A partir de les deu, a partir de les sis

Hem quedat i ens trobem davant de casa seva. Són les cinc de la tarda. Em proposa anar a un bar a fer un cafè. Li dic que d'acord, anem a un que hi ha a la cantonada. Ens hi estem una hora, parlant d'això i d'allò. 

Després, em diu d'estirar una mica les cames, i aquesta mica és ben mica, perquè al passar davant d'un altre bar em diu que podríem seure una altra vegada. Torno a demanar un cafè (aquest i l'altre descafeïnats, a les tardes sempre així). Ell diu que ja són les sis, i que a partir de les sis ja no beu cafè, demana una copa de vi.

Ens estem aquí una altra hora, i entre el que parlem hi ha el tema aquest del vi. Diu que al matí, abans de les deu, beu cafè, i a partir de les deu, vi. I a la tarda ja m'ho ha dit, el pas del cafè al vi és a les sis.

Diu que normalment beu de manera moderada, que si no passa d'una ampolla diària, va bé. Que buscant i rebuscant a Internet va trobar un article d'uns investigadors brasilers que, després d'un estudi amb no sé quantes persones, havien arribat a la conclusió que beure vi anava bé per a moderar el colesterol. I que ell es va imprimir l'article i el té penjat a la paret, a un lloc ben visible de casa seva.

Diu que abans bevia cervesa, no especifica quantes, però que li anava pitjor, perquè li feien molta panxa, que ara amb el vi va més bé. Que li va bé si no passa de l'ampolla, perquè de vegades queda amb un amic molt bevedor, més que ell, i que llavors, els dos junts, agafen unes grans borratxeres, i que l'endemà es troba molt malament. Que aquest és el problema, l'endemà.

Després d'una estona a aquest segon bar, torna a parlar d'estirar les cames, i li dic que d'acord, però l'estirada de cames torna a durar poc, fins a un altre bar proper. El barri n'és ple, de bars. Demana una altra copa de vi i em pregunta què vull jo, i li dic que me'n vaig, que amb dos cafès ja en tinc preu. Insisteix una mica, però al final em diu que d'acord i ens acomiadem.

He estat a gust, amb ell. A banda del tema del vi, m'ha explicat unes quantes coses més de la seva vida. M'ha agradat escoltar-lo, perquè altres vegades, quan ens havíem vist, només deia coses intranscendents, darrere les quals s'amagava, i aquesta vegada no.

Sobre la seva relació amb el vi, en cap moment li he fet cap comentari, només he escoltat quan s'hi ha referit. Ha anat així i, alhora, crec que ha estat bé que anés així.

Si hagués fet qualsevol comentari sobre el seu alcoholisme, no hauria servit de res i, a sobre, ell no hauria parlat amb la llibertat i la franquesa amb què ho ha fet.

Ell, el seu gos i la sobredosi guardada

Té uns setanta anys i un passat, ara ja llunyà, d'addicte a l'heroïna i a altres substàncies. Arrossega problemes mentals importants, una part segurament resultat dels seus anys de consums. Viu molt solitari, té molt poques relacions socials,. Entre el deteriorament mental i l'envelliment físic, acompanyat d'algunes malalties, no té una vida fàcil.

Diu que la seva família és el seu gos, un gos que ja té uns quants anys. Diu que el dia que el gos se li mori, la seva vida ja no tindrà gens d'interès ni sentit. I que llavors es suïcidarà.

No sembla que parli per parlar. Explica que, a Internet, ha comprat una sobredosi (concreta de quina substància), per poder dur a terme la seva determinació, quan arribi el moment. Ho diu de manera tranquil.la.

M'ho explica una de les poques persones que de tant en tant es relaciona amb ell, una persona també amb un passat d'addiccions molt greu, que ara també li queda lluny, però, com a l'altre, també li ha deixat seqüeles importants.

M'ho explica un dia que parlem d'això, de fins a quin punt té sentit, per a nosaltres, seguir vivint a partir d'un determinat grau de deteriorament. O de cansament. O de desencant. O de tot plegat. Pensem d'una manera semblant, ni ell ni jo volem viure convertits en ruïnes humanes.

Ell ara té un altre motiu, una realitat ben propera, per pensar més en aquest tema: la demència del seu pare, un tipus de demència que, en només un any, ha fet que el seu deteriorament fos molt gran.

Quan m'explica el cas del seu conegut, ho fa com a exemple del variable que pot ser, per a cadascú, una vida que val la pena o no. Cadascú té els seus criteris. També en això estem d'acord. I a banda dels criteris, els raonaments, els desitjos, alhora, cadascú també té el grau de valentia. que té. De por, d'inseguretat. I de vegades, això, la manera de ser, en aquests casos pesa més, és més determinant, que la manera de pensar.

De fet, potser no saps com ets fins que t'hi trobes, davant d'una situació així, davant d'un dilema d'aquest tipus. Tot i que, en el cas del seu conegut, el del gos i la sobredosi guardada, ell no hi veu ni el més petit bri de dubte, ni de falta de determinació, en relació amb la decisió i la capacitat de posar punt final a la seva vida, el dia que es quedi sense la companyia del gos. 

Mares i benzos / 2

Segueixo amb el tema de les mares i les benzodiacepines. En relació amb el que vaig dir, també és curiós que les mares (i els pares) que es preocupen pels efectes del consum de marihuana dels seus fills, alhora, tenen una preocupació molt menor en relació amb els efectes dels psicofàrmacs que es prenen, amb la corresponent recepta, aquests fills. 

És a dir, que poden insistir en la falta de dinamisme i lucidesa mental que els provoca el consum de marihuana, mentre que alhora, els preocupa menys si uns efectes semblants són resultat del consum de medicaments psicoactius receptats; de vegades uns efectes, mentals i físics, molt més severs que els de la marihuana.

No és tampoc fàcil, parlar d'això, perquè els comentaris es contaminen a causa del fet que la marihuana és il.legal i els psicofàrmacs no. Com si tingués alguna importància, si el tema són els efectes secundaris (o primaris) d'un i l'altre consum. ¿I què, si les drogues farmacèutiques són medicaments, i les substàncies com la marihuana són "drogues"? 

De fet, aquesta diferent valoració dels efectes no és només cosa dels familiars, sinó que els primers que fan la distinció taxativa i arbitrària són els professionals, els psiquiatres. Els familiars, al capdavall, segueixen els seus criteris.

He dit, i ho torno a dir, que no és fàcil parlar d'això. Perquè si en parles, et poden considerar un defensor del consum de la marihuana. I no és això: per exemple, avui hi ha un consens que, sobretot abans dels vint-i-cinc anys, consumir marihuana és jugar a la ruleta russa: pot ser que no et passi res, llevat dels efectes directes en el moment de consumir, o pot ser "que et toqui la bala". 

La bala d'un brot psicòtic. I la possibilitat, llavors, que a sobre els problemes psicòtics potser es cronifiquin.

En el cas de consumir habitualment psicofàrmacs, les seves conseqüèncie poden ser també de molta envergadura, però aquestes conseqüències s'assumeixen d'una manera força acrítica, bastant incomprensible. A més, els efectes secundaris de segons quins psicofàrmacs, a banda d'eventualment molt importants, poden ser de dos tipus: els immediats, i temporals, i els altres, sostinguts, permanents, fins i tot si s'ha deixat la medicació que els va desencadenar.

Sembla que tot hauria de ser motiu de preocupació, de cautela, de debat. Tant els efectes del consum de substàncies psicoactives il.legals, com el de substàncies psicoactives legals. Però no és així. 

El cas és que parlant de manera insistent "del perill de les drogues" (entenent per drogues només les il.legals), en part el que es fa és desviar l'atenció de l'altre debat necessari: el del consum creixent de psicofàrmacs, de l'abús que se'n fa, que en fan els psiquiatres quan els recepten, i dels seus diferents efectes adversos.

De fet, de moltes d'aquestes substàncies psicoactives legals (legals perquè comitès avaluadors, influenciats per les farmacèutiques, els han aprovat), n'hi ha menys informació, relativa als efectes del seu consum, que dels efectes del consum de la marihuana. 

Mares i benzos

És un tema recurrent: les mares que es desesperen perquè els seus fills fumen marihuana, que desitgen que ho deixin, mentre que alhora, elles es prenen ansiolítics, perquè diuen que és l'única manera que tenen de poder suportar la situació.

No s'adonen de la contradicció, o no volen adonar-se'n, o troben totes les justificacions necessàries per a rebatre-la. Perquè el cas és que, tant elles com els fills, si es prenen el que es prenen és, sobretot, per apaivagar el malestar i l'ansietat.

Els fills ho fan amb una substància classificada com a il.legal, les mares, amb una legal, aquesta és la diferència. I la legalitat, "aquesta legalitat" (que podria ser una altra, fins i tot inversa), justifica l'aprovació dels ansiolítics i la censura social de la marihuana. Subratllo la cosa de la legalitat perquè, pel que fa als efectes secundaris de les substàncies, totes dues en tenen, i en els dos casos poden ser importants, un d'important l'aspecte addictiu. 

Parlo de mares perquè el recurs als ansiolítics en aquests casos és molt més de mares que de pares (també és cert que elles, en general, estan més implicades en les vides difícils dels fills amb vides difícils). 

Aquestes mares esperen que els seus fills canviïn els seus hàbits, en concret aquest, el de consumir marihuana i, en canvi, no es plantegen canviar "el seu hàbit", el de consumir ansiolítics. Sembla que no entenguin que, si elles justifiquen el seu consum perquè deixar-lo els suposaria un repta molt difícil, per als seus fills, superar el seu consum és com a mínim igual o encara més difícil, tenint en compte el desordre mental (i no només mental) de les seves vides.

Sembla també que no entenen que, en relació amb els consums dels seus fills, el millor que podrien fer aquestes mares, en lloc dels sermons que de vegades els fan (en general inútils, o pitjor, contraproduents), seria donar-los exemple: l'exemple d'elles deixant de consumir.

Tot això ho he explicat ja altres vegades. Si hi torno és perquè, de tant en tant, em vaig trobant en converses amb aquest tema pel mig: els dels fills consumidors de marihuana i les mares consumidores d'ansiolítics. I sempre em sorprenen les argumentacions y les autojustificacions d'elles.

Bé, cadascú sobreviu com pot, a partir d'allò que li toca viure. Però alhora també és normal pensar que, si s'opta pel que sigui, s'hagin d'assumir també els resultats (o no resultats) corresponents. 

Històries (interessadament) descontextualitzades

"La teoría del cambio en Terapia Familiar (...) Si el cambio 1 alude al cambio de un individuo, el cambio 2 alude al cambio de toda la familia. (...) Es evidente que un cambio 2 no busca que cambie todo en la familia, sino el modelo de solución de problemas utilizado." José Navarro. Técnicas y programas en terapia familiar. Paidós, 1992.

Un altre llibre trobat sobre teràpia familiar. Quan trobo textos d'aquests, sobre teràpies familiars, m'agrada donar-hi un cop d'ull (amb independència del seu any de publicació).

Per a mi són un recordatori de la importància en la vida de les persones dels seus entorns, dels seus condicionants. Per exemple, dels reconeixements o falta de reconeixements que hagin tingut. I és que, ignorant les circumstàncies de la biografia, de la vida d'algú, és complicat poder entendre aquesta persona, sobretot si té una vida difícil.

En aquests casos, és important, necessari, imprescindible, interessar-se pels "detalls" de la seva vida: les dificultats que ha pogut pot tenir (o té) en un moment donat, les seves alegries i esperances, tristeses i frustracions, les persones que l'envolten i que l'han envoltat, etc.

Això, és clar, suposa un esforç considerablement més gran que el de posar etiquetes a les persones amb problemes. Unes etiquetes, en general, associades "a problemes estrictament d'elles", sense que es contemplin relacions amb els altres, amb el seu entorn. Així, d'aquesta manera, s'aïlla "artificialment" la persona de tot allò que l'envolta, de tot allò relacionat amb les seves dificultats. Com si aquestes dificultats fossin resultat d'una mena de "generació espontània interior malaltissa".

És una opció alleujadora per als altres, és clar, perquè així s'estalvien la seva implicació, o en redueixen la necessitat. Però alhora, sovint és una opció injusta, poc empàtica, o gens, en relació amb la persona "diagnosticada amb l'etiqueta". A la que, a sobre, per confondre-la encara més, de vegades se li diu que "se sent una gran preocupació per ella". Sí, potser se sent "molta preocupació" (d'aquest tipus de preocupació), mentre que, en realitat, hi ha poca atenció...

És per això que, tal com deia, quan trobo algun text sobre teràpies familiars m'agrada donar-hi un cop d'ull. Perquè és un recordatori que em va bé. Un recordatori del que he dit. Un recordatori, en general, considero que molt necessari, en aquests temps d'abordatges sobretot biologistes.

No és que les teories o els punts de vista de la psicologia familiar o sistèmica ho expliquin tot, hi ha altres punts de vista que són també interessants, i necessaris. Però la idea de "sistema" és imprescindible, irrenunciable. Sempre. Fins i tot en molts casos de malalties estrictament neurològiques, com ara el parkinson o l'alzheimer, perquè les persones que les pateixen també tenen, òbviament, els seus entorns i els seus condicionants.

Si a mi m'interessa especialment tot això és perquè, de les moltes històries que conec de persones amb diferents tipus de problemes mentals o emocionals, en molts casos, per no dir que en tots, hi veig aquest component sistèmic o familiar (en el sentit de família nuclear o social).

El veig i, alhora, el que trobo preocupant és que també veig que, aquesta dimensió, no és prou reconeguda pel seu entorn (de vegades, fins i tot és negada rotundament). I al no ser reconeguda, o al ser negada, enfonsa més la persona afectada: retroalimenta la dimensió i el pes del seu problema, alhora que limita les possibilitats d'alleujament.

Adonar-te d'això, "sentir això", en relació amb un cas concret, aquest o aquell altre, fa mal. I aquest mal, amb els anys que tinc, ja l'he sentit unes quantes vegades.

Depressions

La filla de X ha sigut consumidora de marihuana i alcohol, de vegades encara ho és. Té vint-i-set anys i segueix vivint a casa dels pares. Ha passat per etapes de molt confrontament amb els seus pares, amb xantatges emocionals i agressions verbals molt violentes. Quan algun cop ha treballat, ha durat a la feina només uns dies. 

Sobretot la seva mare, ha anat tolerant i s'ha anat acostumant a tot, perquè pensa que, com a mare, té aquesta obligació. 

A l'única cosa que no s'ha pogut acostumar la mare, i que quan es presenta se li fa insuportable, i li provoca un mal intens i molt profund, és quan la filla cau en un estat depressiu. Un estat que li pot durar setmanes, o mesos, durant els quals es passa tot el dia al llit. Sense dir ni fer res; si diu alguna cosa, és només que vol morir-se. La mare diu que, quan la filla està així, ella es desespera.

2

La Y ara es comença a llevar. Té cinquanta-cinc anys. S'ha passat setmanes a dins del llit, immòbil, amb els ulls aclucats o mirant al sostre. 

Si en algun moment es llevaba, es quedava parada davant la finestra, mirant el pis de l'altre costat del carrer, de set plantes. Mirant-lo i imaginant, com si ho estigués fent, que pujava per les escales fins al terrat, s'acostava a la barana i saltava al buit.

3

Fa anys que N es va canviar de pis, el nou era un cinquè. Llavors tenia quaranta anys, una dona que l'estimava i dues filles petites. De vegades sortia a la terrassa i mirava avall. Mirava avall i pensava que podria saltar, que es podria llençar al carrer. 

De cara als altres, feia una vida normal; es llevaba al matí, esmorzava, anava a la feina, tornava a casa... Però per dins es sentia buit; se sentia aclaparat per una falta de sentit molt difícil de suportar i d'explicar. No en parlava amb ningú.

4 

M té una filla amb problemes mentals importants, una filla que ara voreja els quaranta anys. És una persona que sempre ha tingut una autoestima molt fràgil. De vegades té idees suïcides, de vegades ho explica a la seva mare. I de vegades parla de demanar l'eutanàsia. 

Havia treballat, havia tingut parelles; ni el treball ni les parelles li duraven. Des de fa anys, viu en un estat depressiu permanent.

5

Fa anys que va morir. Va passar per moltes etapes durant les quals viure li costava molt. Llevar-se li suposava un esforç immens, i fer qualsevol cosa que hagués de fer també. Havia patit uns quants mals físics importants, de vegades molt dolorosos, però deia que no eren res, comparats amb com es sentia durant els estats depressius en què de vegades queia. Uns estats que, a més, llavors, sentia que serien per sempre, eterns: quan els patia, era incapaç d'imaginar que algun dia es poguessin acabar. De manera que la duresa i insuportabilitat d'aquells estats era encara més gran, més extrema, més feixuga. 

Quan se sentia així, no tenia gens de ganes de viure. Però no es referia mai a pensaments suïcides. Les seves conviccions religioses eren molt fortes, les tenia molt arrelades: és probable que aquestes conviccions l'allunyessin dels pensaments suïcides. 

Era la meva mare. 

Com que la vida de la meva mare va estar marcada per les depressions, els altres casos de depressions que he conegut, que vaig coneixent, sempre m'afecten molt. 

Em trasbalsa, ser conscient de com es deuen sentir, fins a quin extrem els ha de ser difícil viure, sobreviure, a aquestes persones. A les persones que conec que pateixen depressions.

Etiquetes, espais, paraules

Tinc TOC? TDAH? Bipolaritat? ...? L'Encarna es fa aquestes preguntes, diu que li agradaria saber la resposta.

De vegades m'ho explica. Alguna vegada li he dit que, més que pensar en etiquetes, potser li seria més útil pensar en problemes: en les dificultats que li fan la vida difícil, sigui quina sigui l'etiqueta que ella o algú hi posi. 

L'última vegada que ens vam veure li vaig dir que, a partir del que m'havia anat explicant al llarg del temps, més que tenir una malaltia, semblava que tingués "una ferida". O diferents ferides, perquè la seva vida de fàcil no ho ha sigut gens. Ha passat (i encara passa), per moments i etapes molt complicades, molt doloroses, fins al punt de no tenir ganes de viure. Pitjor: de voler suïcidar-se.

Com es curen les ferides biogràfiques? Amb etiquetes? Amb fàrmacs? O amb etiquetes y fàrmacs el que es fa és, principalment, tapar la ferida?

Hi ha ferides que es poden curar, o alleujar bastant, amb les paraules. En aquests casos, s'ha de permetre parlar... i s'ha de saber escoltar. I s'ha de saber esperar. 

Si primer es fa això, després, de vegades pot ser útil, pensar en etiquetes, i potser fins i tot plantejar-se l'ús d'alguns fàrmacs. Potser. Però s'ha de començar pel principi: no pel final, com si el principi no existís.

Perquè si el principi s'invisibilitza, si s'ignora, "si no existeix", l'únic que es fa és mantenir la ferida soterrada. I llavors, amb les etiquetes i els fàrmacs, l'únic que es pot fer és estabornir el malestar, els sofriments, les desesperacions... que al capdavall, només són els "senyals" de la ferida.