Pneumònia psicosomàtica

Fa unes setmanes, a causa d'una pneumònia molt greu va acabar ingressat uns quants dies. El seu fill estava molt preocupat i l'anava a veure sovint.

El fill té trenta anys. Quan van donar l'alta al pare, l'actitud del fill va canviar. El mateix dia de l'alta, mentre acompanyava el pare cap a casa (no viuen junts) li va dir que no entenia per què havia anat a l'hospital. Que era un hipocondríac, que tot allò era psicosomàtic. Que el que havia de fer, una altra vegada, en lloc d'anar a un hospital, era anar a un psicòleg. Que el seu problema era de psicòleg. 

Li ho va anar repetint tota l'estona, mentre l'acompanyava. I li ho deia enfadat, renyant-lo, al final gairebé cridant. Mentrestant, el pare no deia ni una paraula, perquè no es podia creure el que estava passant.

D'altra banda, el pare no tenia motius per estranyar-se de res, perquè la reacció del fill era com a mínim previsible, tenint en compte els antecedents. Els antecedents no només vinculats a la relació amb ell, sinó també en general, les relacions del fill amb tothom, com a norma molt complicades.

El fill es comporta com si fos del tot independent, però no ho és. Per partida doble: econòmicament i emocionalment. I encara que parli amb molta seguretat i aires de superioritat, és evident que, encara que no en parli mai, la idea que el seu pare pugui morir l'espanta. Per això té una actitud tan diferent quan creu que la vida del pare corre perill: s'angoixa, se sent en perill. I quan passa el perill, torna "la normalitat": els menyspreus habituals, la sobergueria, els insults, etc.

Uns dies després de la pneumònia, el pare va patir una sobtada baixada de pressió, prou greu com perquè acabés a urgències un altre cop. Hi va passar una nit i, l'endemà, recuperada la normalitat, va poder tornar cap a casa, pel seu compte. Però va cometre l'error de telefonar al fill i explicar-li el que li havia passat. I el fill, un altre cop, el va tornar a trinxar, amb les seves desqualificacions i menyspreus, i la cantarella psicosomàtica.

Després dels dos episodis, un dia em trobo el pare pel carrer i m'ho explica. 

Li dic que és probable que el seu fill tingui part de raó. Que els seus ingressos per problemes físics greus, del tot reals, tinguin un origen, o com a mínim alguna relació, de tipus psicosomàtic. I que potser sí, que li podria anar bé l'ajuda d'un psicòleg. 

Però que si va a un psicòleg, hi hauria d'anar amb un altre objectiu. Amb l'objectiu que l'ajudi a aprendre a parar els peus al fill sempre que convingui. Que l'ajudi fins i tot a tallar la relació amb el fill, si el segueix maltractant. Tallar la relació mentre calgui. I dir-li clarament el motiu: que no el vol veure ni hi vol parlar mentre no el tracti de manera més normal. Sense menyspreus i insults. Perquè si no canvia, ell no té gens de ganes de seguir aguantant els seus maltractaments.

Ja es veurà... De fet, no és la primera vegada que parlem amb ell d'aquest tema.

El fill i el marit

Té un fill amb problemes mentals de força envergadura. I un marit amb problemes semblants, però menys greus.

En la seva vida els ensurts sovintegen. I quan hi ha ensurts, o cataclismes, és ella qui hi ha de fer front: qui ha de mantenir la calma, qui ha de gestionar la situació, prendre les decisions que calguin. De vegades, el que cal, del que es tracta, literalment, és intentar que no arribi el caos absolut. 

Al fill l'han ingressat diferents vegades a causa de brots psicòtics greus. Al pare, en canvi, fins ara no l'han hagut d'ingressar mai, tot i que ha passat per etapes de bastant descontrol. I ella sempre ha sigut capaç de fer front a aquestes diferents situacions de forma considerablement assenyada i efectiva. 

D'altra banda, el que sorprèn més és que, quan parles amb ella, si parla d'aquests aspectes de la seva vida, ho fa d'una manera tranquil.la, amb molta naturalitat. No es fa mai la víctima, ni parla amb una cara llarga, o amb desesperació o amargura; senzillament, "explica" la situació. I a sobre, l'explica somrient.

L'explica així no perquè sigui gens ingènua en relació amb la dimensió dels problemes que té a casa, en absolut. És del tot conscient de l'abast dels problemes. Sap que viu al damunt d'un volcà que pot entrar en erupció. Que està a sota d'un sostre que, en el moment més inesperat, es pot esfondrar i caure-li al damunt. Que camina per una maroma inestable, amb el risc de caure a causa d'alguna sacsejada sobtada del fill o el marit...

Ho sap, i té els seus neguits, del tot normals. Sobretot, el neguit més gran, en relació amb què passarà amb el seu fill quan ella ja no hi sigui. Aquest és el seu neguit més gran.

És molt realista. Però alhora, tal com he dit, és una persona amb una actitud sorprenentment optimista i alegre. Si li comentes això, la seva manera de ser, et contesta això: "Mira, només faltaria que, a sobre, m'amargués la vida; si m'ho agafo bé, si procuro riure i riure'm de tot, anar vivint és més fàcil". I ho diu així, somrient o rient obertament.

Quan quedo amb ella, sempre em "contamina" una mica amb el seu optimisme i alegria. Per això, veure-la sempre em ve de gust.

Rendir-se

Havíem parlat unes quantes vegades. Era una persona que semblava que visqués aclaparada per un gran pes, amb una gran llosa al damunt. Tenia un caràcter obsessiu, agreujat per compulsions conductuals i mentals. 

Havia fet molts esforços per mirar de minimitzar el pes d'aquelles esclavituds, dels grans malestars que li generaven, amb pocs resultats. Tot i la duresa del relat, m'agradava escoltar-lo, quan en parlava, perquè ho feia amb una franquesa que m'impressionava.

Després vam deixar de veure'ns. Alguns intents que vaig fer per reprendre el contacte no van donar resultat, i em va semblar que era millor no insistir, que no tocava.

Va passar el temps. Un dia vam tornar a coincidir, i va tornar a sortir el tema, el del pes i la dificultat de la seva vida. Però aquesta vegada en va parlar d'una manera diferent. Em va dir que, després de tants anys i esforços, havia acceptat la realitat, que la seva vida era així i seguiria sent així.

Era, sempre ha sigut, una persona molt religiosa, des del meu punt de vista de manera exagerada, amb una barreja d'obsessió i beateria. Aquest dia em va dir que, finalment,  s'havia rendit, perquè havia acceptat que, el que li passava, el que suportava, era voluntat de Déu. Que si Ell ho volia així era per alguna cosa, pogués entendre o no la raó.

Em vaig quedar callat, no li vaig fer cap comentari.

Temps enrere, de vegades havia pensat que una part de les seves dificultats li venien d'aquella peculiar religiositat seva. Aquell dia, ho vaig pensar encara més. Però també m'ho vaig callar: no hauria tingut cap sentit, que li digués el que no hauria servit de res que li digués. Més aviat al contrari. Perquè només podem escoltar "allò que som capaços d'escoltar", cadascú el que és capaç. 

D'altra banda, era obvi que jo no era la persona més indicada per treure aquest tema, probablement ell ho hauria viscut com un atac. Potser una altra persona sí, una persona religiosa com ell, que li parlés des d'un territori comú. En aquest cas, potser "ho hauria pogut escoltar". Potser. Al marge que, després, potser igualment no li hagués servit de res.

No dic que aquest factor, el de la religiositat, fos la dificultat més gran en relació amb la gestió dels seus problemes, quan encara buscava ajudes per intentar minimitzar-los, quan s'esforçava per controlar el seu cap i les seves compulsions. No dic això, només afegeixo aquest element a l'escenari.

El que sí havia anat pensat jo, i segueixo pensant, és que, segurament, per aconseguir disminuir els seus problemes hauria hagut d'enfrontar-se a la seva biografia de manera diferent de com ho havia fet sempre. Enfrontar-s'hi no només "mirant-la", sinó plantejant-se també si, llavors, potser havia de fer algun canvi. Alguna cosa diferent, per tal de poder viure d'una manera diferent. Per poder viure sense tant patiment.

Això no li ho vaig dir mai tampoc, perquè encara era més delicat, per tot el que implicava. 

També és veritat que la seva acceptació, o claudicació, el seu "abandonament en la voluntat de Déu", tenia una part positiva. Perquè quan no pots o no ets capaç de fer res, rendir-te, acceptar aquesta impotència, és una manera de reduir la frustració, el dolor. I si ets creient i entremig hi ha "la voluntat de Déu", encara amb més motiu, més fàcil.

Quan no es pot... I potser ell realment no podia. Segurament no podia qüestionar-se tot el que potser s'hauria hagut de qüestionar, molt, per tal de permetre's canvis. Canvis que li fessin la vida una mica més vivible. 

En aquest sentit, tenint en compte aquesta incapacitat "insuperable" (real o no, però viscuda així), una incapacitat indestriable dels condicionants de la seva biografia i del seu present, es podria dir que la seva decisió, "la seva rendició", era positiva.

Però saber-ho, saber que havia arribat a aquest punt, i entendre las raons (el procés, la barreja d'impotència i esgotament, les seves creences, etc.), em va entristir molt.

No és ella, és la malaltia

Dues mares parlen de les seves filles, dues filles amb problemes mentals i de conducta importants. Una li diu a l'altra que se sent maltractada per la seva filla, que la culpa de tots els seus problemes, "des que va nàixer". Diu que, en aquests casos, els retrets de la filla normalment van apujant de to, fins que acaba cridant i amb insults, de manera molt violenta. Que algun cop fins i tot ha tingut por que li acabés pegant.

L'altra li diu que ho ha d'entendre i gestionar d'una altra manera. Li diu que, quan la filla la tracta així, no n'ha de fer massa cas, perquè en aquests moments la filla "no és ella". Que és "la malaltia", la causa del seu comportament. Que la seva filla en realitat no és així, de la manera que és quan es comporta d'aquesta manera tan agressiva. No, la seva filla és l'altra, quan no està descontrolada.

Jo estic amb elles, hem quedat a un bar i ha sortit a la conversa aquest tema. Només escolto. No dic res, tot i que  l'impuls de dir el tinc. De dir que, aquesta filla dels moments agressius, "també és la seva filla". I que si diferencia qui és o no és la seva filla segons com es comporta, excloent-ne la part que no li agrada, que l'angoixa, el que fa és desconèixer, "no reconèixer", la seva veritable filla. 

I que si no la reconeix "sencera", no fa cap favor a la filla. Perquè així a la filla li és més difícil assumir la seva part complicada. I que sense fer aquest pas, sense aquest autoreconeixement, no és possible l'autorresponsabilització. I sense l'autorresponsabilització, li serà molt més difícil poder actuar sobre "la part seva conflictiva", ja que sempre tindrà aquest recurs autoexculpatori: "la culpa és dels altres".

No és la primera vegada que em trobo en una conversa d'aquest tipus i que, mentrestant, penso el que he dit. Alguna vegada, en aquests casos, explico el que he explicat, i altres vegades callo, com aquest cop. Callo quan penso que parlar no servirà de res, perquè l'altre no està predisposat a escoltar, està massa lluny de poder escoltar.

D'altra banda, entenc la mare que, davant la preocupació de l'altra mare, contesta de la manera que contesta, amb l'argument que la persona agressiva d'alguns moments "no és la seva filla". Perquè són dues mares amb filles amb problemes semblants, i aquesta visió que "externalitza" les parts conflictives suposo que és una forma d'autoprotecció, de limitar l'angoixa: "No soc la mare d'aquesta part".

Mares i benzos / 4

És fàcil fer sermons. Dir que si les mares pateixen ansietat a causa de les conductes dels seus fills relacionades amb el consum de marihuana (o altres substàncies), i elles decideixen alleujar la seva ansietat amb psicofàrmacs, no els ajuden gens, a causa del mal exemple que donen als fills: l'exemple de persones també addictes.

Per tant, sembla que a partir d'aquí, més que repetir "el què", toca afegir "el com". I el com consisteix en buscar maneres alternatives de controlar l'ansietat. És a dir, es tracta de fer el mateix que haurien de fer els fills. I el més important no és quines en concret, sinó que funcionin. 

En general, el que pot ser útil en aquests casos és, d'una banda, si un veu que sol no se'n surt, buscar ajuda psicològica. I d'una altra banda, buscar l'autocontrol de les emocions a través de "l'atenció plena", el que ara en diuen mindfulness. L'atenció plena és un recurs molt poderós, ja ho sabien els estoics grecs, els budistes indis o els taoistes xinesos: l'objectiu no és controlar el que passa (quan el que passa no depèn de nosaltres) sinó la gestió racional i emocional que en fem. A més de l'ajuda psicològica y atenció plena, normalment també ajuda l'exercici físic. Perquè l'exercici físic no només tonifica el cos, sinó també el cervell. 

És clar, quan parles "d'aquests canvis d'estratègia", com a alternativa al consum de marihuana o fàrmacs per gestionar l'ansietat, la resposta en general és que "és difícil". O es va un pas més enllà: "a mi no em serveix, jo soc diferent". 

Sobre que és difícil, ningú ho nega, no hi ha controvèrsia. Si de cas, encara s'hi pot afegir que no és que sigui difícil, sinó "molt difícil". És clar que és molt difícil, per això als fills els costa tant integrar-ho. I sobre el "jo soc diferent, a mi no em serveix", és també una possible resposta dels fills: quan no es vol fer una cosa que costa, aquesta resposta va molt bé. 

Per tant, el que tocaria, el que caldria, seria estar disposat a fer allò que és difícil. I per poder-ho fer, caldria que, prèviament, s'estigués disposat a renunciar a l'excusa "fàcil" de dir que un és diferent, que això no li serveix, etc.

He esmentat la psicoteràpia, l'atenció plena i l'exercici físic, sense entrar en detalls. Els detalls, si algú (pare o fill) està disposat a fer aquest camí, ja els anirà concretant, amb les ajudes que li calguin. L'important és fer el pas de sortir de la passivitat. Una passivitat  i impotència "suportades i cronificades", ves quines coses, gràcies a l'ajuda dels consums (de marihuanes o psicofàrmacs).

Quan es viu enfonsat en el malestar, cal triar: moure fitxa. Si no es mou, un es queda en "la comoditat de la incomoditat coneguda". Cadascú decideix. I a partir d'aquí, si de cas, només cal recordar el que és obvi: que segons el que es decideix, passen unes coses o unes altres. Si tires cap al camí de la dreta, vas cap a un lloc, si tires pel camí de l'esquerra, cap a un altre. Fent, i també deixant de fer, tries.

Si assumeixes això, si assumeixes que "si fas A, el més normal és que passi B", i "si fas C, el més normal és que passi D", llavors ja no hi pot haver sorpreses. Perquè si fas C i, de manera previsible, acabes a D, i D no t'agrada, no tenen sentit els laments ni les queixes: has anat a parar just on era normal que anessis a parar.

Una última cosa que cal no oblidar, perquè és fonamental: si en aquests casos tries l'opció de fer el que l'experiència indica que és  més adequat, segur que en trauràs un benefici. Tu en trauràs un benefici. 

El teu fill és una altra història. Perquè encara que tu ho facis tot perfectament bé, de manera immillorable, no tindràs mai la garantia, ni la més mínima, que el teu fill, amb el teu bon exemple, evolucioni de manera positiva. Perquè això només depèn d'ell. Només d'ell.

Amb el teu bon exemple "tindràs més possibilitats", que ell reaccioni i que la seva vida es vagi encarrilant. Possibilitats, només això.

Pots pensar que això és poc... o també pots pensar que és molt, en tant que "és l'únic que tu pots fer pel teu fill".

És clar, hi ha l'altra alternativa, no fer canvis. Quedar-se amb la solució coneguda. Seguir amb els consums (de psicofàrmacs o marihuanes). Perquè cal no oblidar-ho: les drogues funcionen. A curt termini, de manera immediata, funcionen molt bé. Per això la gent en pren.

Mares i benzos / 3

Quan es subratllen els efectes nocius de consumir marihuana i es relativitzen els efectes "secundaris" de consumir segons quins psicofàrmacs, els arguments que es donen poden ser tan inconsistents com que els medicaments els fabriquen "laboratoris farmacèutics". Quan de fet, això, més que una garantia, hauria de ser un motiu per vigilar-ne encara més el seu ús. 

Per què? Doncs perquè l'objectiu principal de les empreses que els fabriquen, les farmacèutiques, és econòmic. El principal motiu és aquest. I quan l'economia mana, la salut pot estar en perill.

Des d'aquest punt de vista econòmic, resulta que l'activitat de cultivar marihuana, i la de fabricar psicofàrmacs, és semblant; es pot reduir a la mateixa dinàmica: una dinàmica de narcotraficants. Uns, narcotraficants il.legals, i els altres narcotraficants legals. Ho subratllo, ara parlo només "d'economia".

D'altra banda, sortint de l'àmbit econòmic, per si de cas, ho repetiré una vegada més: no defenso en absolut l'ús de la marihuana, només intento situar-lo en un context més ampli i, alhora, més complex. El context relatiu a què l'ús de totes les substàncies psicoactives, de totes, ha de ser contemplat amb molta atenció, amb molta cautela. 

Tenint en compte la complexitat que he esmentat, per acabar afegiré una última cosa: com a ansiolític, de vegades (de vegades, en alguns casos, no dic que sempre), pot ser més aconsellable la marihuana que altres substàncies amb l'aval de la legalitat (una altra cosa són els excessos, els abusos, les "sobredosis", però això també val, exactament igual, per als psicofàrmacs).

He dit de vegades, ho he subratllat. He dit que potser, també ho he subratllat. És a dir: sense generalitzacions. I amb el recordatori, alhora, molt important, del que ja vaig dir sobre la marihuana i la ruleta russa: que el consum de marihuana, sobretot abans dels vint-i-cinc-anys, a algunes persones els pot provocar un brot psicòtic. I això no és una opinió: només cal estar informat dels motius d'ingressos a urgències psiquiàtriques. 

El primer que fem no és plorar

Es diu que, quan naixem, el primer que fem és plorar. Però no és cert: el primer que fem és inspirar, per tal de, tot seguit, poder plorar.

Amb els pulmons buits, tal com els tenim quan naixem, és impossible plorar. Per això, primer hem de fer l'esforç d'inspirar. 

Inspirar aire, omplir d'aire els pulmons; per aconseguir-ho, el diafragma ha d'abandonar l'estat de repòs, s'ha de tensar i eixamplar, per tal de, amb aquest moviment, obligar els pulmons a "estirar-se cap avall". I a l'estirar-se, forçar-hi l'entrada d'aire. 

El diafragma funciona com l'èmbol d'una manxa: quan el diafragma estira els pulmons, "succionen aire". Sense el qual ens ofegaríem. És a dir, que viure, des del primer moment, implica un esforç. L'esforç constant d'anar inspirant regularment. Després, venen tots els altres esforços...

Sovint, quan tenim poca energia, respirem poquet, és a dir, movem just el diafragma per tal que pugui entrar una mica d'aire, el mínim imprescindible, als pulmons. D'aquesta manera, respirant així (perquè ens sentim cansats), estalviem forces, però el resultat és que cada vegada estem més cansats. O en un estat de cansament crònic, sostingut, a causa del dèficit d'oxigenació que anem acumulant. 

L'única manera de sortir d'aquesta situació és agafar consciència d'aquesta respiració superficial, de subsistència. I llavors esforçar-nos per tal de fer-la més àmplia, més profunda. Com que això, quan estem cansats és contraintuïtiu, d'entrada costa. Però fer aquest esforç compensa: "és un cansament rendible". Perquè com més bé puguem anar respirant (més profundament i de manera pausada), més ens anirem descansant i revitalitzant.

Amb el temps, si anem fent aquest esforç d'atenció a la respiració, anirem interioritzant aquest hàbit. I l'acabarem automatitzant. Ja no ens costarà (encara que el diafragma s'hagi de seguir esforçant en cada inspiració), i ens trobarem més bé. Però a aquest punt és impossible arribar-hi sense haver fet, de manera persistent, l'esforç previ. 

Sense esforç, no hi pot haver resultats. Estirar per primer cop el diafragma quan naixem és només el primer de tots els esforços que haurem de fer al llarg de la vida.

Hi ha alguns professionals de la salut mental que sembla que ho han oblidat, això dels esforços. I llavors, a les persones amb problemes que tracten els és més fàcil quedar-se en un paper de víctimes. De víctimes "desresponsabilitzades" de les seves vides, perquè "externalitzen" les responsabilitats: la culpa és d'allò que em va passar, d'aquell, d'aquell altre...

I mentre van repartint culpes i no assumeixen responsabilitats, en lloc d'anar endavant, s'estanquen o reculen.