Mares i benzos / 4

És fàcil fer sermons. Dir que si les mares pateixen ansietat a causa de les conductes dels seus fills relacionades amb el consum de marihuana (o altres substàncies), i elles decideixen alleujar la seva ansietat amb psicofàrmacs, no els ajuden gens, a causa del mal exemple que donen als fills: l'exemple de persones també addictes.

Per tant, sembla que a partir d'aquí, més que repetir "el què", toca afegir "el com".

El com no és cap secret. De fet, és la mateixa recepta que recorden  els pares-mares als seus fills. Que els recorden de manera insistent (sovint de manera massa insistent): "el que has de fer..." 

El mateix. D'una banda, si cal, buscar ajuda psicològica. D'una altra banda, incorporar a la vida quotidiana "l'atenció plena", sobretot en els mals moments (quan apareixen els malestars i ansietats importants, a causa de l'encaboriament relacionat amb la vida dels fills).

L'atenció plena, que ara en diuen mindfulness, i que no és res nou: ja la practicaven, i se'n beneficiaven, gent de cultures tan llunyanes com la dels estoics grecs, els budistes indis o els taoistes xinesos.

Ajuda psicològica, atenció plena i, per completar "el tractament", exercici físic. Com a alternatives a les píndoles o la marihuana. 

És clar, quan dius això, la resposta en general és que "és difícil". O es va un pas més enllà: "a mi no em serveix, jo soc diferent". 

Sobre que és difícil, ningú ho nega, no hi ha controvèrsia. Si de cas, encara s'hi pot afegir que no és que sigui difícil, sinó "molt difícil". És clar que és molt difícil, per això als fills els costa tant integrar-ho. I sobre el "jo soc diferent, a mi no em serveix", és també una possible resposta dels fills. 

Per tant, el que tocaria, el que caldria, seria estar disposat a fer allò que és difícil. I per poder-ho fer, caldria que, prèviament, s'estigués disposat a renunciar a l'excusa "fàcil" de dir que un és diferent, que això no li serveix, etc.

He esmentat la psicoteràpia, l'atenció plena i l'exercici físic, sense entrar en detalls. Aquí no calen, els detalls: si algú (pare o fill) està disposat a fer aquest camí, els detalls ja els anirà concretant, estudiant, resolent. L'important és fer el pas de sortir de la passivitat, una passivitat  i impotència "suportada", ves quines coses, gràcies als consums (de marihuanes o psicofàrmacs).

Quan es viu enfonsat en el malestar, cal triar: moure fitxa. Si no es mou, un es queda en "la comoditat de la incomoditat coneguda"... en aquest cas, amb l'ajuda alleujadora de les substàncies psicoactives (legals o no), per a suportar la incomoditat. 

Cal no oblidar-ho: les drogues funcionen. A curt termini, de manera immediata, funcionen molt bé. Per això la gent en pren. Per això s'utilitzen des dels temps més remots.

Cadascú decideix. I a partir d'aquí, si de cas, només cal recordar el que és obvi: que segons el que es decideix, passen unes coses o unes altres. Si tires cap al camí de la dreta, vas cap a un lloc, si tires pel camí de l'esquerra, cap a un altre. Fent, i també deixant de fer, sempre tries.

Si assumeixes això, si assumeixes que "si fas A el més normal és que passi B", i "si fas C el més normal és que passi D", llavors ja no hi pot haver sorpreses. Perquè si fas C i, de manera previsible, acabes a D, y D no t'agrada, no tenen sentit els laments ni les queixes: has anat a parar just on era normal que anessis a parar.

Una última cosa que cal no oblidar, perquè és fonamental: si en aquests casos tries l'opció de fer el que l'experiència indica que és  més adequat, segur que en trauràs un benefici. Tu en trauràs un benefici. 

El teu fill és una altra història. Perquè encara que tu ho facis tot perfectament bé, de manera immillorable, no tindràs mai la garantia, ni la més mínima, que el teu fill, amb el teu bon exemple, evolucioni de manera positiva. Perquè això només depèn d'ell. Només d'ell.

Amb el teu bon exemple "tindràs més possibilitats", que ell reaccioni i que la seva vida es vagi encarrilant. Possibilitats, només això.

Pots pensar que això és poc... o també pots pensar que és molt, en tant que "és l'únic que tu pots fer pel teu fill".

Mares i benzos / 3

Quan es subratllen els efectes nocius de consumir marihuana i es relativitzen els efectes "secundaris" de consumir segons quins psicofàrmacs, els arguments que es donen poden ser tan inconsistents com que els medicaments els fabriquen "laboratoris farmacèutics". Quan de fet, això, més que una garantia, hauria de ser un motiu per vigilar-ne encara més el seu ús. 

Per què? Doncs perquè l'objectiu principal de les empreses que els fabriquen, les farmacèutiques, és econòmic. El principal motiu és aquest. I quan l'economia mana, la salut pot estar en perill.

Des d'aquest punt de vista econòmic, resulta que l'activitat de cultivar marihuana, i la de fabricar psicofàrmacs, és semblant; es pot reduir a la mateixa dinàmica: una dinàmica de narcotraficants. Uns, narcotraficants il.legals, i els altres narcotraficants legals. Ho subratllo, ara parlo només "d'economia".

D'altra banda, sortint de l'àmbit econòmic, per si de cas, ho repetiré una vegada més: no defenso en absolut l'ús de la marihuana, només intento situar-lo en un context més ampli i, alhora, més complex. El context relatiu a què l'ús de totes les substàncies psicoactives, de totes, ha de ser contemplat amb molta atenció, amb molta cautela. 

Tenint en compte la complexitat que he esmentat, per acabar afegiré una última cosa: com a ansiolític, de vegades (de vegades, en alguns casos, no dic que sempre), pot ser més aconsellable la marihuana que altres substàncies amb l'aval de la legalitat (una altra cosa són els excessos, els abusos, les "sobredosis", però això també val, exactament igual, per als psicofàrmacs).

He dit de vegades, ho he subratllat. He dit que potser, també ho he subratllat. És a dir: sense generalitzacions. I amb el recordatori, alhora, molt important, del que ja vaig dir sobre la marihuana i la ruleta russa: que el consum de marihuana, sobretot abans dels vint-i-cinc-anys, a algunes persones els pot provocar un brot psicòtic. I això no és una opinió: només cal estar informat dels motius d'ingressos a urgències psiquiàtriques. 

El primer que fem no és plorar

Es diu que, quan naixem, el primer que fem és plorar. Però no és cert: el primer que fem és inspirar, per tal de, tot seguit, poder plorar.

Amb els pulmons buits, tal com els tenim quan naixem, és impossible plorar. Per això, primer hem de fer l'esforç d'inspirar. 

Inspirar aire, omplir d'aire els pulmons; per aconseguir-ho, el diafragma ha d'abandonar l'estat de repòs, s'ha de tensar i eixamplar, per tal de, amb aquest moviment, obligar els pulmons a "estirar-se cap avall". I a l'estirar-se, forçar-hi l'entrada d'aire. 

El diafragma funciona com l'èmbol d'una manxa: quan el diafragma estira els pulmons, "succionen aire". Sense el qual ens ofegaríem. És a dir, que viure, des del primer moment, implica un esforç. L'esforç constant d'anar inspirant regularment. Després, venen tots els altres esforços...

Sovint, quan tenim poca energia, respirem poquet, és a dir, movem just el diafragma per tal que pugui entrar una mica d'aire, el mínim imprescindible, als pulmons. D'aquesta manera, respirant així (perquè ens sentim cansats), estalviem forces, però el resultat és que cada vegada estem més cansats. O en un estat de cansament crònic, sostingut, a causa del dèficit d'oxigenació que anem acumulant. 

L'única manera de sortir d'aquesta situació és agafar consciència d'aquesta respiració superficial, de subsistència. I llavors esforçar-nos per tal de fer-la més àmplia, més profunda. Com que això, quan estem cansats és contraintuïtiu, d'entrada costa. Però fer aquest esforç compensa: "és un cansament rendible". Perquè com més bé puguem anar respirant (més profundament i de manera pausada), més ens anirem descansant i revitalitzant.

Amb el temps, si anem fent aquest esforç d'atenció a la respiració, anirem interioritzant aquest hàbit. I l'acabarem automatitzant. Ja no ens costarà (encara que el diafragma s'hagi de seguir esforçant en cada inspiració), i ens trobarem més bé. Però a aquest punt és impossible arribar-hi sense haver fet, de manera persistent, l'esforç previ. 

Sense esforç, no hi pot haver resultats. Estirar per primer cop el diafragma quan naixem és només el primer de tots els esforços que haurem de fer al llarg de la vida.

Hi ha alguns professionals de la salut mental que sembla que ho han oblidat, això dels esforços. I llavors, a les persones amb problemes que tracten els és més fàcil quedar-se en un paper de víctimes. De víctimes "desresponsabilitzades" de les seves vides, perquè "externalitzen" les responsabilitats: la culpa és d'allò que em va passar, d'aquell, d'aquell altre...

I mentre van repartint culpes i no assumeixen responsabilitats, en lloc d'anar endavant, s'estanquen o reculen.

El cafè pendent

Quedo amb el Valen. Abans que acabés la substitució que feia a la porteria de la casa de la Lívia, vam dir que, algun dia, ens podríem trobar per fer un cafè. El dia és avui. (1)

Em diu que ara està treballant en una altra porteria, també una substitució, que en aquest cas sembla que serà llarga. Li agrada la casa, perquè hi ha molt moviment i, per tant, també hi ha moltes possibilitats de fer petar la xerrada amb un o l'altre. Parlar amb la gent li agrada molt, sembla que es podria passar el dia, parlant i parlant amb algú.

M'explica que, des de fa uns mesos, viu en un pis compartit, amb tres persones més, les tres amb algun tipus de limitació. El lloc li ha buscat una altra entitat, diferent de la que li proporciona la feina. Les dues entitats, relacionades amb persones amb graus de discapacitat de diferents tipus. 

Diu que està molt agraït a aquestes dues entitats, i que de moment, pel lloc on viu, no ha de pagar cap lloguer. Que més endavant, si aconsegueix una feina estable, llavors sí, però que el que haurà de pagar serà poc, res a veure amb els preus de mercat.

Repeteix el que ja m'havia dit quan estava a la porteria de la casa de la Lívia: que la vida no és justa, que la seva no ha sigut gens fàcil. I que ara tampoc ho és, però que, què caram!, més val agafar-s'ho bé. Que s'ha de tirar endavant, que lamentar-se no serveix de res, només serveix per empitjorar les coses.

Amb tota la seva alegria i optimisme de cares enfora, t'adones, o com a mínim intueixes que, per dins, segurament la seva alegria no és tanta... Com moltes persones amb problemes mentals semblants als seus (en el seu cas, afegits a problemes físics), fa una gran sensació de fragilitat.

--

(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/09/el-valen.html

Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia

Afegits als problemes mentals, té problemes digestius. La seva mare sempre li insisteix que vagi al metge, i ella unes vegades li fa cas, i unes altres no.

Ara l'han citat per a una anàlisi de sang i una colonoscòpia, i ha dit que no pensava anar ni a una cosa ni a l'altra. La mare està molt preocupada, diu que hauria d'anar sobretot a la colonoscòpia, que hi ha d'anar per descartar que no tingui algun problema als budells que, si no es detecta, podria empitjorar. La filla ja té més de trenta anys.

El metge, per la seva banda, ha dit a la filla que el més probable és que les molèsties de la panxa tinguin un component psicosomàtic, i li ha suggerit que anés a un psicòleg. O més que anar-hi, que hi tornés, perquè ja hi anava, fins que el va enviar a passeig.

D'això en sap, la filla, d'enviar la gent a passeig. De psicòlegs, ja n'hi ha enviat més d'un. Ara tampoc no fa cas del que li diu aquest metge assenyat que, segurament si ha contemplat la colonoscòpia no ha sigut perquè pensi que és la millor decisió, sinó per protegir-se ell davant de qualsevol queixa posterior, sigui de la filla o de la mare. Amb gent mentalment desestabilitzada, el metge deu pensar que totes les cauteles són poques, encara que el resultat de la cautela, en aquest cas, sigui més un despropòsit mèdic que una opció mèdicament sensata. (1)

La filla ho té clar: no vol la colonoscòpia. Però no ho diu perquè comparteixi el criteri del metge, sinó només "perquè no li dona la gana" que li facin la colonoscòpia. Ara bé, en aquest cas, aquest no donar-li la gana segurament l'afavoreix, ja que encara que els professionals parlin de les colonoscòpies com intervencions del tot rutinàries i sense cap risc, no és ben bé així.

A més, en un cas com el d'ella, parlar de colonoscòpies és una manera de desviar l'atenció d'on hauria d'estar centrada. Perquè el problema més greu d'aquesta noia, d'aquesta dona, és el seu cap. El seu desordre mental, que fa que, llavors, amb la seva conducta i les seves ansietats, se li acabi desordenat també el cos, per una banda o per una altra.

Però, i si té raó la mare? I si la filla, "potser", té de debò un problema als budells? 

Però... i si resulta que el problema, el veritable problema, són aquests "i si...?" Quantes proves es poden arribar a fer (i es fan) per descartar tots els eventuals "I sí..?". I mentrestant, alhora, moltes vegades no es fa el que seria més fàcil i sensat fer. Que de vegades potser és no fer res. 

No fer res, "com a bé major, o com a mal menor". En el cas d'aquesta noia, segurament és el mal menor: el bé major seria que tornés al psicòleg i que, a més de tornar-hi, hi anés amb ganes de desembolicar els molts embolics del seu cap.

--

(1) Una colonoscòpia no és una fotesa, encara que les programin com si ho fossin. Primer necessites la preparació prèvia, la purga. Després, has d'anar a l'hospital, on només pel fet d'entrar-hi, ja corres el risc d'arreplegar una infecció hospitalària. A continuació, el risc la mateixa colonoscòpia, que en general no són problemàtiques, però sempre hi ha excepcions. Per exemple: a una coneguda, amb una colonoscòpia li van foradar un budell i va haver d'estar un munt de temps a l'hospital, molt greu. 

Un altre internat

Durant uns quants anys va estar intern en un col.legi religiós. Ja gran, de vegades explicava que al col.legi hi havia més d'un professor que havia abusat sexualment d'alumnes.

Van anar passant els anys, molts, i quan ja s'havia jubilat va emmalaltir. Es va anar agreujant, i va arribar a un punt en què els metges li van dir que no hi podien fer res més, que li quedava poc temps de vida. 

Pocs dies abans de morir, va parlar amb un germà seu i li va dir que ell va ser un dels alumnes abusats. Fins aleshores, no ho havia dit a ningú.

Un temps després, a aquest germà al qual li havia fet la confidència se li va detectar un inici de demència senil. Quan el seu deteriorament era lleu, quan encara tenia una bona memòria, un dia li va dir a la seva dona el que li havia dit el seu germà abans de morir.

Temps enrere, la seva dona havia sentit com el germà de vegades explicava que al col.legi hi havia hagut abusos sexuals per part d'algun professor. Però quan el seu marit li va explicar aquella última confidència, no hi va donar crèdit. La hi va rebatre, va negar, de forma insistent, que fos veritat allò que deia. Va atribuir el que deia el seu marit a distorsions seves a causa del seu deteriorament neurològic.

Què li va passar al germà del marit quan estava a l'internat? Saber-ho és impossible. Però la història dels abusos durant la infantesa, el silenci durant dècades i la confidència poc abans de morir, si més no són força versemblants. Perquè respon a un patró més habitual del que la gent es pensa, en aquests casos. Això, quan no és que la víctima mor sense haver dit mai a ningú el que li havia passat.

És així perquè, en la vida d'aquestes persones, hi ha una barreja de vergonya, "de culpabilitat" (encara que sembli incomprensible). I de por de no ser creguts. De por de no ser creguts perquè hi ha revelacions que són tan dramàtiques, que incomoden als altres, i prefereixen que no se'n parli. Com si allò no hagués existit, encara que sigui sovint el fet més determinant en la vida de l'altre. I si se'n parla, aleshores pot ser que intentin relativitzar els fets, o negar-los. 

La realitat és que, durant moltes dècades, l'entorn social no ha afavorit, no ha facilitat gens, que es parlés d'aquestes històries. Per això he dit que, encara que el que va passar en aquest cas sigui impossible saber-ho amb certesa, és del tot versemblant. I alhora, la negació de la dona del germà també entra dins d'un esquema relativament habitual.

En aquest cas concret, d'altra banda, la negació té un, diguem-ne, agreujant afegit: l'argument del deteriorament cognitiu de qui ha explicat la confidència i que, a sobre, ja no pot defensar el que diu perquè el confident ha mort. És una temptació gran, quan s'inicien deterioraments cognitius, que algú els faci servir per desacreditar, segons els propis criteris o conveniències, el que l'altre diu, quan allò que diu, pel motiu que sigui, genera incomoditat. És veritat que de vegades el deteriorament pot justificar la desconfiança, però no sempre, no de forma sistemàtica. Sobretot, en els primers estadis.

Per acabar. En la vida del germà ja mort hi ha aspectes que, segons com, es podrien explicar amb més facilitat contemplant els abusos, però aquestes ja són altres històries i, alhora, encara més especulatives.

L'internat

La seva família era una família de pocs recursos. Quan a l'internat de monges que hi havia a la comarca li van oferir una plaça gratuïta, als seus pares els va semblar una bona idea; era una manera que ella pogués estudiar i, alhora, d'alleujar el pressupost familiar, tenint en compte que, a casa, quedaven altres germans que alimentar i fer anar endavant.

Va estar uns quants anys interna. Era una noia espavilada, i les monges van pensar que podria ser una bona novícia. Però ella no sentia cap mena de vocació, i quan va quedar clar que era així, les coses a l'internat van canviar. 

Li van començar a fer la vida difícil. Per exemple, si abans valoraven les seves capacitats, i l'estimulaven perquè anés seguint els estudis, llavors li van començar a dir que no servia, que no faria mai res de bo.

Alhora, van començar les desqualificacions en públic. I els càstigs arbitraris. I de vegades la denegació del permís per anar a casa dels pares durant les vacances, durant les quals la convertien en una minyona de fer feines a l'escola deserta: era l'única nena que s'hi quedava. Una altra cosa que li va passar és que es va quedar sense amigues: les altres nenes se'n van anar apartant, potser pensant que, de cara a la seva relació amb les monges, no els convenia mantenir l'amistat amb ella.

No era pas una nena  rebel, s'havia limitat a deixar clar i mantenir el seu rebuig a fer-se monja. Només això. Segurament va tenir la mala sort que, primer, l'haguessin vist com a possible novícia; si no s'haguessin fixat en ella, probablement no li hauria passat el que li va passar. Qui la va tractar més malament va ser, sobretot, la monja que al principi l'havia valorat més i tractat més bé.

Seixanta anys després, diu que va ser la pitjor etapa de la seva vida, aquells anys a l'internat. Diu que a l'internat ningú la va defensar. Va estar a l'internat fins que, un dia, va dir als seus pares que, si no la treien, s'escaparia. 

No només explica això, sinó que també diu que, durant molts anys, durant dècades, va viure arrosegant aquella "ferida", una ferida que considera que no ha aconseguit superar fins fa relativament poc. Uns cinquanta anys després de l'internat.

És un tipus de ferides de les quals, de vegades, les persones afectades normalment no en parlen. Jo, d'aquesta part de la seva vida, només me n'he assabentat després d'unes quantes dècades d'haver-la conegut, després de moltes vegades d'haver parlat amb ella, durant aquests anys. 

Que en aquest cas sigui una història d'internats, de monges, per descomptat és important, però no és el més important; també pot passar en altres tipus de centres educatius, amb altres tipus de professors, o en qualsevol altre lloc. 

El que és el més important és que és la història d'una ferida durant la infantesa. Una ferida molt profunda, que marca tota una vida.