Abusos sexuals a menors

Hem quedat tres coneguts de fa molts anys. Havíem col.laborat com a voluntaris en una entitat i ara de tant en tant ens trobem i fem petar la xerrada. 

Un és mestre, l'altre psicòleg... i jo no soc res. Surt el tema dels abusos sexuals a menors. El treu el mestre, referint-se a les notícies que surten de tant en tant de casos d'abusos en col.legis religiosos. Parla també de la pel.lícula Spotlight, sobre la investigació del Boston Globe dels casos de pederàstia comesos per capellans y ocultats per l'Església a la ciutat. Mostra la seva indignació en relació amb els abusos comesos per religiosos; es refereix a la gravetat dels fets, parla de manera apassionada, rotunda. 

Quan s'ha esbravat una mica, li dic que sí, que són molt greus, aquests casos, i encara més greu l'ocultació que històricament n'ha fet l'Església. Però que, alhora, cal no oblidar que aquests abusos són només una mínima part dels abusos sexuals a menors que es cometen. Que gairebé la totalitat passen dins de l'àmbit familiar o el seu entorn.

Afegeixo que, subratllant tant els abusos de religiosos, si alhora no es parla d'aquests altres abusos, o se'n parla poc, el que es fa és afavorir l'ocultació d'aquests altres abusos. Perquè el focus en els primers (amb grans titulars als mitjans de comunicació) fa que quedi poca atenció per als segons (quan se'n parla, sovint és en articles sense titulars cridaners, i en pàgines més interiors). El resultat és que es produeix un "efecte tapadora".

El mestre arrufa el nas. No qüestiona el que dic, però insisteix en el tema dels abusos religiosos. I encara va un pas més enllà: diu que, per a un abusat (per a la víctima), és molt més greu que sigui un capellà, l'abusador, a causa de la seva autoritat moral.

Torno a intervenir. Li dic que és un disbarat, el que ha dit, perquè per a un nen o nena és molt més traumàtic que sigui per exemple el pare, l'abusador. Perquè del pare se'n depèn absolutament, materialment i emocionalment. Que el pare hauria de ser sempre el màxim protector, i  quan no és així, el mal provocat en principi és molt més greu.

En aquest punt, el psicòleg, que fins ara no havia dit res, intervé i em dona la raó. De manera pausada, d'acord amb la seva manera de ser, fa una petita intervenció, durant la qual repeteix o subratlla el que abans havia dit jo.

Aquesta conversa, segons com, no té res d'extraordinària. Perquè en segons quins entorns, si es parla d'aquest tema, és fàcil que es manifestin postures com la d'aquest mestre, que posa en el centre "els titulars de la premsa": els abusos dels religiosos. Dic que aquesta conversa no té res d'extraordinària. Però el que aquest dia no es diu, sí.

El que no es diu, el que no diu aquest mestre, és que el seu pare va ser un abusador. Que va abusar, repetides vegades, d'una filla seva, germana del mestre. Jo ho sabia perquè, fa uns anys, ell mateix m'ho havia explicat. I quan m'ho va explicar no va estalviar adjectius desqualificadors cap al seu pare.

El cas era encara més greu. Perquè la mare ho sabia, però callava (cosa que, de manera sorprenent, també passa massa vegades). No només callava, sinó que "va decidir callar sempre". 

Molts anys després, quan el marit ja havia mort, la mare va escriure un llibret de memòries familiars. Va pensar que, als seus nets, els podria agradar saber d'on venien. El text que va escriure era un text "tot flors i violes", sense la més mínima referència als abusos. I sense ni una paraula, tampoc, sobre els maltractaments que ella també havia patit per part del marit, de vegades molt greus, durant tots els anys de matrimoni.

L'àvia volia que els seus nets coneguessin "el passat familiar". Però només un determinat passat, i de cap manera  aquests terribles episodis. Inclòs el seu silenci en relació amb els abusos que el marit cometia amb una filla (la qual, durant molts anys, va patir importants depressions).

Jo sabia tot això, el dia de la trobada. Però no vaig dir res. Perquè tenia clar que, quan ell m'ho va explicar anys enrere (com a mínim me'n va parlar dos cops), se sobreentenia que no era una informació per compartir.

Parlar amb la gent, escoltar les seves històries, té aquestes coses... que les sorpreses poden ser moltes.

(Si es fa estrany que hagi dit "que no era una informació per compartir", quan ara n'estic parlant, convé recordar, tal com he explicat diferents vegades, que en cada cas valoro el grau d'ocultació que em sembla necessari; per exemple, aquesta vegada podria ser que la trobada no fos de tres, sinó de més gent, i no d'ara, sinó de fa anys, que el mestre no ho fos, que no hi hagués tampoc cap psicòleg, que algun no fos un home sinó una dona, etc.)

Dues persones adultes / 2

Per relativitzar la responsabilitat d'algunes persones amb vides difícils, en alguns casos considerades "malaltes", també es pot recular en el temps i incidir en la importància de les circumstàncies de les seves vides, en l'entorn familiar, social i educatiu que van tenir, etc. I té tot el sentit tenir en compte tots aquests factors, sobretot quan han estat poc favorables, o clarament adversos.

Però arriba un punt que cal integrar que, "hagi sigut el que hagi sigut el passat", en el present (si parlem de persones adultes), el responsable de la pròpia vida és un mateix. I que, per tant, si es desitgen canvis positius, cal abandonar, si és que s'ha assumit, el paper de "víctima" (o de malalt). I agafar íntegrament la responsabilitat de la pròpia vida. 

I això no és gens fàcil. Perquè quan s'arrossega un llast important del passat, la duresa, el dolor i el cansament acompanyen una autorresponsabilització radical i sense excuses. De manera inevitable. És un repte molt dur, cosa que fa que, de tan dur, "l'escapatòria de la malaltia", i de la incapacitat (mental o física) sovint sigui una temptació difícil de resistir.

D'altra banda, aquest punt de vista sobre l'autorresponsabilitat no és incompatible amb les ajudes que es puguin rebre. Per descomptat que no. Però aquestes ajudes, alhora, haurien d'estar sempre supeditades, en aquests casos, a un principi fonamental: "Se t'ajuda si t'ajudes". És a dir, si tu t'impliques a fons en la resolució dels teus problemes.

Perquè sense aquesta implicació, sense aquest compromís, totes les ajudes externes són bastant inútils. I alhora, això també cal no oblidar-ho, desgasten molt a aquells que les ofereixen. De manera que si algú no aprofita el que se li ofereix, val més oferir-ho a algú altre més disposat a aprofitar-ho.

Això, o que l'ajudador, en lloc d'esforçar-se ajudant inútilment, se'n vagi a passejar o al teatre.

Dues persones adultes

Són dues persones adultes. Una té un càncer de pulmó i diu que és incapaç de deixar de fumar, que és superior a les seves forces. L'altra és alcohòlica i diu el mateix, que deixar l'alcohol li és impossible, que no pot. La primera segurament acabarà morint a causa del càncer del pulmó. La segona potser a causa d'una cirrosi hepàtica. 

Com que són persones que s'autoconsideren incapaces de deixar els seus mals hàbits (dolents "des del punt de vista de la conservació de la salut"), hi ha qui diu que són persones malaltes, i que s'han de tractar com a tals.

¿Com es tracta una persona que es considera incapaç d'actuar de la manera necessària perquè no segueixi empitjorant el seu estat de salut, a causa dels seus mals hàbits? Algú s'ha de responsabilitzar de la seva incapacitat? La societat té alguna mena de culpabilitat, en relació amb la gestió actual de la seva incapacitat? I en relació amb la seva mort, si aquesta persona acaba morint?

Les respostes són diferents en funció de les diferents visions que es puguin tenir sobre aquest "dèficit de voluntat". Hi ha qui és més partidari "de la malaltia" i, per tant, de la necessitat i l'obligació d'oferir tots els recursos que calguin per intentar "la curació de la persona malalta", com si es tractés d'una pneumònia o un os trencat.

En canvi, altres persones són més partidàries de posar l'accent en les responsabilitats personals, unes responsabilitats vinculades a l'àmbit "dels valors i les virtuts", uns referents avui poc populars. Sobretot perquè estan relacionats amb un altre tema crític el dels "esforços". Això, dit de manera molt resumida i general, només per fer una mena de mapa (s'hi podrien afegir, caldria afegir-hi, molts matisos).

Cadascú es situa on es situa, i en principi no hi ha res a dir. Però a partir d'aquí, del propi posicionament, llavors, per tal de ser coherents cal assumir també personalment, "fer-se responsable", d'allò que comporta el propi punt de vista o creença.

D'altra banda, o alhora, una determinada opció no legitima per a "exigir als altres" que actuïn segons la pròpia posició. Perquè "els altres són els altres", i és normal i legítim que es regeixin segons el seu propi criteri.

Medicaments psicoactius

Fa bastants anys s'havia pres diferents medicaments amb l'objectiu de reduir l'afectació sobre la seva vida dels seus problemes mentals. Fins que va arribar un punt que, d'acord amb els professionals que llavors tenia com a referents, els va anar deixant tots, perquè no hi havia cap evidència que, en el seu cas, tinguessin efectes positius. Més aviat al contrari.

A continuació, van passar uns quants anys sense que es prengués cap medicament psiquiàtric, i sense que, alhora, es detectés cap empitjorament com a resultat d'haver abandonat la medicació; tot seguia igual, amb la diferència positiva que s'estalviava els efectes secundaris d'aquells medicaments que s'havia estat prenent.

La pausa va ser llarg, d'uns quants anys. Fins que en fa dos, d'acord també amb els professionals, llavors uns altres, va reprendre el consum de medicaments psiquiàtrics. I a continuació, de mica en mica, va anar augmentant els medicaments que prenia i, en alguns casos, les dosis.

Aquesta nova etapa medicada no va anar tampoc associada a cap millora. Més aviat al contrari, com la vegada anterior, a causa dels efectes secundaris.

La seva mare li va fer veure, o més ben dit, li deia, perquè la filla no hi estava d'acord, que amb aquella acumulació de medicaments, més els canvis de dosis, era impossible saber l'efecte de l'un o l'altre, suposant que poguessin tenir algun efecte positiu. 

Alhora, li va remarcar dues coses. D'un medicament, la contraindicació en casos de persones amb conductes addictives (la filla, a més de problemes mentals importants, també tenia problemes tant o més importants d'addiccions).

D'un altre medicament,  li va assenyalar l'eventual aparició d'ideacions suïcides. Unes ideacions suïcides amb les quals la filla ja convivia i que, el cas, és que, llavors, van anar augmentant. Fins que, per primera vegada va fer un intent de suïcidi important, i després un altre.

Però la filla era com si estigués blindada davant d'aquells raonaments i d'aquella evidència. I, d'altra banda, de manera incomprensible, seguia tenint el suport dels professionals.

La vida de la filla es va anar desorganitzant, o més ben dit, "desorganitzant encara més". Sense que ella ho reconegués. Fins que va entrar en una etapa de gran descontrol de consums. Va ser llavors quan va fer el primer intent de suïcidi, a causa del qual va acabar a Urgències, on li van haver de fer un rentat d'estómac. Però malgrat aquest intent i el següent, malgrat la dolenta deriva general, els professionals no van fer cap reflexió ni van corregir la pauta de medicació.

Llavors, la seva mare sí que va prendre una decisió. La filla era major d'edat, però no tenia ingressos; fins aleshores, la mare, per no oposar-se als professionals, havia anat pagant els medicaments que li receptaven, tot i no estar-hi d'acord. I llavors va dir que prou, que no volia seguir contribuint a allò que, a ella, li semblava un despropòsit. Que no pagaria cap medicament més.

M'ho va explicar la mare, i em va dir que, sobretot, no volia facilitar que la seva filla es seguís prenent  medicaments que provocaven ideacions suïcides. Que no volia facilitar que la seva filla pogués acumular medicació (com havia anat fent abans dels intents de suïcidi). Que no volia tenir cap responsabilitat, sobretot aquella responsabilitat concreta si, al final, un dia, la seva filla es suïcidava, amb una sobredosi de pastilles o de la manera que fos.

Annex

Aquests eventuals efectes de l'aparició o augment d'ideacions suïcides en antidepressius ISRS (sigles en anglès dels Antidepressius Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina) han generat denúncies i demandes als Estats Units. La més important va ser contra GSK (GlaxoSmithKline), pel Paxil (paroxetina). 

També es van denunciar aquests efectes i l'ocultació d'informació relacionada amb el risc de suïcidi en els casos del Prozac (fluoxetina), Zoloft (sertralina), Celexa (citalopram) y Lexapro (escitalopram), amb diferents resultats. 

En aquests processos i denúncies cal tenir molt en compte l'immens poder econòmic i mediàtic dels fabricants, que es tradueix en un  gran dificultat per part dels denunciants per dur endavant les seves demandes.

Fa quatre anys em vaig referir a aquest tema, a "Mala farma" (sobretot a la nota 4):

https://horitzontal.blogspot.com/2022/08/mala-farma.html

Un altre cas

Feia anys que anava a les reunions de Narcòtics anònims, hi estava molt implicat. Implicat i, alhora, desimplicat, perquè la seva assistència força regular a les reunions era compatible amb periòdiques recaigudes. És a dir, estava implicat en la part fàcil, les formes, l'assistència a les reunions, i poc implicat en la part difícil, superar el malestar dels mals moments, resistir llavors la temptació de consumir, mantenir l'abstinència.

Tenia trenta-cinc anys, era addicte a la cocaïna. Vivia amb la seva mare, i cada vegada estava més avergonyit de la seva vida; sobretot, del mal viure que donava a la mare, a causa de les seves periòdiques recaigudes, de la seva incapacitat per evitar-les.

Fa unes setmanes, cansat d'ell mateix, de les seves incapacitats, del mal viure que donava a la mare des de feia tants anys, es va suïcidar.

M'ho va explicar un company seu de les reunions de Narcòtics Anònims. Em va dir que era una bona persona, però "molt comprensiu i tolerant" amb les seves febleses. Que mai no havia tingut prou determinació per suportar el malestar que causa resistir l'impuls de consumir. És a dir, que no havia arribat a integrar el principi fonamental dels grups de Narcòtics i Alcohòlics Anònims: "Avui (només durant avui), no consumiré". Que era per això, que anava recaient, una vegada i una altra, encara que digués que volia deixar de consumir i seguis participant en les reunions de Narcòtics Anònims. Que sempre remarcava la seva feblesa, la seva incapacitat de resistir les temptacions, quan es presentaven els impulsos de consumir. Que sempre s'autojustificava.

Hi ha persones que no superen mai els seus problemes d'addiccions. Algunes, sobretot si a més han de gestionar problemes mentals, de vegades acaben morint a causa dels seus excessos acumulats, o d'una sobredosi, o suïcidant-se.

Quan passa, sempre hi ha qui busca culpables. Però aquest tema, el de les culpabilitats, és delicat, i si se'n vol parlar, llavors també caldria parlar de la creixent relativització de les responsabilitats personals. En la societat en general i, en concret, en els àmbits de les addiccions i la salut mental.

La guerra del Vietnam

Una dona explica a una altra que se sent esgotada, enfonsada. Que el tractament contra el càncer ha sigut llarg i dur, i que com que alhora no volia renunciar a la seva feina, i a més de la feina seguia duent el pes de la casa, ocupant-se dels fills, de tot, havia acabat exhausta, amb una gran ansietat i una depressió.

Diu que va anar a un psicòleg, i que no li va ser de gran ajuda. Però que últimament ha anat a un altre, i que aquest li ha dit que patia estrès posttraumàtic. Com que ella no sabia què era això de l'estrès posttraumàtic, el psicòleg li ho ha explicat: li ha dit que, aquest diagnòstic, venia dels anys de la guerra del Vietnam, quan els soldats americans tornaven a casa, molts completament trasbalsats i ensorrats a causa del que havien viscut.

El psicòleg li ha dit que ella, amb el càncer, i les obligacions que s'imposava o que li reclamaven, havia viscut "la seva guerra del Vietnam", fins al punt d'acabar ensorrant-se.

Les dues dones estan assegudes a la taula d'un bar. Les altres taules s'han anat buidant i el bar ha anat quedant en silenci. Amb la Lívia estem asseguts just al costat de la seva taula, perquè quan hem arribat, era l'única taula buida. De manera que, ara, amb el silenci, sense voler, sense fer cap esforç, sentim la seva conversa.

Quan nosaltres ens aixequem per marxar, m'aturo un moment i li dic a la que parla que em disculpi, però que he sentit la conversa. I que m'ha semblat molt interessant, la manera com el psicòleg li ha explicat la causa del seu malestar; que "la seva guerra del Vietnam" em semblava una imatge molt descriptiva i encertada.

Ella es queda una mica parada, sembla que no sap què dir. I jo, per no destorbar-la més, li dic adeu. I ella també em diu adeu. I somriu, i jo també.

Les mateixes frases

Sóc conscient que hi ha frases que les vaig repetint quan explico diferents històries: "una vida molt desgraciada" (o difícil), "un gran (o immens) sofriment", "pensaments i emocions fora de control", "conductes desregulades", "ideacions suïcides", etc.

Si escrivís una novel.la suposo que la reiteració d'expressions seria un defecte, però si parlo d'històries que de vegades s'assemblen molt, amb protagonistes que sovint els passen coses molt semblants, suposo que les repeticions, aquesta reutilització de frases, és una mica inevitable. Sobretot, si el propòsit principal no és fer literatura, sinó explicar històries de la manera més fidel a la realitat i, alhora, fàcils d'entendre.

Suposo que també és una qüestió d'esforç: podria dedicar més temps a trobar formes d'expressar les diferents històries amb un llenguatge més ric, però no ho tinc com una prioritat: en relació amb aquestes històries, l'aspecte literari no és que no m'importi, però és secundari.

A veure: la cosa literària sempre m'importa, sempre. Però en aquest cas concret, de manera limitada. I si el resultat d'aquesta limitació és un text més pobre, literàriament menys reeixit, doncs què hi farem. 

Explico això perquè, quan escric, de vegades m'adono que estic fent servir frases idèntiques a les que ja he fet servir potser moltes vegades. O potser em sorprenc quan, després, rellegeixo algun text, i  veig això, aquests reaprofitaments. I llavors potser penso: "¡Caram, si sembla la mateixa història de l'altre dia!" Perquè el contingut és molt semblant, el text també, i moltes frases són idèntiques.

Però és clar, aquest precisament és el drama, que hi hagi tantes històries d'aquestes, històries de persones amb problemes mentals importants, cada història amb les seves peculiaritats, però amb un nucli comú, el de ser vides molt difícils, sovint dramàtiques...

Llavors, per què explico tantes històries d'aquestes, una, una altra, una altra, quan són tan semblants? No n'hi hauria prou que n'expliqués una, i que digués que hi ha molts casos com el que he explicat? 

Doncs explico històries que s'assemblen, que de vegades s'assemblen molt, moltíssim, perquè considero que "l'acumulació d'històries explicades" és una altra manera de donar visibilitat, i dimensió, al món d'aquestes persones. 

Un món que tots tenim a tocar. I que per falta d'atenció, o a causa de la nostra por, o per autoprotegir-nos, si podem "preferim no veure". O veure'l només "suficientment desenfocat", per tal d'evitar que ens trasbalsi massa.