La filla de X ha sigut consumidora de marihuana i alcohol, de vegades encara ho és. Té vint-i-set anys i segueix vivint a casa dels pares. Ha passat per etapes de molt confrontament amb els seus pares, amb xantatges emocionals i agressions verbals molt violentes. Quan algun cop ha treballat, ha durat a la feina només uns dies.
Sobretot la seva mare, ha anat tolerant i s'ha anat acostumant a tot, perquè pensa que, com a mare, té aquesta obligació.
A l'única cosa que no s'ha pogut acostumar la mare, i que quan es presenta se li fa insuportable, i li provoca un mal intens i molt profund, és quan la filla cau en un estat depressiu. Un estat que li pot durar setmanes, o mesos, durant els quals es passa tot el dia al llit. Sense dir ni fer res; si diu alguna cosa, és només que vol morir-se. La mare diu que, quan la filla està així, ella es desespera.
2
La Y ara es comença a llevar. Té cinquanta-cinc anys. S'ha passat setmanes a dins del llit, immòbil, amb els ulls aclucats o mirant al sostre.
Si en algun moment es llevaba, es quedava parada davant la finestra, mirant el pis de l'altre costat del carrer, de set plantes. Mirant-lo i imaginant, com si ho estigués fent, que pujava per les escales fins al terrat, s'acostava a la barana i saltava al buit.
3
Fa anys que N es va canviar de pis, el nou era un cinquè. Llavors tenia quaranta anys, una dona que l'estimava i dues filles petites. De vegades sortia a la terrassa i mirava avall. Mirava avall i pensava que podria saltar, que es podria llençar al carrer.
De cara als altres, feia una vida normal; es llevaba al matí, esmorzava, anava a la feina, tornava a casa... Però per dins es sentia buit; se sentia aclaparat per una falta de sentit molt difícil de suportar i d'explicar. No en parlava amb ningú.
4
M té una filla amb problemes mentals importants, una filla que ara voreja els quaranta anys. És una persona que sempre ha tingut una autoestima molt fràgil. De vegades té idees suïcides, de vegades ho explica a la seva mare. I de vegades parla de demanar l'eutanàsia.
Havia treballat, havia tingut parelles; ni el treball ni les parelles li duraven. Des de fa anys, viu en un estat depressiu permanent.
5
Fa anys que va morir. Va passar per moltes etapes durant les quals viure li costava molt. Llevar-se li suposava un esforç immens, i fer qualsevol cosa que hagués de fer també. Havia patit uns quants mals físics importants, de vegades molt dolorosos, però deia que no eren res, comparats amb com es sentia durant els estats depressius en què de vegades queia. Uns estats que, a més, llavors, sentia que serien per sempre, eterns: quan els patia, era incapaç d'imaginar que algun dia es poguessin acabar. De manera que la duresa i insuportabilitat d'aquells estats era encara més gran, més extrema, més feixuga.
Quan se sentia així, no tenia gens de ganes de viure. Però no es referia mai a pensaments suïcides. Les seves conviccions religioses eren molt fortes, les tenia molt arrelades: és probable que aquestes conviccions l'allunyessin dels pensaments suïcides.
Era la meva mare.
Com que la vida de la meva mare va estar marcada per les depressions, els altres casos de depressions que he conegut, que vaig coneixent, sempre m'afecten molt.
Em trasbalsa, ser conscient de com es deuen sentir, fins a quin extrem els ha de ser difícil viure, sobreviure, a aquestes persones. A les persones que conec que pateixen depressions.
