Sóc conscient que hi ha frases que les vaig repetint quan explico diferents històries: "una vida molt desgraciada" (o difícil), "un gran (o immens) sofriment", "pensaments i emocions fora de control", "conductes desregulades", "ideacions suïcides", etc.
Si escrivís una novel.la suposo que la reiteració d'expressions seria un defecte, però si parlo d'històries que de vegades s'assemblen molt, amb protagonistes que sovint els passen coses molt semblants, suposo que les repeticions, aquesta reutilització de frases, és una mica inevitable. Sobretot, si el propòsit principal no és fer literatura, sinó explicar històries de la manera més fidel a la realitat i, alhora, fàcils d'entendre.
Suposo que també és una qüestió d'esforç: podria dedicar més temps a trobar formes d'expressar les diferents històries amb un llenguatge més ric, però no ho tinc com una prioritat: en relació amb aquestes històries, l'aspecte literari no és que no m'importi, però és secundari.
A veure: la cosa literària sempre m'importa, sempre. Però en aquest cas concret, de manera limitada. I si el resultat d'aquesta limitació és un text més pobre, literàriament menys reeixit, doncs què hi farem.
Explico això perquè, quan escric, de vegades m'adono que estic fent servir frases idèntiques a les que ja he fet servir potser moltes vegades. O potser em sorprenc quan, després, rellegeixo algun text, i veig això, aquests reaprofitaments. I llavors potser penso: "¡Caram, si sembla la mateixa història de l'altre dia!" Perquè el contingut és molt semblant, el text també, i moltes frases són idèntiques.
Però és clar, aquest precisament és el drama, que hi hagi tantes històries d'aquestes, històries de persones amb problemes mentals importants, cada història amb les seves peculiaritats, però amb un nucli comú, el de ser vides molt difícils, sovint dramàtiques...
Llavors, per què explico tantes històries d'aquestes, una, una altra, una altra, quan són tan semblants? No n'hi hauria prou que n'expliqués una, i que digués que hi ha molts casos com el que he explicat?
Doncs explico històries que s'assemblen, que de vegades s'assemblen molt, moltíssim, perquè considero que "l'acumulació d'històries explicades" és una altra manera de donar visibilitat, i dimensió, al món d'aquestes persones.
Un món que tots tenim a tocar. I que per falta d'atenció, o a causa de la nostra por, o per autoprotegir-nos, si podem "preferim no veure". O veure'l només "suficientment desenfocat", per tal d'evitar que ens trasbalsi massa.
