Afegits als problemes mentals, té problemes digestius. La seva mare sempre li insisteix que vagi al metge, i ella unes vegades li fa cas, i unes altres no.
Ara l'han citat per a una anàlisi de sang i una colonoscòpia, i ha dit que no pensava anar ni a una cosa ni a l'altra. La mare està molt preocupada, diu que hauria d'anar sobretot a la colonoscòpia, que hi ha d'anar per descartar que no tingui algun problema als budells que, si no es detecta, podria empitjorar. La filla ja té més de trenta anys.
El metge, per la seva banda, ha dit a la filla que el més probable és que les molèsties de la panxa tinguin un component psicosomàtic, i li ha suggerit que anés a un psicòleg. O més que anar-hi, que hi tornés, perquè ja hi anava, fins que el va enviar a passeig.
D'això en sap, la filla, d'enviar la gent a passeig. De psicòlegs, ja n'hi ha enviat més d'un. Ara tampoc no fa cas del que li diu aquest metge assenyat que, segurament si ha contemplat la colonoscòpia no ha sigut perquè pensi que és la millor decisió, sinó per protegir-se ell davant de qualsevol queixa posterior, sigui de la filla o de la mare. Amb gent mentalment desestabilitzada, el metge deu pensar que totes les cauteles són poques, encara que el resultat de la cautela, en aquest cas, sigui més un despropòsit mèdic que una opció mèdicament sensata. (1)
La filla ho té clar: no vol la colonoscòpia. Però no ho diu perquè comparteixi el criteri del metge, sinó només "perquè no li dona la gana" que li facin la colonoscòpia. Ara bé, en aquest cas, aquest no donar-li la gana segurament l'afavoreix, ja que encara que els professionals parlin de les colonoscòpies com intervencions del tot rutinàries i sense cap risc, no és ben bé així.
A més, en un cas com el d'ella, parlar de colonoscòpies és una manera de desviar l'atenció d'on hauria d'estar centrada. Perquè el problema més greu d'aquesta noia, d'aquesta dona, és el seu cap. El seu desordre mental, que fa que, llavors, amb la seva conducta i les seves ansietats, se li acabi desordenat també el cos, per una banda o per una altra.
Però, i si té raó la mare? I si la filla, "potser", té de debò un problema als budells?
Però... i si resulta que el problema, el veritable problema, són aquests "i si...?" Quantes proves es poden arribar a fer (i es fan) per descartar tots els eventuals "I sí..?". I mentrestant, alhora, moltes vegades no es fa el que seria més fàcil i sensat fer. Que de vegades potser és no fer res.
No fer res, "com a bé major, o com a mal menor". En el cas d'aquesta noia, segurament és el mal menor: el bé major seria que tornés al psicòleg i que, a més de tornar-hi, hi anés amb ganes de desembolicar els molts embolics del seu cap.
--
(1) Una colonoscòpia no és una fotesa, encara que les programin com si ho fossin. Primer necessites la preparació prèvia, la purga. Després, has d'anar a l'hospital, on només pel fet d'entrar-hi, ja corres el risc d'arreplegar una infecció hospitalària. A continuació, el risc la mateixa colonoscòpia, que en general no són problemàtiques, però sempre hi ha excepcions. Per exemple: a una coneguda, amb una colonoscòpia li van foradar un budell i va haver d'estar un munt de temps a l'hospital, molt greu.
