La seva família era una família de pocs recursos. Quan a l'internat de monges que hi havia a la comarca li van oferir una plaça gratuïta, als seus pares els va semblar una bona idea; era una manera que ella pogués estudiar i, alhora, d'alleujar el pressupost familiar, tenint en compte que, a casa, quedaven altres germans que alimentar i fer anar endavant.
Va estar uns quants anys interna. Era una noia espavilada, i les monges van pensar que podria ser una bona monja. Però ella no sentia cap mena de vocació, i quan va quedar clar que era així, les coses a l'internat van canviar. Li van començar a fer la vida difícil, sobretot una monja.
Per exemple, si abans valoraven les seves capacitats, i l'estimulaven perquè anés seguint els estudis, llavors li van començar a dir que no servia, que no faria mai res de bo.
Van començar les desqualificacions, i també els maltractaments, com els retrets i humiliacions en públic. I els càstigs arbitraris. I la denegació del permís per anar a casa dels pares durant les vacances, durant les quals la convertien en una minyona de fer feines a l'escola deserta: era l'única nena que s'hi quedava.
No era pas una nena rebel, s'havia limitat a deixar clar i mantenir el seu rebuig a fer-se monja. Només això. Segurament va tenir la mala sort que, primer, l'haguessin vist com a possible novícia; si no s'haguessin fixat en ella, probablement no li hauria passat el que li va passar. Qui la va tractar més malament va ser, sobretot, la monja que al principi l'havia valorat més i tractat més bé.
Seixanta anys després, diu que va ser la pitjor etapa de la seva vida, aquells anys a l'internat. Diu que a l'internat ningú la va defensar. Va estar a l'internat fins que, un dia, va dir als seus pares que, si no la treien, s'escaparia.
No només explica això, sinó que també diu que, durant molts anys, durant dècades, va viure arrosegant aquella "ferida", una ferida que considera que no ha aconseguit superar fins fa relativament poc. Uns cinquanta anys després de l'internat.
És un tipus de ferides de les quals, de vegades, les persones afectades normalment no en parlen. Jo, d'ella, només me n'he assabentat després d'unes quantes dècades d'haver-la conegut, després de moltes vegades d'haver parlat amb ella, durant aquests anys.
Que en aquest cas sigui una història d'internats, de monges, per descomptat és important, però no és el més important; també pot passar en altres tipus de centres educatius, amb altres tipus de professors, o en qualsevol altre lloc.
El que és el més important és que és la història d'una ferida durant la infantesa. Una ferida molt profunda, que marca tota una vida.
