Un altre internat

Durant uns quants anys va estar intern en un col.legi religiós. Ja gran, de vegades explicava que al col.legi hi havia més d'un professor que havia abusat sexualment d'alumnes.

Van anar passant els anys, molts, i quan ja s'havia jubilat va emmalaltir. Es va anar agreujant, i va arribar a un punt en què els metges li van dir que no hi podien fer res més, que li quedava poc temps de vida. 

Pocs dies abans de morir, va parlar amb un germà seu i li va dir que ell va ser un dels alumnes abusats. Fins aleshores, no ho havia dit a ningú.

Un temps després, a aquest germà al qual li havia fet la confidència se li va detectar un inici de demència senil. Quan el seu deteriorament era lleu, quan encara tenia una bona memòria, un dia li va dir a la seva dona el que li havia dit el seu germà abans de morir.

Temps enrere, la seva dona havia sentit com el germà de vegades explicava que al col.legi hi havia hagut abusos sexuals per part d'algun professor. Però quan el seu marit li va explicar aquella última confidència, no hi va donar crèdit. La hi va rebatre, va negar, de forma insistent, que fos veritat allò que deia. Va atribuir el que deia el seu marit a distorsions seves a causa del seu deteriorament neurològic.

Què li va passar al germà del marit quan estava a l'internat? Saber-ho és impossible. Però la història dels abusos durant la infantesa, el silenci durant dècades i la confidència poc abans de morir, si més no són força versemblants. Perquè respon a un patró més habitual del que la gent es pensa, en aquests casos. Això, quan no és que la víctima mor sense haver dit mai a ningú el que li havia passat.

És així perquè, en la vida d'aquestes persones, hi ha una barreja de vergonya, "de culpabilitat" (encara que sembli incomprensible). I de por de no ser creguts. De por de no ser creguts perquè hi ha revelacions que són tan dramàtiques, que incomoden als altres, i prefereixen que no se'n parli. Com si allò no hagués existit, encara que sigui sovint el fet més determinant en la vida de l'altre. I si se'n parla, aleshores pot ser que intentin relativitzar els fets, o negar-los. 

La realitat és que, durant moltes dècades, l'entorn social no ha afavorit, no ha facilitat gens, que es parlés d'aquestes històries. Per això he dit que, encara que el que va passar en aquest cas sigui impossible saber-ho amb certesa, és del tot versemblant. I alhora, la negació de la dona del germà també entra dins d'un esquema relativament habitual.

En aquest cas concret, d'altra banda, la negació té un, diguem-ne, agreujant afegit: l'argument del deteriorament cognitiu de qui ha explicat la confidència i que, a sobre, ja no pot defensar el que diu perquè el confident ha mort. És una temptació gran, quan s'inicien deterioraments cognitius, que algú els faci servir per desacreditar, segons els propis criteris o conveniències, el que l'altre diu, quan allò que diu, pel motiu que sigui, genera incomoditat. És veritat que de vegades el deteriorament pot justificar la desconfiança, però no sempre, no de forma sistemàtica. Sobretot, en els primers estadis.

Per acabar. En la vida del germà ja mort hi ha aspectes que, segons com, es podrien explicar amb més facilitat contemplant els abusos, però aquestes ja són altres històries i, alhora, encara més especulatives.

L'internat

La seva família era una família de pocs recursos. Quan a l'internat de monges que hi havia a la comarca li van oferir una plaça gratuïta, als seus pares els va semblar una bona idea; era una manera que ella pogués estudiar i, alhora, d'alleujar el pressupost familiar, tenint en compte que, a casa, quedaven altres germans que alimentar i fer anar endavant.

Va estar uns quants anys interna. Era una noia espavilada, i les monges van pensar que podria ser una bona novícia. Però ella no sentia cap mena de vocació, i quan va quedar clar que era així, les coses a l'internat van canviar. 

Li van començar a fer la vida difícil. Per exemple, si abans valoraven les seves capacitats, i l'estimulaven perquè anés seguint els estudis, llavors li van començar a dir que no servia, que no faria mai res de bo.

Alhora, van començar les desqualificacions en públic. I els càstigs arbitraris. I de vegades la denegació del permís per anar a casa dels pares durant les vacances, durant les quals la convertien en una minyona de fer feines a l'escola deserta: era l'única nena que s'hi quedava. Una altra cosa que li va passar és que es va quedar sense amigues: les altres nenes se'n van anar apartant, potser pensant que, de cara a la seva relació amb les monges, no els convenia mantenir l'amistat amb ella.

No era pas una nena  rebel, s'havia limitat a deixar clar i mantenir el seu rebuig a fer-se monja. Només això. Segurament va tenir la mala sort que, primer, l'haguessin vist com a possible novícia; si no s'haguessin fixat en ella, probablement no li hauria passat el que li va passar. Qui la va tractar més malament va ser, sobretot, la monja que al principi l'havia valorat més i tractat més bé.

Seixanta anys després, diu que va ser la pitjor etapa de la seva vida, aquells anys a l'internat. Diu que a l'internat ningú la va defensar. Va estar a l'internat fins que, un dia, va dir als seus pares que, si no la treien, s'escaparia. 

No només explica això, sinó que també diu que, durant molts anys, durant dècades, va viure arrosegant aquella "ferida", una ferida que considera que no ha aconseguit superar fins fa relativament poc. Uns cinquanta anys després de l'internat.

És un tipus de ferides de les quals, de vegades, les persones afectades normalment no en parlen. Jo, d'aquesta part de la seva vida, només me n'he assabentat després d'unes quantes dècades d'haver-la conegut, després de moltes vegades d'haver parlat amb ella, durant aquests anys. 

Que en aquest cas sigui una història d'internats, de monges, per descomptat és important, però no és el més important; també pot passar en altres tipus de centres educatius, amb altres tipus de professors, o en qualsevol altre lloc. 

El que és el més important és que és la història d'una ferida durant la infantesa. Una ferida molt profunda, que marca tota una vida.

A partir de les deu, a partir de les sis

Hem quedat i ens trobem davant de casa seva. Són les cinc de la tarda. Em proposa anar a un bar a fer un cafè. Li dic que d'acord, anem a un que hi ha a la cantonada. Ens hi estem una hora, parlant d'això i d'allò. 

Després, em diu d'estirar una mica les cames, i aquesta mica és ben mica, perquè al passar davant d'un altre bar em diu que podríem seure una altra vegada. Torno a demanar un cafè (aquest i l'altre descafeïnats, a les tardes sempre així). Ell diu que ja són les sis, i que a partir de les sis ja no beu cafè, demana una copa de vi.

Ens estem aquí una altra hora, i entre el que parlem hi ha el tema aquest del vi. Diu que al matí, abans de les deu, beu cafè, i a partir de les deu, vi. I a la tarda ja m'ho ha dit, el pas del cafè al vi és a les sis.

Diu que normalment beu de manera moderada, que si no passa d'una ampolla diària, va bé. Que buscant i rebuscant a Internet va trobar un article d'uns investigadors brasilers que, després d'un estudi amb no sé quantes persones, havien arribat a la conclusió que beure vi anava bé per a moderar el colesterol. I que ell es va imprimir l'article i el té penjat a la paret, a un lloc ben visible de casa seva.

Diu que abans bevia cervesa, no especifica quantes, però que li anava pitjor, perquè li feien molta panxa, que ara amb el vi va més bé. Que li va bé si no passa de l'ampolla, perquè de vegades queda amb un amic molt bevedor, més que ell, i que llavors, els dos junts, agafen unes grans borratxeres, i que l'endemà es troba molt malament. Que aquest és el problema, l'endemà.

Després d'una estona a aquest segon bar, torna a parlar d'estirar les cames, i li dic que d'acord, però l'estirada de cames torna a durar poc, fins a un altre bar proper. El barri n'és ple, de bars. Demana una altra copa de vi i em pregunta què vull jo, i li dic que me'n vaig, que amb dos cafès ja en tinc preu. Insisteix una mica, però al final em diu que d'acord i ens acomiadem.

He estat a gust, amb ell. A banda del tema del vi, m'ha explicat unes quantes coses més de la seva vida. M'ha agradat escoltar-lo, perquè altres vegades, quan ens havíem vist, només deia coses intranscendents, darrere les quals s'amagava, i aquesta vegada no.

Sobre la seva relació amb el vi, en cap moment li he fet cap comentari, només he escoltat quan s'hi ha referit. Ha anat així i, alhora, crec que ha estat bé que anés així.

Si hagués fet qualsevol comentari sobre el seu alcoholisme, no hauria servit de res i, a sobre, ell no hauria parlat amb la llibertat i la franquesa amb què ho ha fet.

Ell, el seu gos i la sobredosi guardada

Té uns setanta anys i un passat, ara ja llunyà, d'addicte a l'heroïna i a altres substàncies. Arrossega problemes mentals importants, una part segurament resultat dels seus anys de consums. Viu molt solitari, té molt poques relacions socials,. Entre el deteriorament mental i l'envelliment físic, acompanyat d'algunes malalties, no té una vida fàcil.

Diu que la seva família és el seu gos, un gos que ja té uns quants anys. Diu que el dia que el gos se li mori, la seva vida ja no tindrà gens d'interès ni sentit. I que llavors es suïcidarà.

No sembla que parli per parlar. Explica que, a Internet, ha comprat una sobredosi (concreta de quina substància), per poder dur a terme la seva determinació, quan arribi el moment. Ho diu de manera tranquil.la.

M'ho explica una de les poques persones que de tant en tant es relaciona amb ell, una persona també amb un passat d'addiccions molt greu, que ara també li queda lluny, però, com a l'altre, també li ha deixat seqüeles importants.

M'ho explica un dia que parlem d'això, de fins a quin punt té sentit, per a nosaltres, seguir vivint a partir d'un determinat grau de deteriorament. O de cansament. O de desencant. O de tot plegat. Pensem d'una manera semblant, ni ell ni jo volem viure convertits en ruïnes humanes.

Ell ara té un altre motiu, una realitat ben propera, per pensar més en aquest tema: la demència del seu pare, un tipus de demència que, en només un any, ha fet que el seu deteriorament fos molt gran.

Quan m'explica el cas del seu conegut, ho fa com a exemple del variable que pot ser, per a cadascú, una vida que val la pena o no. Cadascú té els seus criteris. També en això estem d'acord. I a banda dels criteris, els raonaments, els desitjos, alhora, cadascú també té el grau de valentia. que té. De por, d'inseguretat. I de vegades, això, la manera de ser, en aquests casos pesa més, és més determinant, que la manera de pensar.

De fet, potser no saps com ets fins que t'hi trobes, davant d'una situació així, davant d'un dilema d'aquest tipus. Tot i que, en el cas del seu conegut, el del gos i la sobredosi guardada, ell no hi veu ni el més petit bri de dubte, ni de falta de determinació, en relació amb la decisió i la capacitat de posar punt final a la seva vida, el dia que es quedi sense la companyia del gos. 

Mares i benzos / 2

Segueixo amb el tema de les mares i les benzodiacepines. En relació amb el que vaig dir, també és curiós que les mares (i els pares) que es preocupen pels efectes del consum de marihuana dels seus fills, alhora, tenen una preocupació molt menor en relació amb els efectes dels psicofàrmacs que es prenen, amb la corresponent recepta, aquests fills. 

És a dir, que poden insistir en la falta de dinamisme i lucidesa mental que els provoca el consum de marihuana, mentre que alhora, els preocupa menys si uns efectes semblants són resultat del consum de medicaments psicoactius receptats; de vegades uns efectes, mentals i físics, molt més severs que els de la marihuana.

No és tampoc fàcil, parlar d'això, perquè els comentaris es contaminen a causa del fet que la marihuana és il.legal i els psicofàrmacs no. Com si tingués alguna importància, si el tema són els efectes secundaris (o primaris) d'un i l'altre consum. ¿I què, si les drogues farmacèutiques són medicaments, i les substàncies com la marihuana són "drogues"? 

De fet, aquesta diferent valoració dels efectes no és només cosa dels familiars, sinó que els primers que fan la distinció taxativa i arbitrària són els professionals, els psiquiatres. Els familiars, al capdavall, segueixen els seus criteris.

He dit, i ho torno a dir, que no és fàcil parlar d'això. Perquè si en parles, et poden considerar un defensor del consum de la marihuana. I no és això: per exemple, avui hi ha un consens que, sobretot abans dels vint-i-cinc anys, consumir marihuana és jugar a la ruleta russa: pot ser que no et passi res, llevat dels efectes directes en el moment de consumir, o pot ser "que et toqui la bala". 

La bala d'un brot psicòtic. I la possibilitat, llavors, que a sobre els problemes psicòtics potser es cronifiquin.

En el cas de consumir habitualment psicofàrmacs, les seves conseqüèncie poden ser també de molta envergadura, però aquestes conseqüències s'assumeixen d'una manera força acrítica, bastant incomprensible. A més, els efectes secundaris de segons quins psicofàrmacs, a banda d'eventualment molt importants, poden ser de dos tipus: els immediats, i temporals, i els altres, sostinguts, permanents, fins i tot si s'ha deixat la medicació que els va desencadenar.

Sembla que tot hauria de ser motiu de preocupació, de cautela, de debat. Tant els efectes del consum de substàncies psicoactives il.legals, com el de substàncies psicoactives legals. Però no és així. 

El cas és que parlant de manera insistent "del perill de les drogues" (entenent per drogues només les il.legals), en part el que es fa és desviar l'atenció de l'altre debat necessari: el del consum creixent de psicofàrmacs, de l'abús que se'n fa, que en fan els psiquiatres quan els recepten, i dels seus diferents efectes adversos.

De fet, de moltes d'aquestes substàncies psicoactives legals (legals perquè comitès avaluadors, influenciats per les farmacèutiques, els han aprovat), n'hi ha menys informació, relativa als efectes del seu consum, que dels efectes del consum de la marihuana. 

Mares i benzos

És un tema recurrent: les mares que es desesperen perquè els seus fills fumen marihuana, que desitgen que ho deixin, mentre que alhora, elles es prenen ansiolítics, perquè diuen que és l'única manera que tenen de poder suportar la situació.

No s'adonen de la contradicció, o no volen adonar-se'n, o troben totes les justificacions necessàries per a rebatre-la. Perquè el cas és que, tant elles com els fills, si es prenen el que es prenen és, sobretot, per apaivagar el malestar i l'ansietat.

Els fills ho fan amb una substància classificada com a il.legal, les mares, amb una legal, aquesta és la diferència. I la legalitat, "aquesta legalitat" (que podria ser una altra, fins i tot inversa), justifica l'aprovació dels ansiolítics i la censura social de la marihuana. Subratllo la cosa de la legalitat perquè, pel que fa als efectes secundaris de les substàncies, totes dues en tenen, i en els dos casos poden ser importants, un d'important l'aspecte addictiu. 

Parlo de mares perquè el recurs als ansiolítics en aquests casos és molt més de mares que de pares (també és cert que elles, en general, estan més implicades en les vides difícils dels fills amb vides difícils). 

Aquestes mares esperen que els seus fills canviïn els seus hàbits, en concret aquest, el de consumir marihuana i, en canvi, no es plantegen canviar "el seu hàbit", el de consumir ansiolítics. Sembla que no entenguin que, si elles justifiquen el seu consum perquè deixar-lo els suposaria un repta molt difícil, per als seus fills, superar el seu consum és com a mínim igual o encara més difícil, tenint en compte el desordre mental (i no només mental) de les seves vides.

Sembla també que no entenen que, en relació amb els consums dels seus fills, el millor que podrien fer aquestes mares, en lloc dels sermons que de vegades els fan (en general inútils, o pitjor, contraproduents), seria donar-los exemple: l'exemple d'elles deixant de consumir.

Tot això ho he explicat ja altres vegades. Si hi torno és perquè, de tant en tant, em vaig trobant en converses amb aquest tema pel mig: els dels fills consumidors de marihuana i les mares consumidores d'ansiolítics. I sempre em sorprenen les argumentacions y les autojustificacions d'elles.

Bé, cadascú sobreviu com pot, a partir d'allò que li toca viure. Però alhora també és normal pensar que, si s'opta pel que sigui, s'hagin d'assumir també els resultats (o no resultats) corresponents. 

Històries (interessadament) descontextualitzades

"La teoría del cambio en Terapia Familiar (...) Si el cambio 1 alude al cambio de un individuo, el cambio 2 alude al cambio de toda la familia. (...) Es evidente que un cambio 2 no busca que cambie todo en la familia, sino el modelo de solución de problemas utilizado." José Navarro. Técnicas y programas en terapia familiar. Paidós, 1992.

Un altre llibre trobat sobre teràpia familiar. Quan trobo textos d'aquests, sobre teràpies familiars, m'agrada donar-hi un cop d'ull (amb independència del seu any de publicació).

Per a mi són un recordatori de la importància en la vida de les persones dels seus entorns, dels seus condicionants. Per exemple, dels reconeixements o falta de reconeixements que hagin tingut. I és que, ignorant les circumstàncies de la biografia, de la vida d'algú, és complicat poder entendre aquesta persona, sobretot si té una vida difícil.

En aquests casos, és important, necessari, imprescindible, interessar-se pels "detalls" de la seva vida: les dificultats que ha pogut pot tenir (o té) en un moment donat, les seves alegries i esperances, tristeses i frustracions, les persones que l'envolten i que l'han envoltat, etc.

Això, és clar, suposa un esforç considerablement més gran que el de posar etiquetes a les persones amb problemes. Unes etiquetes, en general, associades "a problemes estrictament d'elles", sense que es contemplin relacions amb els altres, amb el seu entorn. Així, d'aquesta manera, s'aïlla "artificialment" la persona de tot allò que l'envolta, de tot allò relacionat amb les seves dificultats. Com si aquestes dificultats fossin resultat d'una mena de "generació espontània interior malaltissa".

És una opció alleujadora per als altres, és clar, perquè així s'estalvien la seva implicació, o en redueixen la necessitat. Però alhora, sovint és una opció injusta, poc empàtica, o gens, en relació amb la persona "diagnosticada amb l'etiqueta". A la que, a sobre, per confondre-la encara més, de vegades se li diu que "se sent una gran preocupació per ella". Sí, potser se sent "molta preocupació" (d'aquest tipus de preocupació), mentre que, en realitat, hi ha poca atenció...

És per això que, tal com deia, quan trobo algun text sobre teràpies familiars m'agrada donar-hi un cop d'ull. Perquè és un recordatori que em va bé. Un recordatori del que he dit. Un recordatori, en general, considero que molt necessari, en aquests temps d'abordatges sobretot biologistes.

No és que les teories o els punts de vista de la psicologia familiar o sistèmica ho expliquin tot, hi ha altres punts de vista que són també interessants, i necessaris. Però la idea de "sistema" és imprescindible, irrenunciable. Sempre. Fins i tot en molts casos de malalties estrictament neurològiques, com ara el parkinson o l'alzheimer, perquè les persones que les pateixen també tenen, òbviament, els seus entorns i els seus condicionants.

Si a mi m'interessa especialment tot això és perquè, de les moltes històries que conec de persones amb diferents tipus de problemes mentals o emocionals, en molts casos, per no dir que en tots, hi veig aquest component sistèmic o familiar (en el sentit de família nuclear o social).

El veig i, alhora, el que trobo preocupant és que també veig que, aquesta dimensió, no és prou reconeguda pel seu entorn (de vegades, fins i tot és negada rotundament). I al no ser reconeguda, o al ser negada, enfonsa més la persona afectada: retroalimenta la dimensió i el pes del seu problema, alhora que limita les possibilitats d'alleujament.

Adonar-te d'això, "sentir això", en relació amb un cas concret, aquest o aquell altre, fa mal. I aquest mal, amb els anys que tinc, ja l'he sentit unes quantes vegades.