25 d’abr. 2026

Històries (interessadament) descontextualitzades

"La teoría del cambio en Terapia Familiar (...) Si el cambio 1 alude al cambio de un individuo, el cambio 2 alude al cambio de toda la familia. (...) Es evidente que un cambio 2 no busca que cambie todo en la familia, sino el modelo de solución de problemas utilizado." José Navarro. Técnicas y programas en terapia familiar. Paidós, 1992.

Un altre llibre trobat sobre teràpia familiar. Quan trobo textos d'aquests, sobre teràpies familiars, m'agrada donar-hi un cop d'ull (amb independència del seu any de publicació).

Per a mi són un recordatori de la importància en la vida de les persones dels seus entorns, dels seus condicionants. Per exemple, dels reconeixements o falta de reconeixements que hagin tingut. I és que, ignorant les circumstàncies de la biografia, de la vida d'algú, és complicat poder entendre aquesta persona, sobretot si té una vida difícil.

En aquests casos, és important, necessari, imprescindible, interessar-se pels "detalls" de la seva vida: les dificultats que ha pogut pot tenir (o té) en un moment donat, les seves alegries i esperances, tristeses i frustracions, les persones que l'envolten i que l'han envoltat, etc.

Això, és clar, suposa un esforç considerablement més gran que el de posar etiquetes a les persones amb problemes. Unes etiquetes, en general, associades "a problemes estrictament d'elles", sense que es contemplin relacions amb els altres, amb el seu entorn. Així, d'aquesta manera, s'aïlla "artificialment" la persona de tot allò que l'envolta, de tot allò relacionat amb les seves dificultats. Com si aquestes dificultats fossin resultat d'una mena de "generació espontània interior malaltissa".

És una opció alleujadora per als altres, és clar, perquè així s'estalvien la seva implicació, o en redueixen la necessitat. Però alhora, sovint és una opció injusta, poc empàtica, o gens, en relació amb la persona "diagnosticada amb l'etiqueta". A la que, a sobre, per confondre-la encara més, de vegades se li diu que "se sent una gran preocupació per ella". Sí, potser se sent "molta preocupació" (d'aquest tipus de preocupació), mentre que, en realitat, hi ha poca atenció...

És per això que, tal com deia, quan trobo algun text sobre teràpies familiars m'agrada donar-hi un cop d'ull. Perquè és un recordatori que em va bé. Un recordatori del que he dit. Un recordatori, en general, considero que molt necessari, en aquests temps d'abordatges sobretot biologistes.

No és que les teories o els punts de vista de la psicologia familiar o sistèmica ho expliquin tot, hi ha altres punts de vista que són també interessants, i necessaris. Però la idea de "sistema" és imprescindible, irrenunciable. Sempre. Fins i tot en molts casos de malalties estrictament neurològiques, com ara el parkinson o l'alzheimer, perquè les persones que les pateixen també tenen, òbviament, els seus entorns i els seus condicionants.

Si a mi m'interessa especialment tot això és perquè, de les moltes històries que conec de persones amb diferents tipus de problemes mentals o emocionals, en molts casos, per no dir que en tots, hi veig aquest component sistèmic o familiar (en el sentit de família nuclear o social).

El veig i, alhora, el que trobo preocupant és que també veig que, aquesta dimensió, no és prou reconeguda pel seu entorn (de vegades, fins i tot és negada rotundament). I al no ser reconeguda, o al ser negada, enfonsa més la persona afectada: retroalimenta la dimensió i el pes del seu problema, alhora que limita les possibilitats d'alleujament.

Adonar-te d'això, "sentir això", en relació amb un cas concret, aquest o aquell altre, fa mal. I aquest mal, amb els anys que tinc, ja l'he sentit unes quantes vegades.