Etiquetes, espais, paraules

Tinc TOC? TDAH? Bipolaritat? ...? L'Encarna es fa aquestes preguntes, diu que li agradaria saber la resposta.

De vegades m'ho explica. Alguna vegada li he dit que, més que pensar en etiquetes, potser li seria més útil pensar en problemes: en les dificultats que li fan la vida difícil, sigui quina sigui l'etiqueta que ella o algú hi posi. 

L'última vegada que ens vam veure li vaig dir que, a partir del que m'havia anat explicant al llarg del temps, més que tenir una malaltia, semblava que tingués "una ferida". O diferents ferides, perquè la seva vida de fàcil no ho ha sigut gens. Ha passat (i encara passa), per moments i etapes molt complicades, molt doloroses, fins al punt de no tenir ganes de viure. Pitjor: de voler suïcidar-se.

Com es curen les ferides biogràfiques? Amb etiquetes? Amb fàrmacs? O amb etiquetes y fàrmacs el que es fa és, principalment, tapar la ferida?

Hi ha ferides que es poden curar, o alleujar bastant, amb les paraules. En aquests casos, s'ha de permetre parlar... i s'ha de saber escoltar. I s'ha de saber esperar. 

Si primer es fa això, després, de vegades pot ser útil, pensar en etiquetes, i potser fins i tot plantejar-se l'ús d'alguns fàrmacs. Potser. Però s'ha de començar pel principi: no pel final, com si el principi no existís.

Perquè si el principi s'invisibilitza, si s'ignora, "si no existeix", l'únic que es fa és mantenir la ferida soterrada. I llavors, amb les etiquetes i els fàrmacs, l'únic que es pot fer és estabornir el malestar, els sofriments, les desesperacions... que al capdavall, només són els "senyals" de la ferida.

La infantesa de la Bárbara

"La Bárbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls". L'última vegada que vaig parlar de la Bárbara vaig acabar així. (1)

Hem tornat a quedar, o més ben dit, la Lívia ha tornat a quedar amb ella i jo m'hi he tornat a afegir. I aquest cop la Bárbara sí que ha parlat de la seva infantesa.

Poc després de néixer, els seus pares la van dur a un orfenat, diu que, perquè quan era petita, estava molt malalta. Hi va estar fins als quatre anys, quan va ser adoptada. Però als dotze hi va tornar, perquè a l'escola van detectar que el pare adoptiu abusava d'ella.

Aquesta vegada hi va estar fins als divuit anys. Als divuit anys, ja fora, un dia es va retrobar amb el seu pare biològic, del qual no n'havia sabut mai més res. El pare la va convidar a anar a casa seva, i allí va conèixer uns quants germans seus, més petits.

Va viure una temporada amb ells fins que, un dia, un gitano (ella diu que era un gitano), la va raptar. Va fer alguns rituals i li va dir que ja era la seva dona, per sempre. La tenia tancada a casa, no podia sortir, fins que un dia va aparèixer un germà del raptor, se la va endur, i la va enviar a casa d'una parenta que vivia a Itàlia. 

Sense cap projecte concret, llavors la Bárbara va decidir venir a Espanya. Va arribar a Barcelona, i un dia, a les Rambles, un home li va dir que, a les Rambles, acabaria malament, i li va oferir anar a casa seva. Va viure amb aquell home uns quatre anys, amb una relació molt complicada, maltractaments inclosos.

Aquell home feia de cuidador unes hores a casa dels pares de la Lívia, i els va parlar de la Bárbara. I la Bárbará, a partir de llavors, va estar un temps a casa dels pares de la Lívia; eren molt grans i necessitaven diferents ajudes. Fins que la Lívia la va haver de fer fora, perquè era un desastre: era molt bona persona, però del tot imprevisible. No s'hi podia confiar gens, i qui en patia les conseqüències eren els pares de la Lívia. I la Lívia, que anava d'un ensurt a un altre. 

Llavors la Bárbara tenia vint-i-alguns anys, era encara molt jove. Del que li va anar passant després, de les seves aventures, parelles, maternitats, desordres, ingressos psiquiàtrics, etc., ja n'he anat parlant alguna altra vegada.

--
(1) La Bàrbara, continuació
https://horitzontal.blogspot.com/2026/01/la-barbara-continuacio.html

Marihuana en lloc de psicoteràpia

Feia uns mesos que havia deixat la marihuana, deia que havia vist que no li convenia. Però la determinació no li va durar gaire: al cap de poc, va decidir tornar a consumir-ne, no va ser capaç de resistir la temptació.

No va parlar, llavors, d'incapacitat de resistir la temptació, sinó que va dir "que ho havia decidit". També va dir als seus pares que no faria més sessions amb el psicòleg. Que la teràpia que a ell li anava bé era la marihuana. 

Des que torna a consumir, es noten els efectes: la recuperació d'amistats "poc aconsellables" que havia deixat, els desordres horaris, la relació complicada amb els seus pares...

Els seus pares se senten impotents. Senten també una gran tristesa. I un gran cansament. Molt cansament, perquè els problemes amb aquest fill van començar fa molts anys. La marihuana no és que sigui el problema principal, però contribueix molt a dificultar la gestió dels altres problemes. Problemes psiquiàtrics.

Sobretot des que ha recuperat la marihuana, el fill, quan parla, ho fa amb molta seguretat, tal com és habitual en aquests casos: "Què saben els pares? No saben res, no entenen res. I els psicòlegs i psiquiatres? Igual, tots uns ignorants!" Això és el que diu, ben convençut, amb aires de suficiència, de superioritat.

Què han de fer amb aquest fill, els pares? No res? Alguna cosa? Quina? Evidentment, l'han de decidir ells, i d'allò que decideixin, sigui el que sigui, assumir-ne les eventuals conseqüències.

En aquests casos, decideixis el que decideixis, ho fas sense cap garantia dels resultats que se'n puguin derivar: bons, regulars, dolents... Potser molt dolents. És impossible preveure-ho, perquè el que passi no depèn de tu.

Qui és el responsable de la conducta i les decisions del fill? Els pares, si hi ha problemes, perquè són els seus pares? O ho és el fill? En definitiva, aquesta és la pregunta adequada, la pregunta important. Perquè la resposta, una o una altra, altera del tot l'escenari.

Hi ha pares (mares i pares) que es consideren responsables, o corresponsables, de la vida del fill, encara que el fill ja sigui gran, que ja tingui potser trenta anys, o més. 

En general, aquests pares tenen vides bastant tristes, i a sobre, als seus fills "encara els és més difícil", que les seves vides siguin menys complicades. Encara els costa més anar-les endreçant, perquè no es veuen forçats a fer-se del tot responsables de les seves vides. 

Fer-se responsable requereix un esforç, gran, en alguns casos molt i molt gran. Immens. Desmesurat. Però assumir la necessitat d'aquest gran esforç és l'única manera de poder intentar, amb alguna possibilitat d'èxit, escapar-se de l'esclavitud de les conductes destructives i empetitidores. I dels estats de malestars, queixes i sofriments que les acompanyen.

D'altra banda, pel que fa a la responsabilitat, val per a les dues parts: tant si ets fill o filla, com si ets mare o pare. Cadascú té la seva responsabilitat. La responsabilitat de les seves expectatives, sofriments, frustracions...

Els pares de dos coneguts

Recorda que quan tenia uns deu anys de vegades veia que la seva mare donava, amb una cullereta, unes gotes d'un flascó al seu pare. Un dia va preguntar a la seva mare per què les hi donava, i ella li va dir "que per a l'oïda".

Uns quants anys després, quan ell en tenia setze, un dia li van dir que el seu pare havia mort. Que s'havia desmaiat a una estació del metro i havia caigut a la via. Llavors, ell ja sabia que aquelles gotes d'anys enrere eren d'haloperidol, un neurolèptic (antipsicòtic).

De petit havia llegit el nom al flascó, i li havia quedat gravat: "haloperidol". Però no sabia què era, per a què s'utilitzava. Per a l'oïda? Doncs d'alguna manera sí, probablement per atenuar les veus que devia sentir el seu pare... La seva mare li devia explicar així perquè, és clar, ell només tenia deu anys. 

El seu pare tenia "comportaments estranys", però a casa seva no hi havia cap paraula per referir-se a aquells comportaments. Va ser més endavant, que el fill va acabar lligant caps, i gràcies també a algun paper que va trobar, va saber que al seu pare li havien diagnosticat bipolaritat. I llavors també va començar a pensar, i després va concloure, que el seu pare no havia tingut cap desmai a l'estació del metro, sinó que s'havia suïcidat. (1)

Mentre la seva mare va viure, i va viure encara molts anys, al parlar del pare la paraula "suïcidi" no es va pronunciar mai; si es parlava de la mort del pare, el relat sempre era el del desmai.

Un altre pare

El seu pare feia temps que de vegades desapareixia. Desapareixia i, durant uns dies, no se sabia on era. Fins que els avisaven que l'havien trobat, i que l'havien ingressat en un psiquiàtric (no sempre el mateix, depenia d'on l'haguessin trobat). Al psiquiàtric s'hi estava un temps, fins que li donaven l'alta i tornava a casa. 

A casa un altre cop, al principi es prenia la medicació que li havien receptat, després se n'anava cansant i, al final, l'abandonava del tot. Llavors, de mica en mica i de forma progressiva la seva conducta s'anava desorganitzant: la convivència es feia més difícil, hi havia més angoixa, ell es començava a ficar en embolics... Fins que, un dia, tornava a desaparèixer, sempre sense avisar.

La mare va morir quan aquest fill tenia vint anys. Es va quedar com a únic referent del pare. Van seguir vivint junts, com quan vivia la mare, amb les mateixes "rutines": desestabilitzacions, desaparicions, ingressos, retorns. Fins que el pare va morir, al cap de vint anys més.

Aquesta història, i l'anterior, me les expliquen els respectius fills. El mateix dia, mentre estem a un bar. M'enduc una gran sorpresa: els conec als dos des de fa molts anys, gairebé trenta, i havia parlat amb ells moltes vegades. D'altres coses, mai de temes familiars. Fins que avui, a partir ja no recordo de quin detall, se m'ha acudit preguntar-li a un pels seus pares. I m'ha explicat el que m'ha explicat. I després de la seva explicació, ja que havia sortit el tema, llavors ho he preguntat a l'altre.

Sembla mentida, després de tants anys de conèixer algú i parlar-hi moltes vegades, algú amb una història familiar tan intensa, que no surti mai a la conversa res d'aquesta història familiar. Vaja, a mi se'm fa força estrany.

És encara més curiós perquè no tinc cap mena de dubte que, als dos, els ha agradat explicar les històries dels seus pares. Fins al punt que, quan abans de separar-nos, els he agraït el que m'havien explicat, tant l'un com l'altre m'han dit que, si volia, un altre dia me'n podien explicar moltes més coses, que el d'avui havia sigut només un petit resum.

--

(1) Durant un brot eufòric fort hi pot haver manifestacions psicòtiques, com per exemple sentir veus.

Flors de Bach

De vegades està molt contenta, eufòrica: vol fer mil coses, tot són projectes, no para. Altres vegades està ensorrada, desesperada, es voldria morir. Des de fa molts anys viu així, amb aquestes oscil.lacions. Ha fet alguns aprenentatges, es coneix una mica millor, accepta una mica més la seva realitat. I a més, les seves oscil.lacions no són tan acusades. Però les oscil.lacions segueixen existint, segueixen fent-li la vida força imprevisible. De vegades molt difícil.

Un amic del seu pare s'ha ofert, desinteressadament, per preparar-li Flors de Bach. Personalitzades, amb els ingredients i proporcions necessaris per asserenar els seus canvis d'estat d'ànim. Amb aquest objectiu, l'amic ha dit al pare que necessita saber l'any que va néixer la filla, per tal d'afinar al màxim la fórmula. És un gran expert en Flors de Bach, i molt meticulós: té cura dels més mínims detalls.

Per si algú no ho sap, les Flors de Bach són dissolucions de quantitats mínimes  d'essències de plantes en aigua i alcohol. Segons els problemes que es volen tractar, unes essències o unes altres. Hi ha persones que hi tenen una gran fe. Els crítics equiparen la seva efectivitat a les boletes homeopàtiques, i atribueixen els casos de resultats positius a l'efecte placebo.

Quan el pare m'ho explica, em diu que preguntarà a la filla si hi està interessada. I de la manera que m'ho explica, entenc que desitja que la filla li digui que sí.

Jo no faig comentaris: quan els temes són "religiosos" (com per a mi ho és aquest de les Flors de Bach), considero que el més assenyat que puc fer és callar. És el que he anat aprenent, de mica en mica: a parlar menys i callar més, quan els temes són segons quins. 

Les ungles

Quan està ansiós es mossega les ungles. De vegades no pot parar, fins al punt d'arribar a fer-se mal, de sagnar, de tant arranar-les. Llavors es desinfecta les ferides, amb alcohol, i pot parar temporalment d'aquesta compulsió. Fins que, passat un temps, amb les ferides ja curades, un altre dia d'ansietat se les torna a mossegar, sense poder aturar-se, fins que es torna a fer mal.

Fa temps, gestionava les crisis d'ansietat contraient un part lateral de l'estómac, sempre la mateixa. No sap per què havia acabat fent justament aquest gest. El podia fer estirat al llit, assegut, caminant. En qualsevol posició i moment. Per exemple, al mig del carrer, de manera dissimulada. La cronificació d'aquella compulsió li va acabar passant factura: li va provocar una hèrnia inguinal i va acabar al quiròfan, el van haver d'operar.

Són dues de les compulsions que ha patit o pateix, relacionades amb els moments d'ansietat. Dues, no les úniques. Al llarg dels anys, ha anat substituint unes compulsions per unes altres, de diferents tipus. Unes més perilloses físicament, totes desestabilitzadores mentalment.

Sap que les conductes compulsives no són la solució per a la seva ansietat, al contrari, ho sap de sobres, però com que, en un moment donat, en el moment de la crisi, "són efectives", li costa resistir-s'hi. Sap perfectament que, com més repeteix aquestes accions, més les reforça i més condemnat està a repetir-les: l'ansietat general augmenta i es reforça la cronificació. Tot ho sap, la teoria la sap perfectament, però com sempre en aquests casos, dur-la a la pràctica és molt més difícil.

Tot i que no ha resolt el problema, amb els anys ha aconseguit progressos importants. Sobretot, que les compulsions que de moment no és capaç de resistir, com a mínim no li impedeixin fer una vida, de cara enfora, raonablement normal i funcional: pot treballar, relacionar-se amb gent, sense que els altres s'adonin dels seus problemes i lluites internes. 

És un avanç molt important, perquè abans, no era capaç "de dissimular o ocultar" les seves ansietats i compulsions, com ara és capaç de fer. I el resultat era que la seva vida estava plena de molta inseguretat, por i un gran aïllament.

-T'estic avorrint? - em diu quan fa una estona que escolto el que em va explicant.

-No, m'agrada molt escoltar el que dius. I m'emociona que  m'ho diguis, aquesta demostració de confiança.

Una altra història. Un altre dia, un altre bar, un altre cafè.

L'actriu

Fa molts anys era consumidora de diferents substàncies, unes de farmàcia i unes altres no. Les aconseguia com podia. Per exemple, de vegades, per aconseguir amfetamines, entrava a una farmàcia molt alterada; explicava que el seu germà estava passant una síndrome d'abstinència molt forta, i que si no li podia proporcionar amfetamines, el germà es suïcidaria. Era molt bona actriu i, en general, les hi venien.

Llavors es començava a vigilar la venda d'amfetamines, fins aleshores del tot desregulada, però com que la regulació no estava del tot consolidada, aquelles actuacions podies ser efectives. De vegades, en un mateix dia "actuava" a més d'una farmàcia; amb aquest propòsit es desplaçava a diferents barris de la ciutat.

La codeïna de vegades l'aconseguia amb recepta. Com que a més del problema de les addiccions també tenia (encara té) problemes mentals, era hàbil a l'hora d'explicar als psiquiatres les històries que pensava que podien servir perquè li receptessin el que volia que li receptessin. 

Una altra "ocupació" seva era rondar pels voltants dels punts d'atenció als drogodependents, uns centres als quals molts usuaris no hi anaven amb el propòsit de deixar de consumir, sinó al contrari, per seguir consumint. Al voltant d'aquests punts, hi havia mot moviment d'addictes i un actiu mercadeig de substàncies: tot s'intercanviava o venia, fos de farmàcia o del mercat de la droga il.legal. 

De tot allò ja fa molts anys. Ara està "neta", és a dir, es manté abstèmia. És una supervivent: algunes d'aquelles persones amb qui s'havia relacionat van anar morint, altres van acabar a la presó, o greument malaltes mentals, de vegades tancades a psiquiàtrics. Poques van ser capaces de fer l'evolució que va fer ella.

Ella no només va ser capaç de deixar de consumir, sinó que es va implicar en programes de prevenció de les drogodependències. Diu que, per a ella, aquesta implicació (no l'ha abandonat des de llavors) és el millor tractament per aconseguir mantenir-se abstèmia. Diu que és conscient que no és una persona "curada", sinó  una persona addicta no consumidora, capaç de mantenir-se abstèmia. 

Li agrada parlar d'aquestes coses, de la seva vida com a persona des de fa anys no consumidora i de tot el que ha anat aprenent. És molt bona comunicadora. I molt empàtica. I una gran persona: una de les  que més admiro. És una de les persones amb les que, de tant en tant, m'agrada molt quedar per fer un cafè.