Les mateixes frases

Sóc conscient que hi ha frases que les vaig repetint quan explico diferents històries: "una vida molt desgraciada" (o difícil), "un gran (o immens) sofriment", "pensaments i emocions fora de control", "conductes desregulades", "ideacions suïcides", etc.

Si escrivís una novel.la suposo que la reiteració d'expressions seria un defecte, però si parlo d'històries que de vegades s'assemblen molt, amb protagonistes que sovint els passen coses molt semblants, suposo que les repeticions, aquesta reutilització de frases, és una mica inevitable. Sobretot, si el propòsit principal no és fer literatura, sinó explicar històries de la manera més fidel a la realitat i, alhora, fàcils d'entendre.

Suposo que també és una qüestió d'esforç: podria dedicar més temps a trobar formes d'expressar les diferents històries amb un llenguatge més ric, però no ho tinc com una prioritat: en relació amb aquestes històries, l'aspecte literari no és que no m'importi, però és secundari.

A veure: la cosa literària sempre m'importa, sempre. Però en aquest cas concret, de manera limitada. I si el resultat d'aquesta limitació és un text més pobre, literàriament menys reeixit, doncs què hi farem. 

Explico això perquè, quan escric, de vegades m'adono que estic fent servir frases idèntiques a les que ja he fet servir potser moltes vegades. O potser em sorprenc quan, després, rellegeixo algun text, i  veig això, aquests reaprofitaments. I llavors potser penso: "¡Caram, si sembla la mateixa història de l'altre dia!" Perquè el contingut és molt semblant, el text també, i moltes frases són idèntiques.

Però és clar, aquest precisament és el drama, que hi hagi tantes històries d'aquestes, històries de persones amb problemes mentals importants, cada història amb les seves peculiaritats, però amb un nucli comú, el de ser vides molt difícils, sovint dramàtiques...

Llavors, per què explico tantes històries d'aquestes, una, una altra, una altra, quan són tan semblants? No n'hi hauria prou que n'expliqués una, i que digués que hi ha molts casos com el que he explicat? 

Doncs explico històries que s'assemblen, que de vegades s'assemblen molt, moltíssim, perquè considero que "l'acumulació d'històries explicades" és una altra manera de donar visibilitat, i dimensió, al món d'aquestes persones. 

Un món que tots tenim a tocar. I que per falta d'atenció, o a causa de la nostra por, o per autoprotegir-nos, si podem "preferim no veure". O veure'l només "suficientment desenfocat", per tal d'evitar que ens trasbalsi massa. 

Pneumònia psicosomàtica

Fa unes setmanes, a causa d'una pneumònia molt greu va acabar ingressat uns quants dies. El seu fill estava molt preocupat i l'anava a veure sovint.

El fill té trenta anys. Quan van donar l'alta al pare, l'actitud del fill va canviar. El mateix dia de l'alta, mentre acompanyava el pare cap a casa (no viuen junts) li va dir que no entenia per què havia anat a l'hospital. Que era un hipocondríac, que tot allò era psicosomàtic. Que el que havia de fer, una altra vegada, en lloc d'anar a un hospital, era anar a un psicòleg. Que el seu problema era de psicòleg. 

Li ho va anar repetint tota l'estona, mentre l'acompanyava. I li ho deia enfadat, renyant-lo, al final gairebé cridant. Mentrestant, el pare no deia ni una paraula, perquè no es podia creure el que estava passant.

D'altra banda, el pare no tenia motius per estranyar-se de res, perquè la reacció del fill era com a mínim previsible, tenint en compte els antecedents. Els antecedents no només vinculats a la relació amb ell, sinó també en general, les relacions del fill amb tothom, com a norma molt complicades.

El fill es comporta com si fos del tot independent, però no ho és. Per partida doble: econòmicament i emocionalment. I encara que parli amb molta seguretat i aires de superioritat, és evident que, encara que no en parli mai, la idea que el seu pare pugui morir l'espanta. Per això té una actitud tan diferent quan creu que la vida del pare corre perill: s'angoixa, se sent en perill. I quan passa el perill, torna "la normalitat": els menyspreus habituals, la sobergueria, els insults, etc.

Uns dies després de la pneumònia, el pare va patir una sobtada baixada de pressió, prou greu com perquè acabés a urgències un altre cop. Hi va passar una nit i, l'endemà, recuperada la normalitat, va poder tornar cap a casa, pel seu compte. Però va cometre l'error de telefonar al fill i explicar-li el que li havia passat. I el fill, un altre cop, el va tornar a trinxar, amb les seves desqualificacions i menyspreus, i la cantarella psicosomàtica.

Després dels dos episodis, un dia em trobo el pare pel carrer i m'ho explica. 

Li dic que és probable que el seu fill tingui part de raó. Que els seus ingressos per problemes físics greus, del tot reals, tinguin un origen, o com a mínim alguna relació, de tipus psicosomàtic. I que potser sí, que li podria anar bé l'ajuda d'un psicòleg. 

Però que si va a un psicòleg, hi hauria d'anar amb un altre objectiu. Amb l'objectiu que l'ajudi a aprendre a parar els peus al fill sempre que convingui. Que l'ajudi fins i tot a tallar la relació amb el fill, si el segueix maltractant. Tallar la relació mentre calgui. I dir-li clarament el motiu: que no el vol veure ni hi vol parlar mentre no el tracti de manera més normal. Sense menyspreus i insults. Perquè si no canvia, ell no té gens de ganes de seguir aguantant els seus maltractaments.

Ja es veurà... De fet, no és la primera vegada que parlem amb ell d'aquest tema.

El fill i el marit

Té un fill amb problemes mentals de força envergadura. I un marit amb problemes semblants, però menys greus.

En la seva vida els ensurts sovintegen. I quan hi ha ensurts, o cataclismes, és ella qui hi ha de fer front: qui ha de mantenir la calma, qui ha de gestionar la situació, prendre les decisions que calguin. De vegades, el que cal, del que es tracta, literalment, és intentar que no arribi el caos absolut. 

Al fill l'han ingressat diferents vegades a causa de brots psicòtics greus. Al pare, en canvi, fins ara no l'han hagut d'ingressar mai, tot i que ha passat per etapes de bastant descontrol. I ella sempre ha sigut capaç de fer front a aquestes diferents situacions de forma considerablement assenyada i efectiva. 

D'altra banda, el que sorprèn més és que, quan parles amb ella, si parla d'aquests aspectes de la seva vida, ho fa d'una manera tranquil.la, amb molta naturalitat. No es fa mai la víctima, ni parla amb una cara llarga, o amb desesperació o amargura; senzillament, "explica" la situació. I a sobre, l'explica somrient.

L'explica així no perquè sigui gens ingènua en relació amb la dimensió dels problemes que té a casa, en absolut. És del tot conscient de l'abast dels problemes. Sap que viu al damunt d'un volcà que pot entrar en erupció. Que està a sota d'un sostre que, en el moment més inesperat, es pot esfondrar i caure-li al damunt. Que camina per una maroma inestable, amb el risc de caure a causa d'alguna sacsejada sobtada del fill o el marit...

Ho sap, i té els seus neguits, del tot normals. Sobretot, el neguit més gran, en relació amb què passarà amb el seu fill quan ella ja no hi sigui. Aquest és el seu neguit més gran.

És molt realista. Però alhora, tal com he dit, és una persona amb una actitud sorprenentment optimista i alegre. Si li comentes això, la seva manera de ser, et contesta això: "Mira, només faltaria que, a sobre, m'amargués la vida; si m'ho agafo bé, si procuro riure i riure'm de tot, anar vivint és més fàcil". I ho diu així, somrient o rient obertament.

Quan quedo amb ella, sempre em "contamina" una mica amb el seu optimisme i alegria. Per això, veure-la sempre em ve de gust.

Rendir-se

Havíem parlat unes quantes vegades. Era una persona que semblava que visqués aclaparada per un gran pes, amb una gran llosa al damunt. Tenia un caràcter obsessiu, agreujat per compulsions conductuals i mentals. 

Havia fet molts esforços per mirar de minimitzar el pes d'aquelles esclavituds, dels grans malestars que li generaven, amb pocs resultats. Tot i la duresa del relat, m'agradava escoltar-lo, quan en parlava, perquè ho feia amb una franquesa que m'impressionava.

Després vam deixar de veure'ns. Alguns intents que vaig fer per reprendre el contacte no van donar resultat, i em va semblar que era millor no insistir, que no tocava.

Va passar el temps. Un dia vam tornar a coincidir, i va tornar a sortir el tema, el del pes i la dificultat de la seva vida. Però aquesta vegada en va parlar d'una manera diferent. Em va dir que, després de tants anys i esforços, havia acceptat la realitat, que la seva vida era així i seguiria sent així.

Era, sempre ha sigut, una persona molt religiosa, des del meu punt de vista de manera exagerada, amb una barreja d'obsessió i beateria. Aquest dia em va dir que, finalment,  s'havia rendit, perquè havia acceptat que, el que li passava, el que suportava, era voluntat de Déu. Que si Ell ho volia així era per alguna cosa, pogués entendre o no la raó.

Em vaig quedar callat, no li vaig fer cap comentari.

Temps enrere, de vegades havia pensat que una part de les seves dificultats li venien d'aquella peculiar religiositat seva. Aquell dia, ho vaig pensar encara més. Però també m'ho vaig callar: no hauria tingut cap sentit, que li digués el que no hauria servit de res que li digués. Més aviat al contrari. Perquè només podem escoltar "allò que som capaços d'escoltar", cadascú el que és capaç. 

D'altra banda, era obvi que jo no era la persona més indicada per treure aquest tema, probablement ell ho hauria viscut com un atac. Potser una altra persona sí, una persona religiosa com ell, que li parlés des d'un territori comú. En aquest cas, potser "ho hauria pogut escoltar". Potser. Al marge que, després, potser igualment no li hagués servit de res.

No dic que aquest factor, el de la religiositat, fos la dificultat més gran en relació amb la gestió dels seus problemes, quan encara buscava ajudes per intentar minimitzar-los, quan s'esforçava per controlar el seu cap i les seves compulsions. No dic això, només afegeixo aquest element a l'escenari.

El que sí havia anat pensat jo, i segueixo pensant, és que, segurament, per aconseguir disminuir els seus problemes hauria hagut d'enfrontar-se a la seva biografia de manera diferent de com ho havia fet sempre. Enfrontar-s'hi no només "mirant-la", sinó plantejant-se també si, llavors, potser havia de fer algun canvi. Alguna cosa diferent, per tal de poder viure d'una manera diferent. Per poder viure sense tant patiment.

Això no li ho vaig dir mai tampoc, perquè encara era més delicat, per tot el que implicava. 

També és veritat que la seva acceptació, o claudicació, el seu "abandonament en la voluntat de Déu", tenia una part positiva. Perquè quan no pots o no ets capaç de fer res, rendir-te, acceptar aquesta impotència, és una manera de reduir la frustració, el dolor. I si ets creient i entremig hi ha "la voluntat de Déu", encara amb més motiu, més fàcil.

Quan no es pot... I potser ell realment no podia. Segurament no podia qüestionar-se tot el que potser s'hauria hagut de qüestionar, molt, per tal de permetre's canvis. Canvis que li fessin la vida una mica més vivible. 

En aquest sentit, tenint en compte aquesta incapacitat "insuperable" (real o no, però viscuda així), una incapacitat indestriable dels condicionants de la seva biografia i del seu present, es podria dir que la seva decisió, "la seva rendició", era positiva.

Però saber-ho, saber que havia arribat a aquest punt, i entendre las raons (el procés, la barreja d'impotència i esgotament, les seves creences, etc.), em va entristir molt.