És fàcil fer sermons. Dir que si les mares pateixen ansietat a causa de les conductes dels seus fills relacionades amb el consum de marihuana (o altres substàncies), i elles decideixen alleujar la seva ansietat amb psicofàrmacs, no els ajuden gens, a causa del mal exemple que donen als fills: l'exemple de persones també addictes.
Per tant, sembla que a partir d'aquí, més que repetir "el què", toca afegir "el com".
El com no és cap secret. De fet, és la mateixa recepta que recorden els pares-mares als seus fills. Que els recorden de manera insistent (sovint de manera massa insistent): "el que has de fer..."
El mateix. D'una banda, si cal, buscar ajuda psicològica. D'una altra banda, incorporar a la vida quotidiana "l'atenció plena", sobretot en els mals moments (quan apareixen els malestars i ansietats importants, a causa de l'encaboriament relacionat amb la vida dels fills).
L'atenció plena, que ara en diuen mindfulness, i que no és res nou: ja la practicaven, i se'n beneficiaven, gent de cultures tan llunyanes com la dels estoics grecs, els budistes indis o els taoistes xinesos.
Ajuda psicològica, atenció plena i, per completar "el tractament", exercici físic. Com a alternatives a les píndoles o la marihuana.
És clar, quan dius això, la resposta en general és que "és difícil". O es va un pas més enllà: "a mi no em serveix, jo soc diferent".
Sobre que és difícil, ningú ho nega, no hi ha controvèrsia. Si de cas, encara s'hi pot afegir que no és que sigui difícil, sinó "molt difícil". És clar que és molt difícil, per això als fills els costa tant integrar-ho. I sobre el "jo soc diferent, a mi no em serveix", és també una possible resposta dels fills.
Per tant, el que tocaria, el que caldria, seria estar disposat a fer allò que és difícil. I per poder-ho fer, caldria que, prèviament, s'estigués disposat a renunciar a l'excusa "fàcil" de dir que un és diferent, que això no li serveix, etc.
He esmentat la psicoteràpia, l'atenció plena i l'exercici físic, sense entrar en detalls. Aquí no calen, els detalls: si algú (pare o fill) està disposat a fer aquest camí, els detalls ja els anirà concretant, estudiant, resolent. L'important és fer el pas de sortir de la passivitat, una passivitat i impotència "suportada", ves quines coses, gràcies als consums (de marihuanes o psicofàrmacs).
Quan es viu enfonsat en el malestar, cal triar: moure fitxa. Si no es mou, un es queda en "la comoditat de la incomoditat coneguda"... en aquest cas, amb l'ajuda alleujadora de les substàncies psicoactives (legals o no), per a suportar la incomoditat.
Cal no oblidar-ho: les drogues funcionen. A curt termini, de manera immediata, funcionen molt bé. Per això la gent en pren. Per això s'utilitzen des dels temps més remots.
Cadascú decideix. I a partir d'aquí, si de cas, només cal recordar el que és obvi: que segons el que es decideix, passen unes coses o unes altres. Si tires cap al camí de la dreta, vas cap a un lloc, si tires pel camí de l'esquerra, cap a un altre. Fent, i també deixant de fer, sempre tries.
Si assumeixes això, si assumeixes que "si fas A el més normal és que passi B", i "si fas C el més normal és que passi D", llavors ja no hi pot haver sorpreses. Perquè si fas C i, de manera previsible, acabes a D, y D no t'agrada, no tenen sentit els laments ni les queixes: has anat a parar just on era normal que anessis a parar.
Una última cosa que cal no oblidar, perquè és fonamental: si en aquests casos tries l'opció de fer el que l'experiència indica que és més adequat, segur que en trauràs un benefici. Tu en trauràs un benefici.
El teu fill és una altra història. Perquè encara que tu ho facis tot perfectament bé, de manera immillorable, no tindràs mai la garantia, ni la més mínima, que el teu fill, amb el teu bon exemple, evolucioni de manera positiva. Perquè això només depèn d'ell. Només d'ell.
Amb el teu bon exemple "tindràs més possibilitats", que ell reaccioni i que la seva vida es vagi encarrilant. Possibilitats, només això.
Pots pensar que això és poc... o també pots pensar que és molt, en tant que "és l'únic que tu pots fer pel teu fill".
