Un altre cas

Feia anys que anava a les reunions de Narcòtics anònims, hi estava molt implicat. Implicat i, alhora, desimplicat, perquè la seva assistència força regular a les reunions era compatible amb periòdiques recaigudes. És a dir, estava implicat en la part fàcil, les formes, l'assistència a les reunions, i poc implicat en la part difícil, superar el malestar dels mals moments, resistir llavors la temptació de consumir, mantenir l'abstinència.

Tenia trenta-cinc anys, era addicte a la cocaïna. Vivia amb la seva mare, i cada vegada estava més avergonyit de la seva vida; sobretot, del mal viure que donava a la mare, a causa de les seves periòdiques recaigudes, de la seva incapacitat per evitar-les.

Fa unes setmanes, cansat d'ell mateix, de les seves incapacitats, del mal viure que donava a la mare des de feia tants anys, es va suïcidar.

M'ho va explicar un company seu de les reunions de Narcòtics Anònims. Em va dir que era una bona persona, però "molt comprensiu i tolerant" amb les seves febleses. Que mai no havia tingut prou determinació per suportar el malestar que causa resistir l'impuls de consumir. És a dir, que no havia arribat a integrar el principi fonamental dels grups de Narcòtics i Alcohòlics Anònims: "Avui (només durant avui), no consumiré". Que era per això, que anava recaient, una vegada i una altra, encara que digués que volia deixar de consumir i seguis participant en les reunions de Narcòtics Anònims. Que sempre remarcava la seva feblesa, la seva incapacitat de resistir les temptacions, quan es presentaven els impulsos de consumir. Que sempre s'autojustificava.

Hi ha persones que no superen mai els seus problemes d'addiccions. Algunes, sobretot si a més han de gestionar problemes mentals, de vegades acaben morint a causa dels seus excessos acumulats, o d'una sobredosi, o suïcidant-se.

Quan passa, sempre hi ha qui busca culpables. Però aquest tema, el de les culpabilitats, és delicat, i si se'n vol parlar, llavors també caldria parlar de la creixent relativització de les responsabilitats personals. En la societat en general i, en concret, en els àmbits de les addiccions i la salut mental.

La guerra del Vietnam

Una dona explica a una altra que se sent esgotada, enfonsada. Que el tractament contra el càncer ha sigut llarg i dur, i que com que alhora no volia renunciar a la seva feina, i a més de la feina seguia duent el pes de la casa, ocupant-se dels fills, de tot, havia acabat exhausta, amb una gran ansietat i una depressió.

Diu que va anar a un psicòleg, i que no li va ser de gran ajuda. Però que últimament ha anat a un altre, i que aquest li ha dit que patia estrès posttraumàtic. Com que ella no sabia què era això de l'estrès posttraumàtic, el psicòleg li ho ha explicat: li ha dit que, aquest diagnòstic, venia dels anys de la guerra del Vietnam, quan els soldats americans tornaven a casa, molts completament trasbalsats i ensorrats a causa del que havien viscut.

El psicòleg li ha dit que ella, amb el càncer, i les obligacions que s'imposava o que li reclamaven, havia viscut "la seva guerra del Vietnam", fins al punt d'acabar ensorrant-se.

Les dues dones estan assegudes a la taula d'un bar. Les altres taules s'han anat buidant i el bar ha anat quedant en silenci. Amb la Lívia estem asseguts just al costat de la seva taula, perquè quan hem arribat, era l'única taula buida. De manera que, ara, amb el silenci, sense voler, sense fer cap esforç, sentim la seva conversa.

Quan nosaltres ens aixequem per marxar, m'aturo un moment i li dic a la que parla que em disculpi, però que he sentit la conversa. I que m'ha semblat molt interessant, la manera com el psicòleg li ha explicat la causa del seu malestar; que "la seva guerra del Vietnam" em semblava una imatge molt descriptiva i encertada.

Ella es queda una mica parada, sembla que no sap què dir. I jo, per no destorbar-la més, li dic adeu. I ella també em diu adeu. I somriu, i jo també.