Aquesta història ja l'he explicat altres vegades: canvien els protagonistes i alguns detalls, però la història és molt semblant.
La Cristina era una noia amb problemes mentals importants, amb unes grans oscil.lacions emocionals, estats d'ansietat greus, autolesions i inseguretats de diferents tipus. Uns malestars profunds acompanyats de pensaments "màgics" relatius a què, "si feia això o aconseguia allò altre", seria la solució de tots els seus problemes i patiments. Al capdavall, fantasies que li permetien no enfrontar-se de manera realista als seus problemes: en lloc de buscar formes una mica efectives d'afrontar-los, fugia de la realitat amb aquests pensaments.
Des d'aquest estat general de desorientació i confusió, en contacte amb les idees i persones del món transsexual, va començar a pensar que, potser, aquell era el seu problema. Els dubtes li van durar poc: des del seu "pensament màgic", ho va acabar veient clar: aquell era el seu problema, l'origen de tots els patiments, i si feia el pas, tot es resoldria.
Entre la influència d'un entorn "pro-trans" que l'animava, i les grans facilitats que donen el sistema sanitari i jurídic actuals per fer una transició (condicionada només "a la voluntat del demandant"), sense cap espai entremig per poder avaluar si aquella "convicció" podia tenir relació amb eventuals problemes mentals, la Cristina va iniciar els tràmits i, a continuació, els passos.
Ara la Cristina és el Joan. Han passat dos anys. La seva inestabilitat, inseguretat i conflictes no s'han reduït gens. Al contrari, encara han augmentat més, a causa dels problemes afegits relacionats amb la seva transició: problemes físics i problemes socials.
Malgrat aquest empitjorament obvi, els seus pares, que amb la mateixa il.lusió fantasiosa de la filla havien desitjat i confiat que el canvi repercutiria positivament en ella, segueixen sense qüestionar gens la decisió que va prendre. No fos cas que, si manifestessin algun dubte, ella, crònicament tan insegura, encara empitjorés més.
Potser, als pares, el que els passa per dins i callen és diferent. Potser les seves pròpies inseguretats i les seves pors relacionades amb la vida difícil de la filla encara són més grans que les d'ella. Potser... però si és així, no en diuen res.
Per la seva banda, el psiquiatre i la psicòloga que ara té com a referents la Cristina-Joan, sembla que tampoc no han fet cap mena de reflexió, malgrat la manca de cap resultat positiu, malgrat l'agreujament dels malestars i dificultats de la Cristina-Joan. Al contrari, més aviat tenen una actitud desafiant, davant de qualsevol insinuació d'un plantejament com el que estic fent. Validen, sense cap fissura "aparent", la decisió de la Cristina-Joan.
Consti que estic parlant del cas de la Cristina-Joan en concret. També, de manera més general "de casos com el seu": de persones amb patologies mentals importants, inestabilitats emocionals severes, problemes greus d'identitat, etc. És a dir, de persones amb "trastorns de la personalitat" de bastant envergadura.
Del tema de la transsexualitat en general n'he parlat ja altres vegades, avui no toca.
