La Maria Victòria té vint-i-cinc anys i molts símptomes associats a l'etiqueta TLP (Trastorn Límit de la Personalitat). Des de fa molts anys, des dels quinze (ara en té vint-i-cinc), és consumidora habitual de marihuana, un consum que els seus pares, de diferents maneres i en diferents graus segons les etapes, li han anat facilitant, sovint a causa de la seva por d'oposar-se a ella, una por barrejada amb inseguretats, sentiments de culpabilitat, compassions, etc.
A la seva inseguretat, la dels pares, hi ha contribuït que alguns dels professionals que ha tingut la Maria Victòria com a referents, han dit als pares que, amb el grau d'ansietat d'ella, no era aconsellable tallar-li del tot el consum de marihuana, ja que la marihuana l'ajudava a moderar l'ansietat.
Amb aquesta idea que la marihuana podia ser aconsellable com a mal menor en el cas de la Maria Victòria, fa uns mesos el seu psiquiatre actual va receptar-li ansiolítics, confiant que, d'aquesta manera, ella podria reduir el consum de marihuana, molt elevat.
Va ser així, la Maria Victòria va reduir el consum de marihuana, alhora que augmentava progressivament el consum d'ansiolítics. Com que en tenia receptats una gran quantitat, també en va anar acumulant. I un dia es va prendre un munt de pastilles i va acabar a Urgències.
Després d'aquest episodi, unes setmanes més tard n'hi va haver un altre de semblant. Llavors, el psiquiatre, i també la psicòloga, que fins aleshores havia estat sempre d'acord amb el criteri del psiquiatre, van decidir abandonar l'estratègia dels ansiolítics i tornar a l'opció de la marihuana. Amb el mateix raonament "del mal menor" (dos intents seguits de suïcidi no són cap broma).
M'ho va explicar el pare fa poc. Li vaig dir que tot em semblava un despropòsit. I que si més d'un professional els havia dit el que em deia, el resultat era normal: s'havia "alliberat" la filla d'enfrontar, ella, la responsabilitat de "la gestió de la seva ansietat" amb alternatives no psicoactives, deslligades del món dels consums (consums il.legals o legals, això era secundari).
Que amb el que s'havia anat fent, era normal, previsible, que no hi hagués hagut millores en relació amb el problema de les ansietats. Perquè l'estratègia havia sigut sempre la mateixa, només hi havia hagut "canvis de substàncies". I desresponsabilització reforçada i cronificada. (1)
Quan tens fills o altres familiars amb vides difícils i et sents desbordat, vols creure que hi ha professionals "experts en la matèria" que entendran la situació i sabran abordar-la de la manera adequada, afavorint així que la persona afectada tingui més eines per enfrontar-se al que s'ha d'enfrontar.
Per sort, moltes vegades és així. Però no sempre, i cal tenir present aquesta possibilitat. Perquè com en tots els oficis, entre els psiquiatres i els psicòlegs n'hi ha de tota mena. I si te'n toquen com els d'aquesta història, llavors t'has de plantejar què decideixes, en lloc de seguir delegant les decisions i acceptant "que el que no funciona" es vagi perpetuant.
És clar, de solucions fàcils no n'hi ha (què has de fer quan "deixes de fer" el que no funciona"?). Però aquesta ja és la segona part.
--
(1) Encara li vaig dir una altra cosa, per rematar-ho: que si aquest últim psiquiatre i aquesta psicòloga els havien dit el que em deia que els havien dit, ells els haurien pogut contestar que, ja que ho veien tan clar, potser el que podrien fer seria adoptar la filla, perquè ells ja no sabien què fer amb ella.
