No és ella, és la malaltia

Dues mares parlen de les seves filles, dues filles amb problemes mentals i de conducta importants. Una li diu a l'altra que se sent maltractada per la seva filla, que la culpa de tots els seus problemes, "des que va nàixer". Diu que, en aquests casos, els retrets de la filla normalment van apujant de to, fins que acaba cridant i amb insults, de manera molt violenta. Que algun cop fins i tot ha tingut por que li acabés pegant.

L'altra li diu que ho ha d'entendre i gestionar d'una altra manera. Li diu que, quan la filla la tracta així, no n'ha de fer massa cas, perquè en aquests moments la filla "no és ella". Que és "la malaltia", la causa del seu comportament. Que la seva filla en realitat no és així, de la manera que és quan es comporta d'aquesta manera tan agressiva. No, la seva filla és l'altra, quan no està descontrolada.

Jo estic amb elles, hem quedat a un bar i ha sortit a la conversa aquest tema. Només escolto. No dic res, tot i que  l'impuls de dir el tinc. De dir que, aquesta filla dels moments agressius, "també és la seva filla". I que si diferencia qui és o no és la seva filla segons com es comporta, excloent-ne la part que no li agrada, que l'angoixa, el que fa és desconèixer, "no reconèixer", la seva veritable filla. 

I que si no la reconeix "sencera", no fa cap favor a la filla. Perquè així a la filla li és més difícil assumir la seva part complicada. I que sense fer aquest pas, sense aquest autoreconeixement, no és possible l'autorresponsabilització. I sense l'autorresponsabilització, li serà molt més difícil poder actuar sobre "la part seva conflictiva", ja que sempre tindrà aquest recurs autoexculpatori: "la culpa és dels altres".

No és la primera vegada que em trobo en una conversa d'aquest tipus i que, mentrestant, penso el que he dit. Alguna vegada, en aquests casos, explico el que he explicat, i altres vegades callo, com aquest cop. Callo quan penso que parlar no servirà de res, perquè l'altre no està predisposat a escoltar, està massa lluny de poder escoltar.

D'altra banda, entenc la mare que, davant la preocupació de l'altra mare, contesta de la manera que contesta, amb l'argument que la persona agressiva d'alguns moments "no és la seva filla". Perquè són dues mares amb filles amb problemes semblants, i aquesta visió que "externalitza" les parts conflictives suposo que és una forma d'autoprotecció, de limitar l'angoixa: "No soc la mare d'aquesta part".

Mares i benzos / 4

És fàcil fer sermons. Dir que si les mares pateixen ansietat a causa de les conductes dels seus fills relacionades amb el consum de marihuana (o altres substàncies), i elles decideixen alleujar la seva ansietat amb psicofàrmacs, no els ajuden gens, a causa del mal exemple que donen als fills: l'exemple de persones també addictes.

Per tant, sembla que a partir d'aquí, més que repetir "el què", toca afegir "el com". I el com consisteix en buscar maneres alternatives de controlar l'ansietat. És a dir, es tracta de fer el mateix que haurien de fer els fills. I el més important no és quines en concret, sinó que funcionin. 

En general, el que pot ser útil en aquests casos és, d'una banda, si un veu que sol no se'n surt, buscar ajuda psicològica. I d'una altra banda, buscar l'autocontrol de les emocions a través de "l'atenció plena", el que ara en diuen mindfulness. L'atenció plena és un recurs molt poderós, ja ho sabien els estoics grecs, els budistes indis o els taoistes xinesos: l'objectiu no és controlar el que passa (quan el que passa no depèn de nosaltres) sinó la gestió racional i emocional que en fem. A més de l'ajuda psicològica y atenció plena, normalment també ajuda l'exercici físic. Perquè l'exercici físic no només tonifica el cos, sinó també el cervell. 

És clar, quan parles "d'aquests canvis d'estratègia", com a alternativa al consum de marihuana o fàrmacs per gestionar l'ansietat, la resposta en general és que "és difícil". O es va un pas més enllà: "a mi no em serveix, jo soc diferent". 

Sobre que és difícil, ningú ho nega, no hi ha controvèrsia. Si de cas, encara s'hi pot afegir que no és que sigui difícil, sinó "molt difícil". És clar que és molt difícil, per això als fills els costa tant integrar-ho. I sobre el "jo soc diferent, a mi no em serveix", és també una possible resposta dels fills: quan no es vol fer una cosa que costa, aquesta resposta va molt bé. 

Per tant, el que tocaria, el que caldria, seria estar disposat a fer allò que és difícil. I per poder-ho fer, caldria que, prèviament, s'estigués disposat a renunciar a l'excusa "fàcil" de dir que un és diferent, que això no li serveix, etc.

He esmentat la psicoteràpia, l'atenció plena i l'exercici físic, sense entrar en detalls. Els detalls, si algú (pare o fill) està disposat a fer aquest camí, ja els anirà concretant, amb les ajudes que li calguin. L'important és fer el pas de sortir de la passivitat. Una passivitat  i impotència "suportades i cronificades", ves quines coses, gràcies a l'ajuda dels consums (de marihuanes o psicofàrmacs).

Quan es viu enfonsat en el malestar, cal triar: moure fitxa. Si no es mou, un es queda en "la comoditat de la incomoditat coneguda". Cadascú decideix. I a partir d'aquí, si de cas, només cal recordar el que és obvi: que segons el que es decideix, passen unes coses o unes altres. Si tires cap al camí de la dreta, vas cap a un lloc, si tires pel camí de l'esquerra, cap a un altre. Fent, i també deixant de fer, tries.

Si assumeixes això, si assumeixes que "si fas A, el més normal és que passi B", i "si fas C, el més normal és que passi D", llavors ja no hi pot haver sorpreses. Perquè si fas C i, de manera previsible, acabes a D, i D no t'agrada, no tenen sentit els laments ni les queixes: has anat a parar just on era normal que anessis a parar.

Una última cosa que cal no oblidar, perquè és fonamental: si en aquests casos tries l'opció de fer el que l'experiència indica que és  més adequat, segur que en trauràs un benefici. Tu en trauràs un benefici. 

El teu fill és una altra història. Perquè encara que tu ho facis tot perfectament bé, de manera immillorable, no tindràs mai la garantia, ni la més mínima, que el teu fill, amb el teu bon exemple, evolucioni de manera positiva. Perquè això només depèn d'ell. Només d'ell.

Amb el teu bon exemple "tindràs més possibilitats", que ell reaccioni i que la seva vida es vagi encarrilant. Possibilitats, només això.

Pots pensar que això és poc... o també pots pensar que és molt, en tant que "és l'únic que tu pots fer pel teu fill".

És clar, hi ha l'altra alternativa, no fer canvis. Quedar-se amb la solució coneguda. Seguir amb els consums (de psicofàrmacs o marihuanes). Perquè cal no oblidar-ho: les drogues funcionen. A curt termini, de manera immediata, funcionen molt bé. Per això la gent en pren.

Mares i benzos / 3

Quan es subratllen els efectes nocius de consumir marihuana i es relativitzen els efectes "secundaris" de consumir segons quins psicofàrmacs, els arguments que es donen poden ser tan inconsistents com que els medicaments els fabriquen "laboratoris farmacèutics". Quan de fet, això, més que una garantia, hauria de ser un motiu per vigilar-ne encara més el seu ús. 

Per què? Doncs perquè l'objectiu principal de les empreses que els fabriquen, les farmacèutiques, és econòmic. El principal motiu és aquest. I quan l'economia mana, la salut pot estar en perill.

Des d'aquest punt de vista econòmic, resulta que l'activitat de cultivar marihuana, i la de fabricar psicofàrmacs, és semblant; es pot reduir a la mateixa dinàmica: una dinàmica de narcotraficants. Uns, narcotraficants il.legals, i els altres narcotraficants legals. Ho subratllo, ara parlo només "d'economia".

D'altra banda, sortint de l'àmbit econòmic, per si de cas, ho repetiré una vegada més: no defenso en absolut l'ús de la marihuana, només intento situar-lo en un context més ampli i, alhora, més complex. El context relatiu a què l'ús de totes les substàncies psicoactives, de totes, ha de ser contemplat amb molta atenció, amb molta cautela. 

Tenint en compte la complexitat que he esmentat, per acabar afegiré una última cosa: com a ansiolític, de vegades (de vegades, en alguns casos, no dic que sempre), pot ser més aconsellable la marihuana que altres substàncies amb l'aval de la legalitat (una altra cosa són els excessos, els abusos, les "sobredosis", però això també val, exactament igual, per als psicofàrmacs).

He dit de vegades, ho he subratllat. He dit que potser, també ho he subratllat. És a dir: sense generalitzacions. I amb el recordatori, alhora, molt important, del que ja vaig dir sobre la marihuana i la ruleta russa: que el consum de marihuana, sobretot abans dels vint-i-cinc-anys, a algunes persones els pot provocar un brot psicòtic. I això no és una opinió: només cal estar informat dels motius d'ingressos a urgències psiquiàtriques. 

El primer que fem no és plorar

Es diu que, quan naixem, el primer que fem és plorar. Però no és cert: el primer que fem és inspirar, per tal de, tot seguit, poder plorar.

Amb els pulmons buits, tal com els tenim quan naixem, és impossible plorar. Per això, primer hem de fer l'esforç d'inspirar. 

Inspirar aire, omplir d'aire els pulmons; per aconseguir-ho, el diafragma ha d'abandonar l'estat de repòs, s'ha de tensar i eixamplar, per tal de, amb aquest moviment, obligar els pulmons a "estirar-se cap avall". I a l'estirar-se, forçar-hi l'entrada d'aire. 

El diafragma funciona com l'èmbol d'una manxa: quan el diafragma estira els pulmons, "succionen aire". Sense el qual ens ofegaríem. És a dir, que viure, des del primer moment, implica un esforç. L'esforç constant d'anar inspirant regularment. Després, venen tots els altres esforços...

Sovint, quan tenim poca energia, respirem poquet, és a dir, movem just el diafragma per tal que pugui entrar una mica d'aire, el mínim imprescindible, als pulmons. D'aquesta manera, respirant així (perquè ens sentim cansats), estalviem forces, però el resultat és que cada vegada estem més cansats. O en un estat de cansament crònic, sostingut, a causa del dèficit d'oxigenació que anem acumulant. 

L'única manera de sortir d'aquesta situació és agafar consciència d'aquesta respiració superficial, de subsistència. I llavors esforçar-nos per tal de fer-la més àmplia, més profunda. Com que això, quan estem cansats és contraintuïtiu, d'entrada costa. Però fer aquest esforç compensa: "és un cansament rendible". Perquè com més bé puguem anar respirant (més profundament i de manera pausada), més ens anirem descansant i revitalitzant.

Amb el temps, si anem fent aquest esforç d'atenció a la respiració, anirem interioritzant aquest hàbit. I l'acabarem automatitzant. Ja no ens costarà (encara que el diafragma s'hagi de seguir esforçant en cada inspiració), i ens trobarem més bé. Però a aquest punt és impossible arribar-hi sense haver fet, de manera persistent, l'esforç previ. 

Sense esforç, no hi pot haver resultats. Estirar per primer cop el diafragma quan naixem és només el primer de tots els esforços que haurem de fer al llarg de la vida.

Hi ha alguns professionals de la salut mental que sembla que ho han oblidat, això dels esforços. I llavors, a les persones amb problemes que tracten els és més fàcil quedar-se en un paper de víctimes. De víctimes "desresponsabilitzades" de les seves vides, perquè "externalitzen" les responsabilitats: la culpa és d'allò que em va passar, d'aquell, d'aquell altre...

I mentre van repartint culpes i no assumeixen responsabilitats, en lloc d'anar endavant, s'estanquen o reculen.

El cafè pendent

Quedo amb el Valen. Abans que acabés la substitució que feia a la porteria de la casa de la Lívia, vam dir que, algun dia, ens podríem trobar per fer un cafè. El dia és avui. (1)

Em diu que ara està treballant en una altra porteria, també una substitució, que en aquest cas sembla que serà llarga. Li agrada la casa, perquè hi ha molt moviment i, per tant, també hi ha moltes possibilitats de fer petar la xerrada amb un o l'altre. Parlar amb la gent li agrada molt, sembla que es podria passar el dia, parlant i parlant amb algú.

M'explica que, des de fa uns mesos, viu en un pis compartit, amb tres persones més, les tres amb algun tipus de limitació. El lloc li ha buscat una altra entitat, diferent de la que li proporciona la feina. Les dues entitats, relacionades amb persones amb graus de discapacitat de diferents tipus. 

Diu que està molt agraït a aquestes dues entitats, i que de moment, pel lloc on viu, no ha de pagar cap lloguer. Que més endavant, si aconsegueix una feina estable, llavors sí, però que el que haurà de pagar serà poc, res a veure amb els preus de mercat.

Repeteix el que ja m'havia dit quan estava a la porteria de la casa de la Lívia: que la vida no és justa, que la seva no ha sigut gens fàcil. I que ara tampoc ho és, però que, què caram!, més val agafar-s'ho bé. Que s'ha de tirar endavant, que lamentar-se no serveix de res, només serveix per empitjorar les coses.

Amb tota la seva alegria i optimisme de cares enfora, t'adones, o com a mínim intueixes que, per dins, segurament la seva alegria no és tanta... Com moltes persones amb problemes mentals semblants als seus (en el seu cas, afegits a problemes físics), fa una gran sensació de fragilitat.

--

(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/09/el-valen.html

Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia

Afegits als problemes mentals, té problemes digestius. La seva mare sempre li insisteix que vagi al metge, i ella unes vegades li fa cas, i unes altres no.

Ara l'han citat per a una anàlisi de sang i una colonoscòpia, i ha dit que no pensava anar ni a una cosa ni a l'altra. La mare està molt preocupada, diu que hauria d'anar sobretot a la colonoscòpia, que hi ha d'anar per descartar que no tingui algun problema als budells que, si no es detecta, podria empitjorar. La filla ja té més de trenta anys.

El metge, per la seva banda, ha dit a la filla que el més probable és que les molèsties de la panxa tinguin un component psicosomàtic, i li ha suggerit que anés a un psicòleg. O més que anar-hi, que hi tornés, perquè ja hi anava, fins que el va enviar a passeig.

D'això en sap, la filla, d'enviar la gent a passeig. De psicòlegs, ja n'hi ha enviat més d'un. Ara tampoc no fa cas del que li diu aquest metge assenyat que, segurament si ha contemplat la colonoscòpia no ha sigut perquè pensi que és la millor decisió, sinó per protegir-se ell davant de qualsevol queixa posterior, sigui de la filla o de la mare. Amb gent mentalment desestabilitzada, el metge deu pensar que totes les cauteles són poques, encara que el resultat de la cautela, en aquest cas, sigui més un despropòsit mèdic que una opció mèdicament sensata. (1)

La filla ho té clar: no vol la colonoscòpia. Però no ho diu perquè comparteixi el criteri del metge, sinó només "perquè no li dona la gana" que li facin la colonoscòpia. Ara bé, en aquest cas, aquest no donar-li la gana segurament l'afavoreix, ja que encara que els professionals parlin de les colonoscòpies com intervencions del tot rutinàries i sense cap risc, no és ben bé així.

A més, en un cas com el d'ella, parlar de colonoscòpies és una manera de desviar l'atenció d'on hauria d'estar centrada. Perquè el problema més greu d'aquesta noia, d'aquesta dona, és el seu cap. El seu desordre mental, que fa que, llavors, amb la seva conducta i les seves ansietats, se li acabi desordenat també el cos, per una banda o per una altra.

Però, i si té raó la mare? I si la filla, "potser", té de debò un problema als budells? 

Però... i si resulta que el problema, el veritable problema, són aquests "i si...?" Quantes proves es poden arribar a fer (i es fan) per descartar tots els eventuals "I sí..?". I mentrestant, alhora, moltes vegades no es fa el que seria més fàcil i sensat fer. Que de vegades potser és no fer res. 

No fer res, "com a bé major, o com a mal menor". En el cas d'aquesta noia, segurament és el mal menor: el bé major seria que tornés al psicòleg i que, a més de tornar-hi, hi anés amb ganes de desembolicar els molts embolics del seu cap.

--

(1) Una colonoscòpia no és una fotesa, encara que les programin com si ho fossin. Primer necessites la preparació prèvia, la purga. Després, has d'anar a l'hospital, on només pel fet d'entrar-hi, ja corres el risc d'arreplegar una infecció hospitalària. A continuació, el risc la mateixa colonoscòpia, que en general no són problemàtiques, però sempre hi ha excepcions. Per exemple: a una coneguda, amb una colonoscòpia li van foradar un budell i va haver d'estar un munt de temps a l'hospital, molt greu. 

Un altre internat

Durant uns quants anys va estar intern en un col.legi religiós. Ja gran, de vegades explicava que al col.legi hi havia més d'un professor que havia abusat sexualment d'alumnes.

Van anar passant els anys, molts, i quan ja s'havia jubilat va emmalaltir. Es va anar agreujant, i va arribar a un punt en què els metges li van dir que no hi podien fer res més, que li quedava poc temps de vida. 

Pocs dies abans de morir, va parlar amb un germà seu i li va dir que ell va ser un dels alumnes abusats. Fins aleshores, no ho havia dit a ningú.

Un temps després, a aquest germà al qual li havia fet la confidència se li va detectar un inici de demència senil. Quan el seu deteriorament era lleu, quan encara tenia una bona memòria, un dia li va dir a la seva dona el que li havia dit el seu germà abans de morir.

Temps enrere, la seva dona havia sentit com el germà de vegades explicava que al col.legi hi havia hagut abusos sexuals per part d'algun professor. Però quan el seu marit li va explicar aquella última confidència, no hi va donar crèdit. La hi va rebatre, va negar, de forma insistent, que fos veritat allò que deia. Va atribuir el que deia el seu marit a distorsions seves a causa del seu deteriorament neurològic.

Què li va passar al germà del marit quan estava a l'internat? Saber-ho és impossible. Però la història dels abusos durant la infantesa, el silenci durant dècades i la confidència poc abans de morir, si més no són força versemblants. Perquè respon a un patró més habitual del que la gent es pensa, en aquests casos. Això, quan no és que la víctima mor sense haver dit mai a ningú el que li havia passat.

És així perquè, en la vida d'aquestes persones, hi ha una barreja de vergonya, "de culpabilitat" (encara que sembli incomprensible). I de por de no ser creguts. De por de no ser creguts perquè hi ha revelacions que són tan dramàtiques, que incomoden als altres, i prefereixen que no se'n parli. Com si allò no hagués existit, encara que sigui sovint el fet més determinant en la vida de l'altre. I si se'n parla, aleshores pot ser que intentin relativitzar els fets, o negar-los. 

La realitat és que, durant moltes dècades, l'entorn social no ha afavorit, no ha facilitat gens, que es parlés d'aquestes històries. Per això he dit que, encara que el que va passar en aquest cas sigui impossible saber-ho amb certesa, és del tot versemblant. I alhora, la negació de la dona del germà també entra dins d'un esquema relativament habitual.

En aquest cas concret, d'altra banda, la negació té un, diguem-ne, agreujant afegit: l'argument del deteriorament cognitiu de qui ha explicat la confidència i que, a sobre, ja no pot defensar el que diu perquè el confident ha mort. És una temptació gran, quan s'inicien deterioraments cognitius, que algú els faci servir per desacreditar, segons els propis criteris o conveniències, el que l'altre diu, quan allò que diu, pel motiu que sigui, genera incomoditat. És veritat que de vegades el deteriorament pot justificar la desconfiança, però no sempre, no de forma sistemàtica. Sobretot, en els primers estadis.

Per acabar. En la vida del germà ja mort hi ha aspectes que, segons com, es podrien explicar amb més facilitat contemplant els abusos, però aquestes ja són altres històries i, alhora, encara més especulatives.

L'internat

La seva família era una família de pocs recursos. Quan a l'internat de monges que hi havia a la comarca li van oferir una plaça gratuïta, als seus pares els va semblar una bona idea; era una manera que ella pogués estudiar i, alhora, d'alleujar el pressupost familiar, tenint en compte que, a casa, quedaven altres germans que alimentar i fer anar endavant.

Va estar uns quants anys interna. Era una noia espavilada, i les monges van pensar que podria ser una bona novícia. Però ella no sentia cap mena de vocació, i quan va quedar clar que era així, les coses a l'internat van canviar. 

Li van començar a fer la vida difícil. Per exemple, si abans valoraven les seves capacitats, i l'estimulaven perquè anés seguint els estudis, llavors li van començar a dir que no servia, que no faria mai res de bo.

Alhora, van començar les desqualificacions en públic. I els càstigs arbitraris. I de vegades la denegació del permís per anar a casa dels pares durant les vacances, durant les quals la convertien en una minyona de fer feines a l'escola deserta: era l'única nena que s'hi quedava. Una altra cosa que li va passar és que es va quedar sense amigues: les altres nenes se'n van anar apartant, potser pensant que, de cara a la seva relació amb les monges, no els convenia mantenir l'amistat amb ella.

No era pas una nena  rebel, s'havia limitat a deixar clar i mantenir el seu rebuig a fer-se monja. Només això. Segurament va tenir la mala sort que, primer, l'haguessin vist com a possible novícia; si no s'haguessin fixat en ella, probablement no li hauria passat el que li va passar. Qui la va tractar més malament va ser, sobretot, la monja que al principi l'havia valorat més i tractat més bé.

Seixanta anys després, diu que va ser la pitjor etapa de la seva vida, aquells anys a l'internat. Diu que a l'internat ningú la va defensar. Va estar a l'internat fins que, un dia, va dir als seus pares que, si no la treien, s'escaparia. 

No només explica això, sinó que també diu que, durant molts anys, durant dècades, va viure arrosegant aquella "ferida", una ferida que considera que no ha aconseguit superar fins fa relativament poc. Uns cinquanta anys després de l'internat.

És un tipus de ferides de les quals, de vegades, les persones afectades normalment no en parlen. Jo, d'aquesta part de la seva vida, només me n'he assabentat després d'unes quantes dècades d'haver-la conegut, després de moltes vegades d'haver parlat amb ella, durant aquests anys. 

Que en aquest cas sigui una història d'internats, de monges, per descomptat és important, però no és el més important; també pot passar en altres tipus de centres educatius, amb altres tipus de professors, o en qualsevol altre lloc. 

El que és el més important és que és la història d'una ferida durant la infantesa. Una ferida molt profunda, que marca tota una vida.

A partir de les deu, a partir de les sis

Hem quedat i ens trobem davant de casa seva. Són les cinc de la tarda. Em proposa anar a un bar a fer un cafè. Li dic que d'acord, anem a un que hi ha a la cantonada. Ens hi estem una hora, parlant d'això i d'allò. 

Després, em diu d'estirar una mica les cames, i aquesta mica és ben mica, perquè al passar davant d'un altre bar em diu que podríem seure una altra vegada. Torno a demanar un cafè (aquest i l'altre descafeïnats, a les tardes sempre així). Ell diu que ja són les sis, i que a partir de les sis ja no beu cafè, demana una copa de vi.

Ens estem aquí una altra hora, i entre el que parlem hi ha el tema aquest del vi. Diu que al matí, abans de les deu, beu cafè, i a partir de les deu, vi. I a la tarda ja m'ho ha dit, el pas del cafè al vi és a les sis.

Diu que normalment beu de manera moderada, que si no passa d'una ampolla diària, va bé. Que buscant i rebuscant a Internet va trobar un article d'uns investigadors brasilers que, després d'un estudi amb no sé quantes persones, havien arribat a la conclusió que beure vi anava bé per a moderar el colesterol. I que ell es va imprimir l'article i el té penjat a la paret, a un lloc ben visible de casa seva.

Diu que abans bevia cervesa, no especifica quantes, però que li anava pitjor, perquè li feien molta panxa, que ara amb el vi va més bé. Que li va bé si no passa de l'ampolla, perquè de vegades queda amb un amic molt bevedor, més que ell, i que llavors, els dos junts, agafen unes grans borratxeres, i que l'endemà es troba molt malament. Que aquest és el problema, l'endemà.

Després d'una estona a aquest segon bar, torna a parlar d'estirar les cames, i li dic que d'acord, però l'estirada de cames torna a durar poc, fins a un altre bar proper. El barri n'és ple, de bars. Demana una altra copa de vi i em pregunta què vull jo, i li dic que me'n vaig, que amb dos cafès ja en tinc preu. Insisteix una mica, però al final em diu que d'acord i ens acomiadem.

He estat a gust, amb ell. A banda del tema del vi, m'ha explicat unes quantes coses més de la seva vida. M'ha agradat escoltar-lo, perquè altres vegades, quan ens havíem vist, només deia coses intranscendents, darrere les quals s'amagava, i aquesta vegada no.

Sobre la seva relació amb el vi, en cap moment li he fet cap comentari, només he escoltat quan s'hi ha referit. Ha anat així i, alhora, crec que ha estat bé que anés així.

Si hagués fet qualsevol comentari sobre el seu alcoholisme, no hauria servit de res i, a sobre, ell no hauria parlat amb la llibertat i la franquesa amb què ho ha fet.

Ell, el seu gos i la sobredosi guardada

Té uns setanta anys i un passat, ara ja llunyà, d'addicte a l'heroïna i a altres substàncies. Arrossega problemes mentals importants, una part segurament resultat dels seus anys de consums. Viu molt solitari, té molt poques relacions socials,. Entre el deteriorament mental i l'envelliment físic, acompanyat d'algunes malalties, no té una vida fàcil.

Diu que la seva família és el seu gos, un gos que ja té uns quants anys. Diu que el dia que el gos se li mori, la seva vida ja no tindrà gens d'interès ni sentit. I que llavors es suïcidarà.

No sembla que parli per parlar. Explica que, a Internet, ha comprat una sobredosi (concreta de quina substància), per poder dur a terme la seva determinació, quan arribi el moment. Ho diu de manera tranquil.la.

M'ho explica una de les poques persones que de tant en tant es relaciona amb ell, una persona també amb un passat d'addiccions molt greu, que ara també li queda lluny, però, com a l'altre, també li ha deixat seqüeles importants.

M'ho explica un dia que parlem d'això, de fins a quin punt té sentit, per a nosaltres, seguir vivint a partir d'un determinat grau de deteriorament. O de cansament. O de desencant. O de tot plegat. Pensem d'una manera semblant, ni ell ni jo volem viure convertits en ruïnes humanes.

Ell ara té un altre motiu, una realitat ben propera, per pensar més en aquest tema: la demència del seu pare, un tipus de demència que, en només un any, ha fet que el seu deteriorament fos molt gran.

Quan m'explica el cas del seu conegut, ho fa com a exemple del variable que pot ser, per a cadascú, una vida que val la pena o no. Cadascú té els seus criteris. També en això estem d'acord. I a banda dels criteris, els raonaments, els desitjos, alhora, cadascú també té el grau de valentia. que té. De por, d'inseguretat. I de vegades, això, la manera de ser, en aquests casos pesa més, és més determinant, que la manera de pensar.

De fet, potser no saps com ets fins que t'hi trobes, davant d'una situació així, davant d'un dilema d'aquest tipus. Tot i que, en el cas del seu conegut, el del gos i la sobredosi guardada, ell no hi veu ni el més petit bri de dubte, ni de falta de determinació, en relació amb la decisió i la capacitat de posar punt final a la seva vida, el dia que es quedi sense la companyia del gos. 

Mares i benzos / 2

Segueixo amb el tema de les mares i les benzodiacepines. En relació amb el que vaig dir, també és curiós que les mares (i els pares) que es preocupen pels efectes del consum de marihuana dels seus fills, alhora, tenen una preocupació molt menor en relació amb els efectes dels psicofàrmacs que es prenen, amb la corresponent recepta, aquests fills. 

És a dir, que poden insistir en la falta de dinamisme i lucidesa mental que els provoca el consum de marihuana, mentre que alhora, els preocupa menys si uns efectes semblants són resultat del consum de medicaments psicoactius receptats; de vegades uns efectes, mentals i físics, molt més severs que els de la marihuana.

No és tampoc fàcil, parlar d'això, perquè els comentaris es contaminen a causa del fet que la marihuana és il.legal i els psicofàrmacs no. Com si tingués alguna importància, si el tema són els efectes secundaris (o primaris) d'un i l'altre consum. ¿I què, si les drogues farmacèutiques són medicaments, i les substàncies com la marihuana són "drogues"? 

De fet, aquesta diferent valoració dels efectes no és només cosa dels familiars, sinó que els primers que fan la distinció taxativa i arbitrària són els professionals, els psiquiatres. Els familiars, al capdavall, segueixen els seus criteris.

He dit, i ho torno a dir, que no és fàcil parlar d'això. Perquè si en parles, et poden considerar un defensor del consum de la marihuana. I no és això: per exemple, avui hi ha un consens que, sobretot abans dels vint-i-cinc anys, consumir marihuana és jugar a la ruleta russa: pot ser que no et passi res, llevat dels efectes directes en el moment de consumir, o pot ser "que et toqui la bala". 

La bala d'un brot psicòtic. I la possibilitat, llavors, que a sobre els problemes psicòtics potser es cronifiquin.

En el cas de consumir habitualment psicofàrmacs, les seves conseqüèncie poden ser també de molta envergadura, però aquestes conseqüències s'assumeixen d'una manera força acrítica, bastant incomprensible. A més, els efectes secundaris de segons quins psicofàrmacs, a banda d'eventualment molt importants, poden ser de dos tipus: els immediats, i temporals, i els altres, sostinguts, permanents, fins i tot si s'ha deixat la medicació que els va desencadenar.

Sembla que tot hauria de ser motiu de preocupació, de cautela, de debat. Tant els efectes del consum de substàncies psicoactives il.legals, com el de substàncies psicoactives legals. Però no és així. 

El cas és que parlant de manera insistent "del perill de les drogues" (entenent per drogues només les il.legals), en part el que es fa és desviar l'atenció de l'altre debat necessari: el del consum creixent de psicofàrmacs, de l'abús que se'n fa, que en fan els psiquiatres quan els recepten, i dels seus diferents efectes adversos.

De fet, de moltes d'aquestes substàncies psicoactives legals (legals perquè comitès avaluadors, influenciats per les farmacèutiques, els han aprovat), n'hi ha menys informació, relativa als efectes del seu consum, que dels efectes del consum de la marihuana. 

Mares i benzos

És un tema recurrent: les mares que es desesperen perquè els seus fills fumen marihuana, que desitgen que ho deixin, mentre que alhora, elles es prenen ansiolítics, perquè diuen que és l'única manera que tenen de poder suportar la situació.

No s'adonen de la contradicció, o no volen adonar-se'n, o troben totes les justificacions necessàries per a rebatre-la. Perquè el cas és que, tant elles com els fills, si es prenen el que es prenen és, sobretot, per apaivagar el malestar i l'ansietat.

Els fills ho fan amb una substància classificada com a il.legal, les mares, amb una legal, aquesta és la diferència. I la legalitat, "aquesta legalitat" (que podria ser una altra, fins i tot inversa), justifica l'aprovació dels ansiolítics i la censura social de la marihuana. Subratllo la cosa de la legalitat perquè, pel que fa als efectes secundaris de les substàncies, totes dues en tenen, i en els dos casos poden ser importants, un d'important l'aspecte addictiu. 

Parlo de mares perquè el recurs als ansiolítics en aquests casos és molt més de mares que de pares (també és cert que elles, en general, estan més implicades en les vides difícils dels fills amb vides difícils). 

Aquestes mares esperen que els seus fills canviïn els seus hàbits, en concret aquest, el de consumir marihuana i, en canvi, no es plantegen canviar "el seu hàbit", el de consumir ansiolítics. Sembla que no entenguin que, si elles justifiquen el seu consum perquè deixar-lo els suposaria un repta molt difícil, per als seus fills, superar el seu consum és com a mínim igual o encara més difícil, tenint en compte el desordre mental (i no només mental) de les seves vides.

Sembla també que no entenen que, en relació amb els consums dels seus fills, el millor que podrien fer aquestes mares, en lloc dels sermons que de vegades els fan (en general inútils, o pitjor, contraproduents), seria donar-los exemple: l'exemple d'elles deixant de consumir.

Tot això ho he explicat ja altres vegades. Si hi torno és perquè, de tant en tant, em vaig trobant en converses amb aquest tema pel mig: els dels fills consumidors de marihuana i les mares consumidores d'ansiolítics. I sempre em sorprenen les argumentacions y les autojustificacions d'elles.

Bé, cadascú sobreviu com pot, a partir d'allò que li toca viure. Però alhora també és normal pensar que, si s'opta pel que sigui, s'hagin d'assumir també els resultats (o no resultats) corresponents. 

Històries (interessadament) descontextualitzades

"La teoría del cambio en Terapia Familiar (...) Si el cambio 1 alude al cambio de un individuo, el cambio 2 alude al cambio de toda la familia. (...) Es evidente que un cambio 2 no busca que cambie todo en la familia, sino el modelo de solución de problemas utilizado." José Navarro. Técnicas y programas en terapia familiar. Paidós, 1992.

Un altre llibre trobat sobre teràpia familiar. Quan trobo textos d'aquests, sobre teràpies familiars, m'agrada donar-hi un cop d'ull (amb independència del seu any de publicació).

Per a mi són un recordatori de la importància en la vida de les persones dels seus entorns, dels seus condicionants. Per exemple, dels reconeixements o falta de reconeixements que hagin tingut. I és que, ignorant les circumstàncies de la biografia, de la vida d'algú, és complicat poder entendre aquesta persona, sobretot si té una vida difícil.

En aquests casos, és important, necessari, imprescindible, interessar-se pels "detalls" de la seva vida: les dificultats que ha pogut pot tenir (o té) en un moment donat, les seves alegries i esperances, tristeses i frustracions, les persones que l'envolten i que l'han envoltat, etc.

Això, és clar, suposa un esforç considerablement més gran que el de posar etiquetes a les persones amb problemes. Unes etiquetes, en general, associades "a problemes estrictament d'elles", sense que es contemplin relacions amb els altres, amb el seu entorn. Així, d'aquesta manera, s'aïlla "artificialment" la persona de tot allò que l'envolta, de tot allò relacionat amb les seves dificultats. Com si aquestes dificultats fossin resultat d'una mena de "generació espontània interior malaltissa".

És una opció alleujadora per als altres, és clar, perquè així s'estalvien la seva implicació, o en redueixen la necessitat. Però alhora, sovint és una opció injusta, poc empàtica, o gens, en relació amb la persona "diagnosticada amb l'etiqueta". A la que, a sobre, per confondre-la encara més, de vegades se li diu que "se sent una gran preocupació per ella". Sí, potser se sent "molta preocupació" (d'aquest tipus de preocupació), mentre que, en realitat, hi ha poca atenció...

És per això que, tal com deia, quan trobo algun text sobre teràpies familiars m'agrada donar-hi un cop d'ull. Perquè és un recordatori que em va bé. Un recordatori del que he dit. Un recordatori, en general, considero que molt necessari, en aquests temps d'abordatges sobretot biologistes.

No és que les teories o els punts de vista de la psicologia familiar o sistèmica ho expliquin tot, hi ha altres punts de vista que són també interessants, i necessaris. Però la idea de "sistema" és imprescindible, irrenunciable. Sempre. Fins i tot en molts casos de malalties estrictament neurològiques, com ara el parkinson o l'alzheimer, perquè les persones que les pateixen també tenen, òbviament, els seus entorns i els seus condicionants.

Si a mi m'interessa especialment tot això és perquè, de les moltes històries que conec de persones amb diferents tipus de problemes mentals o emocionals, en molts casos, per no dir que en tots, hi veig aquest component sistèmic o familiar (en el sentit de família nuclear o social).

El veig i, alhora, el que trobo preocupant és que també veig que, aquesta dimensió, no és prou reconeguda pel seu entorn (de vegades, fins i tot és negada rotundament). I al no ser reconeguda, o al ser negada, enfonsa més la persona afectada: retroalimenta la dimensió i el pes del seu problema, alhora que limita les possibilitats d'alleujament.

Adonar-te d'això, "sentir això", en relació amb un cas concret, aquest o aquell altre, fa mal. I aquest mal, amb els anys que tinc, ja l'he sentit unes quantes vegades.

Depressions

La filla de X ha sigut consumidora de marihuana i alcohol, de vegades encara ho és. Té vint-i-set anys i segueix vivint a casa dels pares. Ha passat per etapes de molt confrontament amb els seus pares, amb xantatges emocionals i agressions verbals molt violentes. Quan algun cop ha treballat, ha durat a la feina només uns dies. 

Sobretot la seva mare, ha anat tolerant i s'ha anat acostumant a tot, perquè pensa que, com a mare, té aquesta obligació. 

A l'única cosa que no s'ha pogut acostumar la mare, i que quan es presenta se li fa insuportable, i li provoca un mal intens i molt profund, és quan la filla cau en un estat depressiu. Un estat que li pot durar setmanes, o mesos, durant els quals es passa tot el dia al llit. Sense dir ni fer res; si diu alguna cosa, és només que vol morir-se. La mare diu que, quan la filla està així, ella es desespera.

2

La Y ara es comença a llevar. Té cinquanta-cinc anys. S'ha passat setmanes a dins del llit, immòbil, amb els ulls aclucats o mirant al sostre. 

Si en algun moment es llevaba, es quedava parada davant la finestra, mirant el pis de l'altre costat del carrer, de set plantes. Mirant-lo i imaginant, com si ho estigués fent, que pujava per les escales fins al terrat, s'acostava a la barana i saltava al buit.

3

Fa anys que N es va canviar de pis, el nou era un cinquè. Llavors tenia quaranta anys, una dona que l'estimava i dues filles petites. De vegades sortia a la terrassa i mirava avall. Mirava avall i pensava que podria saltar, que es podria llençar al carrer. 

De cara als altres, feia una vida normal; es llevaba al matí, esmorzava, anava a la feina, tornava a casa... Però per dins es sentia buit; se sentia aclaparat per una falta de sentit molt difícil de suportar i d'explicar. No en parlava amb ningú.

4 

M té una filla amb problemes mentals importants, una filla que ara voreja els quaranta anys. És una persona que sempre ha tingut una autoestima molt fràgil. De vegades té idees suïcides, de vegades ho explica a la seva mare. I de vegades parla de demanar l'eutanàsia. 

Havia treballat, havia tingut parelles; ni el treball ni les parelles li duraven. Des de fa anys, viu en un estat depressiu permanent.

5

Fa anys que va morir. Va passar per moltes etapes durant les quals viure li costava molt. Llevar-se li suposava un esforç immens, i fer qualsevol cosa que hagués de fer també. Havia patit uns quants mals físics importants, de vegades molt dolorosos, però deia que no eren res, comparats amb com es sentia durant els estats depressius en què de vegades queia. Uns estats que, a més, llavors, sentia que serien per sempre, eterns: quan els patia, era incapaç d'imaginar que algun dia es poguessin acabar. De manera que la duresa i insuportabilitat d'aquells estats era encara més gran, més extrema, més feixuga. 

Quan se sentia així, no tenia gens de ganes de viure. Però no es referia mai a pensaments suïcides. Les seves conviccions religioses eren molt fortes, les tenia molt arrelades: és probable que aquestes conviccions l'allunyessin dels pensaments suïcides. 

Era la meva mare. 

Com que la vida de la meva mare va estar marcada per les depressions, els altres casos de depressions que he conegut, que vaig coneixent, sempre m'afecten molt. 

Em trasbalsa, ser conscient de com es deuen sentir, fins a quin extrem els ha de ser difícil viure, sobreviure, a aquestes persones. A les persones que conec que pateixen depressions.

Etiquetes, espais, paraules

Tinc TOC? TDAH? Bipolaritat? ...? L'Encarna es fa aquestes preguntes, diu que li agradaria saber la resposta.

De vegades m'ho explica. Alguna vegada li he dit que, més que pensar en etiquetes, potser li seria més útil pensar en problemes: en les dificultats que li fan la vida difícil, sigui quina sigui l'etiqueta que ella o algú hi posi. 

L'última vegada que ens vam veure li vaig dir que, a partir del que m'havia anat explicant al llarg del temps, més que tenir una malaltia, semblava que tingués "una ferida". O diferents ferides, perquè la seva vida de fàcil no ho ha sigut gens. Ha passat (i encara passa), per moments i etapes molt complicades, molt doloroses, fins al punt de no tenir ganes de viure. Pitjor: de voler suïcidar-se.

Com es curen les ferides biogràfiques? Amb etiquetes? Amb fàrmacs? O amb etiquetes y fàrmacs el que es fa és, principalment, tapar la ferida?

Hi ha ferides que es poden curar, o alleujar bastant, amb les paraules. En aquests casos, s'ha de permetre parlar... i s'ha de saber escoltar. I s'ha de saber esperar. 

Si primer es fa això, després, de vegades pot ser útil, pensar en etiquetes, i potser fins i tot plantejar-se l'ús d'alguns fàrmacs. Potser. Però s'ha de començar pel principi: no pel final, com si el principi no existís.

Perquè si el principi s'invisibilitza, si s'ignora, "si no existeix", l'únic que es fa és mantenir la ferida soterrada. I llavors, amb les etiquetes i els fàrmacs, l'únic que es pot fer és estabornir el malestar, els sofriments, les desesperacions... que al capdavall, només són els "senyals" de la ferida.

La infantesa de la Bárbara

"La Bárbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls". L'última vegada que vaig parlar de la Bárbara vaig acabar així. (1)

Hem tornat a quedar, o més ben dit, la Lívia ha tornat a quedar amb ella i jo m'hi he tornat a afegir. I aquest cop la Bárbara sí que ha parlat de la seva infantesa.

Poc després de néixer, els seus pares la van dur a un orfenat, diu que, perquè quan era petita, estava molt malalta. Hi va estar fins als quatre anys, quan va ser adoptada. Però als dotze hi va tornar, perquè a l'escola van detectar que el pare adoptiu abusava d'ella.

Aquesta vegada hi va estar fins als divuit anys. Als divuit anys, ja fora, un dia es va retrobar amb el seu pare biològic, del qual no n'havia sabut mai més res. El pare la va convidar a anar a casa seva, i allí va conèixer uns quants germans seus, més petits.

Va viure una temporada amb ells fins que, un dia, un gitano (ella diu que era un gitano), la va raptar. Va fer alguns rituals i li va dir que ja era la seva dona, per sempre. La tenia tancada a casa, no podia sortir, fins que un dia va aparèixer un germà del raptor, se la va endur, i la va enviar a casa d'una parenta que vivia a Itàlia. 

Sense cap projecte concret, llavors la Bárbara va decidir venir a Espanya. Va arribar a Barcelona, i un dia, a les Rambles, un home li va dir que, a les Rambles, acabaria malament, i li va oferir anar a casa seva. Va viure amb aquell home uns quatre anys, amb una relació molt complicada, maltractaments inclosos.

Aquell home feia de cuidador unes hores a casa dels pares de la Lívia, i els va parlar de la Bárbara. I la Bárbará, a partir de llavors, va estar un temps a casa dels pares de la Lívia; eren molt grans i necessitaven diferents ajudes. Fins que la Lívia la va haver de fer fora, perquè era un desastre: era molt bona persona, però del tot imprevisible. No s'hi podia confiar gens, i qui en patia les conseqüències eren els pares de la Lívia. I la Lívia, que anava d'un ensurt a un altre. 

Llavors la Bárbara tenia vint-i-alguns anys, era encara molt jove. Del que li va anar passant després, de les seves aventures, parelles, maternitats, desordres, ingressos psiquiàtrics, etc., ja n'he anat parlant alguna altra vegada.

--
(1) La Bàrbara, continuació
https://horitzontal.blogspot.com/2026/01/la-barbara-continuacio.html

Marihuana en lloc de psicoteràpia

Feia uns mesos que havia deixat la marihuana, deia que havia vist que no li convenia. Però la determinació no li va durar gaire: al cap de poc, va decidir tornar a consumir-ne, no va ser capaç de resistir la temptació.

No va parlar, llavors, d'incapacitat de resistir la temptació, sinó que va dir "que ho havia decidit". També va dir als seus pares que no faria més sessions amb el psicòleg. Que la teràpia que a ell li anava bé era la marihuana. 

Des que torna a consumir, es noten els efectes: la recuperació d'amistats "poc aconsellables" que havia deixat, els desordres horaris, la relació complicada amb els seus pares...

Els seus pares se senten impotents. Senten també una gran tristesa. I un gran cansament. Molt cansament, perquè els problemes amb aquest fill van començar fa molts anys. La marihuana no és que sigui el problema principal, però contribueix molt a dificultar la gestió dels altres problemes. Problemes psiquiàtrics.

Sobretot des que ha recuperat la marihuana, el fill, quan parla, ho fa amb molta seguretat, tal com és habitual en aquests casos: "Què saben els pares? No saben res, no entenen res. I els psicòlegs i psiquiatres? Igual, tots uns ignorants!" Això és el que diu, ben convençut, amb aires de suficiència, de superioritat.

Què han de fer amb aquest fill, els pares? No res? Alguna cosa? Quina? Evidentment, l'han de decidir ells, i d'allò que decideixin, sigui el que sigui, assumir-ne les eventuals conseqüències.

En aquests casos, decideixis el que decideixis, ho fas sense cap garantia dels resultats que se'n puguin derivar: bons, regulars, dolents... Potser molt dolents. És impossible preveure-ho, perquè el que passi no depèn de tu.

Qui és el responsable de la conducta i les decisions del fill? Els pares, si hi ha problemes, perquè són els seus pares? O ho és el fill? En definitiva, aquesta és la pregunta adequada, la pregunta important. Perquè la resposta, una o una altra, altera del tot l'escenari.

Hi ha pares (mares i pares) que es consideren responsables, o corresponsables, de la vida del fill, encara que el fill ja sigui gran, que ja tingui potser trenta anys, o més. 

En general, aquests pares tenen vides bastant tristes, i a sobre, als seus fills "encara els és més difícil", que les seves vides siguin menys complicades. Encara els costa més anar-les endreçant, perquè no es veuen forçats a fer-se del tot responsables de les seves vides. 

Fer-se responsable requereix un esforç, gran, en alguns casos molt i molt gran. Immens. Desmesurat. Però assumir la necessitat d'aquest gran esforç és l'única manera de poder intentar, amb alguna possibilitat d'èxit, escapar-se de l'esclavitud de les conductes destructives i empetitidores. I dels estats de malestars, queixes i sofriments que les acompanyen.

D'altra banda, pel que fa a la responsabilitat, val per a les dues parts: tant si ets fill o filla, com si ets mare o pare. Cadascú té la seva responsabilitat. La responsabilitat de les seves expectatives, sofriments, frustracions...

Ell, el seu gos i la sobredosi guardada

Té uns setanta anys i un passat, ara ja llunyà, d'addicte a l'heroïna i a altres substàncies. Arrossega problemes mentals importants, una part segurament resultat dels seus anys de consums. Viu molt solitari, té molt poques relacions socials,. Entre el deteriorament mental i l'envelliment físic, acompanyat d'algunes malalties, no té una vida fàcil.

Diu que la seva família és el seu gos, un gos que ja té uns quants anys. Diu que el dia que el gos se li mori, la seva vida ja no tindrà gens d'interès ni sentit. I que llavors es suïcidarà.

No sembla que parli per parlar. Explica que, a Internet, ha comprat una sobredosi (concreta de quina substància), per poder a terme la seva determinació quan arribi el moment. Ho diu de manera tranquil.la.

M'ho explica una de les poques persones que de tant en tant es relaciona amb ell, una persona també amb un passat d'addiccions molt greu, que ara també li queda lluny, però, com a l'altre, també li ha deixat seqüeles importants.

M'ho explica un dia que parlem d'aquest tema, de fins a quin punt té sentit, per a nosaltres, seguir vivint a partir d'un determinat grau de deteriorament. O de cansament, de desencant. O de tot plegat. Pensem d'una manera semblant, ni ell ni jo volem viure convertits en ruïnes humanes.

Ell ara té un motiu, una realitat ben propera, per pensar més en aquest tema: la demència del seu pare, un tipus de demència que, en només un any, ha fet que el seu deteriorament fos molt gran.

Quan m'explica el cas del seu conegut, ho fa com a exemple del variable que pot ser, per a cadascú, una vida que val la pena o no: és subjectiu, cadascú té els seus criteris. També en això estem d'acord. I a banda dels criteris, alhora, cadascú també té el seu grau de valentia. De por, d'inseguretat. I de vegades, això, la manera de ser, en aquests casos pesa més, és més determinant, que la manera de pensar.

De fet, potser no saps com ets fins que t'hi trobes, davant d'una situació així, davant d'un dilema d'aquest tipus. Tot i que, en el cas del seu conegut, el del gos i la sobredosi guardada, ell no hi veu ni el més petit bri de dubte, ni de falta de determinació, en relació amb la decisió i la capacitat de posar punt final a la seva vida el dia que es quedi sense la companyia del gos.

Els pares de dos coneguts

Recorda que quan tenia uns deu anys de vegades veia que la seva mare donava, amb una cullereta, unes gotes d'un flascó al seu pare. Un dia va preguntar a la seva mare per què les hi donava, i ella li va dir "que per a l'oïda".

Uns quants anys després, quan ell en tenia setze, un dia li van dir que el seu pare havia mort. Que s'havia desmaiat a una estació del metro i havia caigut a la via. Llavors, ell ja sabia que aquelles gotes d'anys enrere eren d'haloperidol, un neurolèptic (antipsicòtic).

De petit havia llegit el nom al flascó, i li havia quedat gravat: "haloperidol". Però no sabia què era, per a què s'utilitzava. Per a l'oïda? Doncs d'alguna manera sí, probablement per atenuar les veus que devia sentir el seu pare... La seva mare li devia explicar així perquè, és clar, ell només tenia deu anys. 

El seu pare tenia "comportaments estranys", però a casa seva no hi havia cap paraula per referir-se a aquells comportaments. Va ser més endavant, que el fill va acabar lligant caps, i gràcies també a algun paper que va trobar, va saber que al seu pare li havien diagnosticat bipolaritat. I llavors també va començar a pensar, i després va concloure, que el seu pare no havia tingut cap desmai a l'estació del metro, sinó que s'havia suïcidat. (1)

Mentre la seva mare va viure, i va viure encara molts anys, al parlar del pare la paraula "suïcidi" no es va pronunciar mai; si es parlava de la mort del pare, el relat sempre era el del desmai.

Un altre pare

El seu pare feia temps que de vegades desapareixia. Desapareixia i, durant uns dies, no se sabia on era. Fins que els avisaven que l'havien trobat, i que l'havien ingressat en un psiquiàtric (no sempre el mateix, depenia d'on l'haguessin trobat). Al psiquiàtric s'hi estava un temps, fins que li donaven l'alta i tornava a casa. 

A casa un altre cop, al principi es prenia la medicació que li havien receptat, després se n'anava cansant i, al final, l'abandonava del tot. Llavors, de mica en mica i de forma progressiva la seva conducta s'anava desorganitzant: la convivència es feia més difícil, hi havia més angoixa, ell es començava a ficar en embolics... Fins que, un dia, tornava a desaparèixer, sempre sense avisar.

La mare va morir quan aquest fill tenia vint anys. Es va quedar com a únic referent del pare. Van seguir vivint junts, com quan vivia la mare, amb les mateixes "rutines": desestabilitzacions, desaparicions, ingressos, retorns. Fins que el pare va morir, al cap de vint anys més.

Aquesta història, i l'anterior, me les expliquen els respectius fills. El mateix dia, mentre estem a un bar. M'enduc una gran sorpresa: els conec als dos des de fa molts anys, gairebé trenta, i havia parlat amb ells moltes vegades. D'altres coses, mai de temes familiars. Fins que avui, a partir ja no recordo de quin detall, se m'ha acudit preguntar-li a un pels seus pares. I m'ha explicat el que m'ha explicat. I després de la seva explicació, ja que havia sortit el tema, llavors ho he preguntat a l'altre.

Sembla mentida, després de tants anys de conèixer algú i parlar-hi moltes vegades, algú amb una història familiar tan intensa, que no surti mai a la conversa res d'aquesta història familiar. Vaja, a mi se'm fa força estrany.

És encara més curiós perquè no tinc cap mena de dubte que, als dos, els ha agradat explicar les històries dels seus pares. Fins al punt que, quan abans de separar-nos, els he agraït el que m'havien explicat, tant l'un com l'altre m'han dit que, si volia, un altre dia me'n podien explicar moltes més coses, que el d'avui havia sigut només un petit resum.

--

(1) Durant un brot eufòric fort hi pot haver manifestacions psicòtiques, com per exemple sentir veus.

Flors de Bach

De vegades està molt contenta, eufòrica: vol fer mil coses, tot són projectes, no para. Altres vegades està ensorrada, desesperada, es voldria morir. Des de fa molts anys viu així, amb aquestes oscil.lacions. Ha fet alguns aprenentatges, es coneix una mica millor, accepta una mica més la seva realitat. I a més, les seves oscil.lacions no són tan acusades. Però les oscil.lacions segueixen existint, segueixen fent-li la vida força imprevisible. De vegades molt difícil.

Un amic del seu pare s'ha ofert, desinteressadament, per preparar-li Flors de Bach. Personalitzades, amb els ingredients i proporcions necessaris per asserenar els seus canvis d'estat d'ànim. Amb aquest objectiu, l'amic ha dit al pare que necessita saber l'any que va néixer la filla, per tal d'afinar al màxim la fórmula. És un gran expert en Flors de Bach, i molt meticulós: té cura dels més mínims detalls.

Per si algú no ho sap, les Flors de Bach són dissolucions de quantitats mínimes  d'essències de plantes en aigua i alcohol. Segons els problemes que es volen tractar, unes essències o unes altres. Hi ha persones que hi tenen una gran fe. Els crítics equiparen la seva efectivitat a les boletes homeopàtiques, i atribueixen els casos de resultats positius a l'efecte placebo.

Quan el pare m'ho explica, em diu que preguntarà a la filla si hi està interessada. I de la manera que m'ho explica, entenc que desitja que la filla li digui que sí.

Jo no faig comentaris: quan els temes són "religiosos" (com per a mi ho és aquest de les Flors de Bach), considero que el més assenyat que puc fer és callar. És el que he anat aprenent, de mica en mica: a parlar menys i callar més, quan els temes són segons quins. 

Les ungles

Quan està ansiós es mossega les ungles. De vegades no pot parar, fins al punt d'arribar a fer-se mal, de sagnar, de tant arranar-les. Llavors es desinfecta les ferides, amb alcohol, i pot parar temporalment d'aquesta compulsió. Fins que, passat un temps, amb les ferides ja curades, un altre dia d'ansietat se les torna a mossegar, sense poder aturar-se, fins que es torna a fer mal.

Fa temps, gestionava les crisis d'ansietat contraient un part lateral de l'estómac, sempre la mateixa. No sap per què havia acabat fent justament aquest gest. El podia fer estirat al llit, assegut, caminant. En qualsevol posició i moment. Per exemple, al mig del carrer, de manera dissimulada. La cronificació d'aquella compulsió li va acabar passant factura: li va provocar una hèrnia inguinal i va acabar al quiròfan, el van haver d'operar.

Són dues de les compulsions que ha patit o pateix, relacionades amb els moments d'ansietat. Dues, no les úniques. Al llarg dels anys, ha anat substituint unes compulsions per unes altres, de diferents tipus. Unes més perilloses físicament, totes desestabilitzadores mentalment.

Sap que les conductes compulsives no són la solució per a la seva ansietat, al contrari, ho sap de sobres, però com que, en un moment donat, en el moment de la crisi, "són efectives", li costa resistir-s'hi. Sap perfectament que, com més repeteix aquestes accions, més les reforça i més condemnat està a repetir-les: l'ansietat general augmenta i es reforça la cronificació. Tot ho sap, la teoria la sap perfectament, però com sempre en aquests casos, dur-la a la pràctica és molt més difícil.

Tot i que no ha resolt el problema, amb els anys ha aconseguit progressos importants. Sobretot, que les compulsions que de moment no és capaç de resistir, com a mínim no li impedeixin fer una vida, de cara enfora, raonablement normal i funcional: pot treballar, relacionar-se amb gent, sense que els altres s'adonin dels seus problemes i lluites internes. 

És un avanç molt important, perquè abans, no era capaç "de dissimular o ocultar" les seves ansietats i compulsions, com ara és capaç de fer. I el resultat era que la seva vida estava plena de molta inseguretat, por i un gran aïllament.

-T'estic avorrint? - em diu quan fa una estona que escolto el que em va explicant.

-No, m'agrada molt escoltar el que dius. I m'emociona que  m'ho diguis, aquesta demostració de confiança.

Una altra història. Un altre dia, un altre bar, un altre cafè.

L'actriu

Fa molts anys era consumidora de diferents substàncies, unes de farmàcia i unes altres no. Les aconseguia com podia. Per exemple, de vegades, per aconseguir amfetamines, entrava a una farmàcia molt alterada; explicava que el seu germà estava passant una síndrome d'abstinència molt forta, i que si no li podia proporcionar amfetamines, el germà es suïcidaria. Era molt bona actriu i, en general, les hi venien.

Llavors es començava a vigilar la venda d'amfetamines, fins aleshores del tot desregulada, però com que la regulació no estava del tot consolidada, aquelles actuacions podies ser efectives. De vegades, en un mateix dia "actuava" a més d'una farmàcia; amb aquest propòsit es desplaçava a diferents barris de la ciutat.

La codeïna de vegades l'aconseguia amb recepta. Com que a més del problema de les addiccions també tenia (encara té) problemes mentals, era hàbil a l'hora d'explicar als psiquiatres les històries que pensava que podien servir perquè li receptessin el que volia que li receptessin. 

Una altra "ocupació" seva era rondar pels voltants dels punts d'atenció als drogodependents, uns centres als quals molts usuaris no hi anaven amb el propòsit de deixar de consumir, sinó al contrari, per seguir consumint. Al voltant d'aquests punts, hi havia mot moviment d'addictes i un actiu mercadeig de substàncies: tot s'intercanviava o venia, fos de farmàcia o del mercat de la droga il.legal. 

De tot allò ja fa molts anys. Ara està "neta", és a dir, es manté abstèmia. És una supervivent: algunes d'aquelles persones amb qui s'havia relacionat van anar morint, altres van acabar a la presó, o greument malaltes mentals, de vegades tancades a psiquiàtrics. Poques van ser capaces de fer l'evolució que va fer ella.

Ella no només va ser capaç de deixar de consumir, sinó que es va implicar en programes de prevenció de les drogodependències. Diu que, per a ella, aquesta implicació (no l'ha abandonat des de llavors) és el millor tractament per aconseguir mantenir-se abstèmia. Diu que és conscient que no és una persona "curada", sinó  una persona addicta no consumidora, capaç de mantenir-se abstèmia. 

Li agrada parlar d'aquestes coses, de la seva vida com a persona des de fa anys no consumidora i de tot el que ha anat aprenent. És molt bona comunicadora. I molt empàtica. I una gran persona: una de les  que més admiro. És una de les persones amb les que, de tant en tant, m'agrada molt quedar per fer un cafè.

Fivin 2

La pròpia llibertat cadascú l'utilitza segons els seus criteris. De vegades, aquests criteris tenen no només repercussions personals, sinó també socials. 

Vivim en un país amb l'alcohol com a principal droga psicoactiva consumida, un país en què els problemes d'alcoholisme d'una part de la població són de molta envergadura. Aquests problemes tenen una repercussió important sobre els recursos dels sistemes públics de salut.

Si a Fivin (Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición) se li permet que, emparada en la llibertat d'expressió (i les lleis vigents), faci impunement la seva "propaganda", sembla que, per part de l'Administració, les propagandes de Fivin sempre haurien de ser contestades, de manera sistemàtica i rigorosa, advertint que la presumpta informació de Fivin és només desinformació: propaganda amb l'únic objectiu de fer rutllar el seu negoci.

I una cosa semblant es pot dir del munt d'anuncis de cerveses que apareixen a tots els mitjans d'informació (desconec si en aquest cas hi ha alguna fundació d'àmbit estatal semblant a Fivin, potser no, perquè no els cal, ja que el negoci cerveser no té indicis de crisi).

En resum: potser ja seria l'hora, que l'Administració expliques per què actua com actua, permet el que permet i calla el que calla. 

La Fivin i la seva propaganda

La Fivin (Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición) està patrocinada per l'Oive (Organización Interprofesional del Vino de España) i alhora finançada per diferents cellers i empreses del món del vi. L'objectiu d'aquestes entitats és obvi: que es consumeixi vi, ja que és del que viuen.

Per exemple: "La Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición (Fivin) presentó ayer una nueva recopilación de estudios científicos internacionales que, en su opinión, ofrecen evidencia científica sólida de que un consumo moderado de exclusivamente vino ofrece un efecto protector ante enfermedades cardiovasculares." Albert Molins, La Vanguardia, 27/11/2025.

Qui avala aquests estudis? També ens ho diu l'Albert Molins, l'autor de l'article: Ramon Estruch, catedràtic de Medicina de la UB i president de Fivin, y Josep Massip, cardiòleg i director científic de Fivin. Vaja, gent de criteri del tot independent, de la més absoluta confiança: "sense conflictes d'interessos".

Per si algú es pogués despistar, la nota ho remarca: "exclusivamente vino". Les altres begudes alcohòliques són una altra cosa. El vi és l'excepció, en relació amb "l'efecte protector de malalties". I és veritat que és una excepció: amb bona part del país dedicat a la vinya, amb tanta gent que en viu (pagesos, bodeguers, comerciants, botigues, etc.), seria un cataclisme, que la gent deixés de beure vi. 

Al capdavall, a què es redueixen els estudis de la Fívin? Ben fàcil: subratllar que el vi conté algunes substàncies saludables, silenciar que aquestes substàncies també es troben en altres aliments i begudes no alcohòliques, i "oblidar-se" que, l'alcohol, no és que no aporti cap benefici, sinó que és, sempre, perjudicial. Una mica d'alcohol, una mica perjudicial, més alcohol, més perjudicial. 

Aquest és el resum, en relació amb Fivin. No hi ha res més, per molt que vagin generant "estudis" avalats per "experts" que afirmen que un consum moderat de vi és saludable (això de "moderat" va ser una introducció tardana en les conclusions dels seus estudis, quan no van tenir més remei, a causa de totes les evidències en relació amb els efectes de l'alcohol sobre el cos).

Vull dir amb tot això que no s'hauria de beure mai vi? Aquesta és una altra història, fins ara només he parlat de manipulacions i mentides. Beure o no beure begudes alcohòliques, en més o menys quantitats, ja és cosa de cadascú. Però se suposa que, "cadascú", podria decidir millor, si estigués ben informat: si no estigués "contaminat" amb referències interessades i informacions enganyoses, o del tot falses. 

És a dir: que cadascú que faci el que vulgui, amb la seva salut. Si vol, que busqui els equilibris que li semblin adequats, entre els seus consums d'alcohol, les quantitats, els plaers que li aporten aquests consums, i algunes de les seves eventuals conseqüències. 

 

És obvi que de "substàncies psicoactives", de diferents tipus, segons les diferents cultures i llocs, se n'han consumit sempre, des dels temps més remots. I se'n seguiran consumint. L'alcohol només és una d'aquestes substàncies.

L'únic que volia dir és que, a Fivin i companyia, només els interessa que els seus interessos comercials no es vegin perjudicats. I per això els seus informes no tenen cap credibilitat. Inverteixen molts diners, molts, per tal que el missatge que arribi a la gent sigui aquest: que "el vi té efectes saludables". Però l'efecte més saludable del consum de vi és per a l'economia de tots els implicats en el comerç del vi. 

Ho repeteixo un cop més: algun component del vi pot tenir algun efecte saludable, però l'alcohol ingerit, encara que sigui poc, físicament saludable no ho és mai.

(el seu efecte sobre els estats d'ànim són una altra història, no és el tema d'avui)

Dolor, sofriment i suïcidi

Una altra conversa sobre el suïcidi. D'entrada s'emmarca en dues idees habituals en aquests casos: "Per a una mare (o pare), la mort d'un fill és el pitjor que li pot passar", i aquesta altra, "Quan una persona es suïcida, és sempre un fracàs, s'hauria hagut de poder evitar".

La primera posa l'accent en el progenitor, en com l'afecta a ell la mort del fill. La segona atribueix al suïcida allò que un pensa sobre ell, sobre la seva vida i mort. 

La primera és legítima, i alhora pot ser veritat o no: no tothom viu la mort d'un fill "com el pitjor que li pot passar", a ell, el progenitor. De fet, aquesta valoració només es pot fer en relació amb un mateix, en relació amb la mort o suposada mort d'un fill teu. No es pot fer cap generalització, parlar en nom d'altres persones.

La segona, la relació amb el fracàs i la incapacitat d'evitació, és una opinió, a partir de la idea que té cadascú sobre la vida i la mort, és a dir, que sigui o no siguin una prioritat absoluta la conservació de la vida. Per tant, una afirmació d'aquest tipus ("és un fracàs"), és una intromissió, sense cap mena d'argument consistent (i per tant gratuïta) en el món mental i emocional de la persona que arriba a un punt que l'opció del suïcidi li sembla preferible a seguir vivint. Perquè per a qui decideix suïcidar-se, el suïcidi pot ser, en un determinat moment i dintre d'una determinada biografia, l'única alternativa per a escapar d'un sofriment insuportable. Tan insuportable que, escapar-ne, a causa de la seva intensitat i persistència, és la prioritat de la persona. Per tant, llavors, no és un fracàs, "la pitjor decisió i acció", sinó, si es vol així, "el mal menor".

També hi ha una altra raó per posar fi a la pròpia vida, que no té per què estar relacionada ni amb sofriments emocionals ni dolors físics: el cansament de viure, la falta d'estímuls, la preferència per arribar ja "al descans definitiu", després d'una llarga vida. Tirar la tovallola (la vida) en lloc de seguir encara batallant per tal de mantenir-se viu. Per exemple, a banda del cansament, també es pot arribar a aquest punt perquè el món que havia donat sentit a la pròpia vida ha desaparegut, ja no existeix; el món ja és un altre món, un món en el qual un si sent estranger, aliè, sense ganes de seguir-lo habitant.

Torno als sofriments. Com que el grau de sofriment d'algú és subjectiu, ningú no està legitimat per deslegitimar la sensació d'insuportabilitat del sofriment que una altra persona pot estar vivint. Si malgrat tot ho fa, si té aquesta gosadia, si nega o relativitza el sofriment de l'altre, el que fa no té cap relació amb l'altre. Només té relació amb ell mateix. El que fa (de manera gratuïta i invasiva), és voler aplicar, o imposar, les pròpies idees i valors a l'altra persona.

Aquesta "usurpació" (falta d'atenció, de respecte, de moltes coses...), de vegades està relacionada amb les creences de l'opinador, un opinador que, de vegades, encara pot anar més enllà, en relació amb el menyspreu de l'altre com a persona sofrent. Passa (per exemple), quan les idees tenen relació amb les pròpies creences religioses, sobretot, quan segons aquestes creences, es pensa que les persones no tenen dret a decidir sobre la durada de la seva vida. I encara pot ser pitjor: passa quan un creu que el sofriment té un valor sobrenatural (la història de la corredempció cristiana), i que a més tot forma part, "d'un pla diví" que, com a humans, sobretot en aquests casos, som incapaços d'entendre. Un pla diví davant del qual, l'única opció que tenim és l'acceptació: "Nosaltres no sabem res, Déu ho sap tot, i tot ho fa amb un propòsit". I per acabar-ho de rematar: "Ho fa en benefici nostre".

Com que, quan ets víctima de grans dolors físics i sofriments emocionals, aquesta postura no és fàcil de digerir, no ho és encara que siguis una persona que tens aquestes creences "sobrenaturals", llavors el posicionament sovint s'acompanya de la fal.làcia que tots els dolors i sofriments són alleujables.

És una fal.làcia perquè, ni tots els dolors físics, ni tots els sofriments emocionals, es poden beneficiar d'intervencions fetes amb el propòsit d'eliminar-les o, com a mínim, alleujar-les. Hi ha dolors físics que només es poden fer suportables amb dosis tan grans d'analgèsics que el resultat sí que és un cos que no pateix... però acompanyat de la "desaparició" de la persona. O el resultat és un cos que pateix "un determinat grau de dolor", acompanyat d'un "determinat grau de desaparició de la persona".

Els professionals que neguen aquesta realitat no diuen la veritat. I ho saben. De manera que, tenint en compte les vides de les persones sobre les quals opinen, amb graus d'angoixa, desesperació, dolor i sofriment de vegades desbordats, insuportables, es pot dir que aquests professionals menteixen de manera greu.

Això, en relació amb el dolor físic. En relació amb el dolor emocional, amb el sofriment, passa una cosa semblant. La proporció de persones que no aconsegueixen cap millora amb els diferents models de psicoteràpia i els diferents psicoterapeutes, o que les seves millores són tan limitades que no incideixen de manera significativa sobre el seu grau de sofriment, és important. Ho repeteixo: hi ha un tant per cent important (no vull aventurar-me a donar xifres, ho deixo així, "un tant per cent important") de persones a les quals la psicoteràpia no els aporta cap millora, no en treuen cap profit. 

És clar, també hi ha els psicofàrmacs. Però en casos de sofriments extrems la seva forma d'actuació sovint és semblant a la dels analgèsics en el cas de dolors físics extrems: la seva "efectivitat" va acompanyada de la pèrdua de facultats de la persona, "del seu encongiment com a persona". Una reducció de la persona limitada, si les dosis de psicofàrmacs són limitades, i elevada, si són elevades (només cal anar a una residència psiquiàtrica i mirar les persones ingressades, moltes amb un gran aplanament emocional, físicament rígides, amb unes mirades sovint perdudes...). 

És així perquè l'efectivitat (per dir-ne d'alguna manera) dels psicofàrmacs en aquests casos és el resultat de la "intoxicació cerebral" que provoquen (no hi ha psicofàrmacs que corregeixin mals emocionals, el que fan és sepultar-los sota una llosa química).

Tenint en compte el que he exposat, crec que queda clar que s'ha d'anar molt amb compte, quan es parla de casos de persones que s'han acabat suïcidant. Que encara s'ha d'anar més amb compte a l'hora d'opinar, d'atrevir-se a fer valoracions sobre la decisió d'algú. Que s'han d'evitar les generalitzacions, i per descomptat, les imposicions ideològiques. 

Viure, inevitablement, suposa viure en la incertesa. I la incertesa moltes vegades fa por. Però no ens queda més remei que aprendre a viure "amb aquesta realitat": la mort existeix, tots acabarem morint, i algunes persones, a causa de les grans dificultats de la seva vida, prefereixen avançar el final.

Torno al principi. Les dues frases que havia esmentat, "per a una mare (o pare), la mort d'un fill és el pitjor que li pot passar", "quan una persona es suïcida, és sempre un fracàs, s'hauria hagut de poder evitar", considero que s'han d'ubicar en el mapa que he fet dels dolors, els sofriments i les autonomies. Ubicar-les i, llavors, en molts casos, tant l'una com l'altra, relativitzar-les.

Un psicòpata normal

Un home parla per telèfon. Parla cridant, furiós. Li diu a la persona amb qui parla: 

"Jo sóc una persona normal, però si vinc, sóc un psicòpata, un psicòpata! Em sents? Un psicòpata!!! T'ho juro que si vinc la mato a ella. I tu ets un imbècil, un merdós, però que no ho veus? Desgraciat, idiota, si vinc et juro que mato a tothom!"

Estic al pati d'un psiquiàtric, però no sé si el que crida és algú ingressat o un visitant. Alguns dels ingressats tenen permís per sortir al pati, i des del pati sortir al carrer és fàcil: les portes estan obertes. Si algú vol marxar, ho pot fer. I si algú vol entrar, seure una estona a un dels bancs i començar a dir disbarats pel telèfon, doncs també ho pot fer sense problemes.

El del telèfon, de moment només telefona. De moment no sembla que tingui la determinació d'anar de debò a matar algú.

Una altra possibilitat: que el del telèfon no estigui parlant amb ningú, que només ho estigui fent veure. D'aquests, ja n'he conegut més d'un (amb problemes mentals o no), i val a dir que, de vegades, ho fan d'una manera tan real que impressiona (fent les pauses oportunes, com si escoltessin, amb entonacions de veu adequades segons el moment, etc.).

Fa molts anys, uns cinquanta, vaig estar a aquest pati. Llavors era tot completament diferent: al voltant hi havia uns murs alts, i la porta sempre estava tancada. Els ingressats eren moltíssims, sovint mal vestits, bruts, molts amb pintes d'indigents, de vegades estirats per terra... El catàleg de problemes era extens: demències, psicosis, malalties neurològiques, discapacitats, potser gent que incomodava pel que fos a la família... Els dormitoris eren immensos. Tota aquella gent "empresonada" al manicomi impressionava molt. En sorties trasbalsat, si tenies la sort que jo tenia de ser només un visitant.

Després, ho van tirar tot a terra i ho van fer tot nou. Nous espais i, sobretot, noves idees sobre com gestionar els problemes mentals. M'agrada recordar aquell passat, i la transformació posterior. Hi ha gent que es queixa de la poca atenció que es posa en la salut mental. Tenen part de raó. Però també està bé tenir una mica de memòria, i recordar que, si som on som, és gràcies a la feina i la insistència de persones que, davant d'una realitat que els semblava intolerable, es van esforçar molt per anar aconseguint canvis.

És a dir: si ens preocupa la salut mental, a banda de queixar-nos, ¿que fem nosaltres? Tu, jo, tots, ¿què fem per mirar que les coses funcionin millor?

Paràsits al cervell

És un medicament nou elaborat a partir de l'extracte de la fusta d'un arbre tropical; hi ha molts estudis (diuen) que demostren la seva gran eficàcia a l'hora de tractar diferents tipus de malalties, no només físiques, sinó també mentals. Però perquè el tractament funcioni se n'ha de fer un de previ, per tal d'eliminar "els paràsits" que  hi pot haver al cervell i que, si no s'eliminen, impedeixen que el medicament pugui ser efectiu.

A qui m'ho explica li ho han proposat els seus pares, persones aficionades a aquest tipus de "teràpies alternatives màgiques". Consideren que en el cas de la seva filla, és un tractament molt indicat, perquè té els dos tipus de problemes: físics i mentals. Sobretot els segons, de molta envergadura.

Ella diu que no hi creu, en aquesta mena de remeis, però que "no se sap mai", i que, per tant, per si de cas, ha decidit aprofitar la proposta dels seus pares. Li dic que potser és veritat, que té paràsits al cap, perquè si no, és difícil d'entendre, que es pugui arribar a creure aquesta mena d'històries. I ella somriu, com si em donés la raó, però alhora em deixa clar que farà els dos tractaments. Perquè no se sap mai...

Ara té trenta anys. Al llarg de la seva vida problemàtica, de remeis i tractaments "curiosos", per dir-ne d'alguna manera, els seus pares n'hi han proposat un grapat, i en general ella els ha acceptat. Al principi, perquè realment s'ho creia: tenia tantes ganes que hi hagués algun tractament d'aquests que, de cop, li pogués solucionar els seus diferents problemes, o si més no alguns... Després, es va anar tornant més escèptica, però amb un escepticisme que, de vegades, com en aquest cas, és compatible amb l'acceptació de la proposta de torn. "La màgia de torn".

Suposo que als seus pares aquests oferiments els serveixen per poder tenir la sensació "que estan fent alguna cosa" per la seva filla. Sembla que són incapaços d'adonar-se que, mentre li alimenten aquestes fantasies, el que estan fent és, en definitiva, fer-li encara més difícil la vida. Perquè la filla, amb la vida complicada que té, el que necessita no és màgia, sinó principis de realitat molt clars, que l'obliguin a assumir que, els seus diferents problemes, només els podrà reduir si els enfronta de manera del tot realista. 

I de manera realista vol dir amb molt d'esforç. Per això és una desgràcia, per a ella, tenir els pares que té.

La Bàrbara, continuació

Amb la Lívia anem a veure la Bàrbara. Fa un mes que és a una residència psiquiàtrica. Ens explica que, després de la darrera vegada que la vam veure, fa més de mig any, com que amb la seva parella no pagaven el lloguer del pis, els van fer fora. Es van quedar al carrer. Al carrer ella ja hi havia viscut com a mínim una altra temporada, i com llavors, a causa de la duresa d'aquest tipus de vida, va començar a beure cada vegada més.

La vida al carrer es va acabar de manera sobtada. La seva parella, des d'abans, des de sempre, la maltractava, i un dia li va clavar un cop d'ampolla al cap i li va fer un bon trau. La van dur a l'hospital, s'hi va presentar la policia, i el resultat va ser una ordre d'allunyament de la parella, una ordre d'allunyament que es veu que compleix tancat en un psiquiàtric.

Aquesta és una característica de la majoria de parelles i relacions de la Bàrbara: persones amb problemes mentals importants: el pare del seu primer fill, el pare dels altres dos, el del cop d'ampolla... I també la parella que tenia quan la Lívia la va conèixer, fa més de vint anys, un home que, a més, de propina, també la maltractava (en aquell cas, ella va acabar en un refugi per a dones maltractades).

La Bàrbara està molt contenta, de la visita de la Lívia. Li té molt d'afecte, des que, ja fa un munt d'anys, feia de cuidadora de la mare de la Lívia. Bé, cuidar de fet cuidava poc, a causa del seu cap desordenat: no se sabia mai quan la Bàrbara desapareixeria... Fins que la Lívia va decidir que havia de buscar una altra persona. Des de llavors, la Lívia manté una relació de prudència amb la Bàrbara. Li agrada de tant en tant saber què va fent, però des d'una certa distància, per tal de no sentir-se engolida per la seva vida caòtica.

Ara la Bàrbara diu que està molt bé, que aquesta vegada és molt conscient dels seus problemes, i que vol aprofitar l'oportunitat que té d'estabilitzar la seva vida. Li han dit que, després d'una temporada a la residència actual, podrà anar a un pis tutelat. Diu que és el que li convé, algú que la supervisi, perquè sola sempre s'acaba ficant en embolics, sempre s'acaba descontrolant. Diu que ara vol fer les coses bé, perquè vol fer de mare dels seus fills, uns fills que, a causa de l'extrem desordre de la vida de la Bàrbara, han estat tutelats per la DGAIA (un encara ho està).

La Bàrbara diu això, que ara té molt clar que ho vol fer tot bé, però ja es veurà com anirà, què passarà. Perquè altres vegades ja ha dit el mateix, sobretot en relació amb el seu desig de poder fer de mare dels seus fills, i després s'ha tornat a extraviar.

La seva és una història molt complicada, amb les diferents parelles també amb problemes mentals, i amb uns fills als quals sembla que també se'ls podria posar alguna etiqueta psiquiàtrica. Angoixa, pensar en el futur d'aquests fills. En aquests casos, les històries dels fills són les que fan més tristesa, perquè són persones des de petites "ferides"...  I de vegades, massa vegades, desbordades, són incapaces de tenir la resiliència necessària per superar aquest trasbalsament inicial. I llavors potser acaben repetint les històries complicades dels pares... 

La Bàrbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls.

--
En vaig parlar fa uns mesos, de la Bàrbara (18/4/2025):
https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/la-barbara.html