del vi, m'ha explicat unes quantes coses més de la seva vida. M'ha agradat escoltar-lo, perquè altres vegades, quan ens havíem vist, només deia coses intranscendents, darrere les quals s'amagava, i aquesta vegada no.

Sobre la seva relació amb el vi, en cap moment li he fet cap comentari, només he escoltat quan s'hi ha referit. Ha anat així i, alhora, crec que ha estat bé que anés així.

Si hagués fet qualsevol comentari sobre el seu alcoholisme, no hauria servit de res i, a sobre, ell no hauria parlat amb la llibertat i la franquesa amb què ho ha fet.

Ell, el seu gos i la sobredosi guardada

Té uns setanta anys i un passat, ara ja llunyà, d'addicte a l'heroïna i a altres substàncies. Arrossega problemes mentals importants, una part segurament resultat dels seus anys de consums. Viu molt solitari, té molt poques relacions socials,. Entre el deteriorament mental i l'envelliment físic, acompanyat d'algunes malalties, no té una vida fàcil.

Diu que la seva família és el seu gos, un gos que ja té uns quants anys. Diu que el dia que el gos se li mori, la seva vida ja no tindrà gens d'interès ni sentit. I que llavors es suïcidarà.

No sembla que parli per parlar. Explica que, a Internet, ha comprat una sobredosi (concreta de quina substància), per poder dur a terme la seva determinació, quan arribi el moment. Ho diu de manera tranquil.la.

M'ho explica una de les poques persones que de tant en tant es relaciona amb ell, una persona també amb un passat d'addiccions molt greu, que ara també li queda lluny, però, com a l'altre, també li ha deixat seqüeles importants.

M'ho explica un dia que parlem d'això, de fins a quin punt té sentit, per a nosaltres, seguir vivint a partir d'un determinat grau de deteriorament. O de cansament. O de desencant. O de tot plegat. Pensem d'una manera semblant, ni ell ni jo volem viure convertits en ruïnes humanes.

Ell ara té un altre motiu, una realitat ben propera, per pensar més en aquest tema: la demència del seu pare, un tipus de demència que, en només un any, ha fet que el seu deteriorament fos molt gran.

Quan m'explica el cas del seu conegut, ho fa com a exemple del variable que pot ser, per a cadascú, una vida que val la pena o no. Cadascú té els seus criteris. També en això estem d'acord. I a banda dels criteris, els raonaments, els desitjos, alhora, cadascú també té el grau de valentia. que té. De por, d'inseguretat. I de vegades, això, la manera de ser, en aquests casos pesa més, és més determinant, que la manera de pensar.

De fet, potser no saps com ets fins que t'hi trobes, davant d'una situació així, davant d'un dilema d'aquest tipus. Tot i que, en el cas del seu conegut, el del gos i la sobredosi guardada, ell no hi veu ni el més petit bri de dubte, ni de falta de determinació, en relació amb la decisió i la capacitat de posar punt final a la seva vida, el dia que es quedi sense la companyia del gos. 

Mares i benzos / 2

Segueixo amb el tema de les mares i les benzodiacepines. En relació amb el que vaig dir, també és curiós que les mares (i els pares) que es preocupen pels efectes del consum de marihuana dels seus fills, alhora, tenen una preocupació molt menor en relació amb els efectes dels psicofàrmacs que es prenen, amb la corresponent recepta, aquests fills. 

És a dir, que poden insistir en la falta de dinamisme i lucidesa mental que els provoca el consum de marihuana, mentre que alhora, els preocupa menys si uns efectes semblants són resultat del consum de medicaments psicoactius receptats; de vegades uns efectes, mentals i físics, molt més severs que els de la marihuana.

No és tampoc fàcil, parlar d'això, perquè els comentaris es contaminen a causa del fet que la marihuana és il.legal i els psicofàrmacs no. Com si tingués alguna importància, si el tema són els efectes secundaris (o primaris) d'un i l'altre consum. ¿I què, si les drogues farmacèutiques són medicaments, i les substàncies com la marihuana són "drogues"? 

De fet, aquesta diferent valoració dels efectes no és només cosa dels familiars, sinó que els primers que fan la distinció taxativa i arbitrària són els professionals, els psiquiatres. Els familiars, al capdavall, segueixen els seus criteris.

He dit, i ho torno a dir, que no és fàcil parlar d'això. Perquè si en parles, et poden considerar un defensor del consum de la marihuana. I no és això: per exemple, avui hi ha un consens que, sobretot abans dels vint-i-cinc anys, consumir marihuana és jugar a la ruleta russa: pot ser que no et passi res, llevat dels efectes directes en el moment de consumir, o pot ser "que et toqui la bala". 

La bala d'un brot psicòtic. I la possibilitat, llavors, que a sobre els problemes psicòtics potser es cronifiquin.

En el cas de consumir habitualment psicofàrmacs, les seves conseqüèncie poden ser també de molta envergadura, però aquestes conseqüències s'assumeixen d'una manera força acrítica, bastant incomprensible. A més, els efectes secundaris de segons quins psicofàrmacs, a banda d'eventualment molt importants, poden ser de dos tipus: els immediats, i temporals, i els altres, sostinguts, permanents, fins i tot si s'ha deixat la medicació que els va desencadenar.

Sembla que tot hauria de ser motiu de preocupació, de cautela, de debat. Tant els efectes del consum de substàncies psicoactives il.legals, com el de substàncies psicoactives legals. Però no és així. 

El cas és que parlant de manera insistent "del perill de les drogues" (entenent per drogues només les il.legals), en part el que es fa és desviar l'atenció de l'altre debat necessari: el del consum creixent de psicofàrmacs, de l'abús que se'n fa, que en fan els psiquiatres quan els recepten, i dels seus diferents efectes adversos.

De fet, de moltes d'aquestes substàncies psicoactives legals (legals perquè comitès avaluadors, influenciats per les farmacèutiques, els han aprovat), n'hi ha menys informació, relativa als efectes del seu consum, que dels efectes del consum de la marihuana.