Recorda que quan tenia uns deu anys de vegades veia que la seva mare donava, amb una cullereta, unes gotes d'un flascó al seu pare. Un dia va preguntar a la seva mare per què les hi donava, i ella li va dir "que per a l'oïda".
Uns quants anys després, quan ell en tenia setze, un dia li van dir que el seu pare havia mort. Que s'havia desmaiat a una estació del metro i havia caigut a la via. Llavors, ell ja sabia que aquelles gotes d'anys enrere eren d'haloperidol, un neurolèptic (antipsicòtic).
De petit havia llegit el nom al flascó, i li havia quedat gravat: "haloperidol". Però no sabia què era, per a què s'utilitzava. Per a l'oïda? Doncs d'alguna manera sí, probablement per atenuar les veus que devia sentir el seu pare... La seva mare li devia explicar així perquè, és clar, ell només tenia deu anys.
El seu pare tenia "comportaments estranys", però a casa seva no hi havia cap paraula per referir-se a aquells comportaments. Va ser més endavant, que el fill va acabar lligant caps, i gràcies també a algun paper que va trobar, va saber que al seu pare li havien diagnosticat bipolaritat. I llavors també va començar a pensar, i després va concloure, que el seu pare no havia tingut cap desmai a l'estació del metro, sinó que s'havia suïcidat. (1)
Mentre la seva mare va viure, i va viure encara molts anys, al parlar del pare la paraula "suïcidi" no es va pronunciar mai; si es parlava de la mort del pare, el relat sempre era el del desmai.
Un altre pare
El seu pare feia temps que de vegades desapareixia. Desapareixia i, durant uns dies, no se sabia on era. Fins que els avisaven que l'havien trobat, i que l'havien ingressat en un psiquiàtric (no sempre el mateix, depenia d'on l'haguessin trobat). Al psiquiàtric s'hi estava un temps, fins que li donaven l'alta i tornava a casa.
A casa un altre cop, al principi es prenia la medicació que li havien receptat, després se n'anava cansant i, al final, l'abandonava del tot. Llavors, de mica en mica i de forma progressiva la seva conducta s'anava desorganitzant: la convivència es feia més difícil, hi havia més angoixa, ell es començava a ficar en embolics... Fins que, un dia, tornava a desaparèixer, sempre sense avisar.
La mare va morir quan aquest fill tenia vint anys. Es va quedar com a únic referent del pare. Van seguir vivint junts, com quan vivia la mare, amb les mateixes "rutines": desestabilitzacions, desaparicions, ingressos, retorns. Fins que el pare va morir, al cap de vint anys més.
Aquesta història, i l'anterior, me les expliquen els respectius fills. El mateix dia, mentre estem a un bar. M'enduc una gran sorpresa: els conec als dos des de fa molts anys, gairebé trenta, i havia parlat amb ells moltes vegades. D'altres coses, mai de temes familiars. Fins que avui, a partir ja no recordo de quin detall, se m'ha acudit preguntar-li a un pels seus pares. I m'ha explicat el que m'ha explicat. I després de la seva explicació, ja que havia sortit el tema, llavors ho he preguntat a l'altre.
Sembla mentida, després de tants anys de conèixer algú i parlar-hi moltes vegades, algú amb una història familiar tan intensa, que no surti mai a la conversa res d'aquesta història familiar. Vaja, a mi se'm fa força estrany.
És encara més curiós perquè no tinc cap mena de dubte que, als dos, els ha agradat explicar les històries dels seus pares. Fins al punt que, quan abans de separar-nos, els he agraït el que m'havien explicat, tant l'un com l'altre m'han dit que, si volia, un altre dia me'n podien explicar moltes més coses, que el d'avui havia sigut només un petit resum.
--
(1) Durant un brot eufòric fort hi pot haver manifestacions psicòtiques, com per exemple sentir veus.
