Una dona explica a una altra que se sent esgotada, enfonsada. Que el tractament contra el càncer ha sigut llarg i dur, i que com que alhora no volia renunciar a la seva feina, i a més de la feina seguia duent el pes de la casa, ocupant-se dels fills, de tot, havia acabat exhausta, amb una gran ansietat i una depressió.
Diu que va anar a un psicòleg, i que no li va ser de gran ajuda. Però que últimament ha anat a un altre, i que aquest li ha dit que patia estrès posttraumàtic. Com que ella no sabia què era això de l'estrès posttraumàtic, el psicòleg li ho ha explicat: li ha dit que, aquest diagnòstic, venia dels anys de la guerra del Vietnam, quan els soldats americans tornaven a casa, molts completament trasbalsats i ensorrats a causa del que havien viscut.
El psicòleg li ha dit que ella, amb el càncer, i les obligacions que s'imposava o que li reclamaven, havia viscut "la seva guerra del Vietnam", fins al punt d'acabar ensorrant-se.
Les dues dones estan assegudes a la taula d'un bar. Les altres taules s'han anat buidant i el bar ha anat quedant en silenci. Amb la Lívia estem asseguts just al costat de la seva taula, perquè quan hem arribat, era l'única taula buida. De manera que, ara, amb el silenci, sense voler, sense fer cap esforç, sentim la seva conversa.
Quan nosaltres ens aixequem per marxar, m'aturo un moment i li dic a la que parla que em disculpi, però que he sentit la conversa. I que m'ha semblat molt interessant, la manera com el psicòleg li ha explicat la causa del seu malestar; que "la seva guerra del Vietnam" em semblava una imatge molt descriptiva i encertada.
Ella es queda una mica parada, sembla que no sap què dir. I jo, per no destorbar-la més, li dic adeu. I ella també em diu adeu. I somriu, i jo també.
