Indigents, pidolaires, sense sostre, borratxos, persones amb problemes mentals, o gent amb cares i postures que criden l'atenció...
Si em dediqués a fer fotografies les faria d'aquestes persones. Si m'hi dediqués i, alhora, no tingués aquest insuperable impediment que tinc per fer fotos de persones, perquè ho veig com una mena de "violació" de la seva privacitat. Em faria molta vergonya, fer la foto, encara que ho procurés fer dissimuladament, o de lluny; em semblaria que estava cometent un robatori, em sentiria molt incòmode.
És veritat que escriure sobre persones, fer descripcions de persones com les que he esmentat (en aquest espai, principalment persones amb problemes mentals), és també una mena "d'apropiació". Però l'avantatge és que pots escriure com si fessis una foto amb els suficients filtres interposats perquè facin difícil la identificació de la persona.
Molts filtres, si vols que la identificació sigui pràcticament impossible. Menys filtres, quan una eventual identificació per part d'algú en concret no seria cap problema. Potser cap, si és indiferent; per exemple, perquè és una persona del tot anònima, que es podria confondre amb moltes altres persones també anònimes de perfils semblants.
"Jugant amb els filtres", vaig escrivint. Fent aquesta mena de fotos escrites, més o menys desenfocades segons els casos.
Quan l'objectiu "de la foto" és aquest, una persona de les que he esmentat, em sembla que escric (o ho intento) amb la mateixa voluntat d'un fotògraf que vol deixar testimonis de realitats potser poc conegudes. De vegades, potser ignorades perquè, potser, és més còmode viure ignorant-les.
Les fotos, unes i altres, més o menys encertades (una cosa és l'intent, l'altra el resultat), són recordatoris d'aquesta gent. De la seva existència "entre nosaltres".
