Un home parla per telèfon. Parla cridant, furiós. Li diu a la persona amb qui parla:
"Jo sóc una persona normal, però si vinc, sóc un psicòpata, un psicòpata! Em sents? Un psicòpata!!! T'ho juro que si vinc la mato a ella. I tu ets un imbècil, un merdós, però que no ho veus? Desgraciat, idiota, si vinc et juro que mato a tothom!"
Estic al pati d'un psiquiàtric, però no sé si el que crida és algú ingressat o un visitant. Alguns dels ingressats tenen permís per sortir al pati, i des del pati sortir al carrer és fàcil: les portes estan obertes. Si algú vol marxar, ho pot fer. I si algú vol entrar, seure una estona a un dels bancs i començar a dir disbarats pel telèfon, doncs també ho pot fer sense problemes.
El del telèfon, de moment només telefona. De moment no sembla que tingui la determinació d'anar de debò a matar algú.
Una altra possibilitat: que el del telèfon no estigui parlant amb ningú, que només ho estigui fent veure. D'aquests, ja n'he conegut més d'un (amb problemes mentals o no), i val a dir que, de vegades, ho fan d'una manera tan real que impressiona (fent les pauses oportunes, com si escoltessin, amb entonacions de veu adequades segons el moment, etc.).
Fa molts anys, uns cinquanta, vaig estar a aquest pati. Llavors era tot completament diferent: al voltant hi havia uns murs alts, i la porta sempre estava tancada. Els ingressats eren moltíssims, sovint mal vestits, bruts, molts amb pintes d'indigents, de vegades estirats per terra... El catàleg de problemes era extens: demències, psicosis, malalties neurològiques, discapacitats, potser gent que incomodava pel que fos a la família... Els dormitoris eren immensos. Tota aquella gent "empresonada" al manicomi impressionava molt. En sorties trasbalsat, si tenies la sort que jo tenia de ser només un visitant.
Després, ho van tirar tot a terra i ho van fer tot nou. Nous espais i, sobretot, noves idees sobre com gestionar els problemes mentals. M'agrada recordar aquell passat, i la transformació posterior. Hi ha gent que es queixa de la poca atenció que es posa en la salut mental. Tenen part de raó. Però també està bé tenir una mica de memòria, i recordar que, si som on som, és gràcies a la feina i la insistència de persones que, davant d'una realitat que els semblava intolerable, es van esforçar molt per anar aconseguint canvis.
És a dir: si ens preocupa la salut mental, a banda de queixar-nos, ¿que fem nosaltres? Tu, jo, tots, ¿què fem per mirar que les coses funcionin millor?
