Durant uns quants anys va estar intern en un col.legi religiós. Ja gran, de vegades explicava que al col.legi hi havia més d'un professor que havia abusat sexualment d'alumnes.
Van anar passant els anys, molts, i quan ja s'havia jubilat va emmalaltir. Es va anar agreujant, i va arribar a un punt en què els metges li van dir que no hi podien fer res més, que li quedava poc temps de vida.
Pocs dies abans de morir, va parlar amb un germà seu i li va dir que ell va ser un dels alumnes abusats. Fins aleshores, no ho havia dit a ningú.
Un temps després, a aquest germà al qual li havia fet la confidència se li va detectar un inici de demència senil. Quan el seu deteriorament era lleu, quan encara tenia una bona memòria, un dia li va dir a la seva dona el que li havia dit el seu germà abans de morir.
Temps enrere, la seva dona havia sentit com el germà de vegades explicava que al col.legi hi havia hagut abusos sexuals per part d'algun professor. Però quan el seu marit li va explicar aquella última confidència, no hi va donar crèdit. La hi va rebatre, va negar, de forma insistent, que fos veritat allò que deia. Va atribuir el que deia el seu marit a distorsions seves a causa del seu deteriorament neurològic.
Què li va passar al germà del marit quan estava a l'internat? Saber-ho és impossible. Però la història dels abusos durant la infantesa, el silenci durant dècades i la confidència poc abans de morir, si més no són força versemblants. Perquè respon a un patró més habitual del que la gent es pensa, en aquests casos. Això, quan no és que la víctima mor sense haver dit mai a ningú el que li havia passat.
És així perquè, en la vida d'aquestes persones, hi ha una barreja de vergonya, "de culpabilitat" (encara que sembli incomprensible). I de por de no ser creguts. De por de no ser creguts perquè hi ha revelacions que són tan dramàtiques, que incomoden als altres, i prefereixen que no se'n parli. Com si allò no hagués existit, encara que sigui sovint el fet més determinant en la vida de l'altre. I si se'n parla, aleshores pot ser que intentin relativitzar els fets, o negar-los.
La realitat és que, durant moltes dècades, l'entorn social no ha afavorit, no ha facilitat gens, que es parlés d'aquestes històries. Per això he dit que, encara que el que va passar en aquest cas sigui impossible saber-ho amb certesa, és del tot versemblant. I alhora, la negació de la dona del germà també entra dins d'un esquema relativament habitual.
En aquest cas concret, d'altra banda, la negació té un, diguem-ne, agreujant afegit: l'argument del deteriorament cognitiu de qui ha explicat la confidència i que, a sobre, ja no pot defensar el que diu perquè el confident ha mort. És una temptació gran, quan s'inicien deterioraments cognitius, que algú els faci servir per desacreditar, segons els propis criteris o conveniències, el que l'altre diu, quan allò que diu, pel motiu que sigui, genera incomoditat. És veritat que de vegades el deteriorament pot justificar la desconfiança, però no sempre, no de forma sistemàtica. Sobretot, en els primers estadis.
Per acabar. En la vida del germà ja mort hi ha aspectes que, segons com, es podrien explicar amb més facilitat contemplant els abusos, però aquestes ja són altres històries i, alhora, encara més especulatives.
