Passava llargues etapes sense sortir del llit en tot el dia. Quan la seva mare la veia enfonsada en aquell estat depressiu es posava malalta ella; pensava què podria fer, què hauria de fer, per ajudar-la a sortir d'aquell pou, què podia fer perquè alguna cosa canviés i la filla pogués fer una vida "fora del llit", una mica més normal, amb una mica més d'activitat.
De vegades, pel motiu que fos, o sense motiu aparent, era així: la filla recuperava la il.lusió, alguna il.lusió, es llevava, es movia per casa i fins i tot feia una mica de vida social, amb alguns amics i amigues que conservava. Quan passava, la mare respirava, se sentia alleujada.
Un dia la filla va dir que l'havien convidat a sortir al vespre. No era la primera vegada, i com que algun cop la filla havia acabat consumint i arribant molt tard, aquesta vegada va dir a la seva mare que no es preocupés, que no tenia cap intenció de consumir i que tornaria aviat.
Cap allà a mitjanit, una amiga de la filla va telefonar a la mare: havien violat la filla.
Fa unes setmanes que va passar. Des de llavors, la filla no surt del llit. Passa moltes estones plorant. La mare també està enfonsada i plora.
Un dia la mare m'explica la història, i em quedo sense saber què dir. De vegades, davant d'algunes històries, callo, perquè em passa això, que no sé què dir. Penso, o m'adono, que el més convenient, o l'únic possible, és callar, només "estar".
En aquest cas és diferent: no penso, només em quedo mut. Mut de pensaments i paraules.
