És un tema recurrent: les mares que es desesperen perquè els seus fills fumen marihuana, que desitgen que ho deixin, mentre que alhora, elles es prenen ansiolítics, perquè diuen que és l'única manera que tenen de poder suportar la situació.
No s'adonen de la contradicció, o no volen adonar-se'n, o troben totes les justificacions necessàries per a rebatre-la. Perquè el cas és que, tant elles com els fills, si es prenen el que es prenen és, sobretot, per apaivagar el malestar i l'ansietat.
Els fills ho fan amb una substància classificada com a il.legal, les mares, amb una legal, aquesta és la diferència. I la legalitat, "aquesta legalitat" (que podria ser una altra, fins i tot inversa), justifica l'aprovació dels ansiolítics i la censura social de la marihuana. Subratllo la cosa de la legalitat perquè, pel que fa als efectes secundaris de les substàncies, totes dues en tenen, i en els dos casos poden ser importants, un d'important l'aspecte addictiu.
Parlo de mares perquè el recurs als ansiolítics en aquests casos és molt més de mares que de pares (també és cert que elles, en general, estan més implicades en les vides difícils dels fills amb vides difícils).
Aquestes mares esperen que els seus fills canviïn els seus hàbits, en concret aquest, el de consumir marihuana i, en canvi, no es plantegen canviar "el seu hàbit", el de consumir ansiolítics. Sembla que no entenguin que, si elles justifiquen el seu consum perquè deixar-lo els suposaria un repta molt difícil, per als seus fills, superar el seu consum és com a mínim igual o encara més difícil, tenint en compte el desordre mental (i no només mental) de les seves vides.
Sembla també que no entenen que, en relació amb els consums dels seus fills, el millor que podrien fer aquestes mares, en lloc dels sermons que de vegades els fan (en general inútils, o pitjor, contraproduents), seria donar-los exemple: l'exemple d'elles deixant de consumir.
Tot això ho he explicat ja altres vegades. Si hi torno és perquè, de tant en tant, em vaig trobant en converses amb aquest tema pel mig: els dels fills consumidors de marihuana i les mares consumidores d'ansiolítics. I sempre em sorprenen les argumentacions y les autojustificacions d'elles.
Bé, cadascú sobreviu com pot, a partir d'allò que li toca viure. Però alhora també és normal pensar que, si s'opta pel que sigui, s'hagin d'assumir també els resultats (o no resultats) corresponents.
