Feia uns mesos que havia deixat la marihuana, deia que havia vist que no li convenia. Però la determinació no li va durar gaire: al cap de poc, va decidir tornar a consumir-ne, no va ser capaç de resistir la temptació.
No va parlar, llavors, d'incapacitat de resistir la temptació, sinó que va dir "que ho havia decidit". També va dir als seus pares que no faria més sessions amb el psicòleg. Que la teràpia que a ell li anava bé era la marihuana.
Des que torna a consumir, es noten els efectes: la recuperació d'amistats "poc aconsellables" que havia deixat, els desordres horaris, la relació complicada amb els seus pares...
Els seus pares se senten impotents. Senten també una gran tristesa. I un gran cansament. Molt cansament, perquè els problemes amb aquest fill van començar fa molts anys. La marihuana no és que sigui el problema principal, però contribueix molt a dificultar la gestió dels altres problemes. Problemes psiquiàtrics.
Sobretot des que ha recuperat la marihuana, el fill, quan parla, ho fa amb molta seguretat, tal com és habitual en aquests casos: "Què saben els pares? No saben res, no entenen res. I els psicòlegs i psiquiatres? Igual, tots uns ignorants!" Això és el que diu, ben convençut, amb aires de suficiència, de superioritat.
Què han de fer amb aquest fill, els pares? No res? Alguna cosa? Quina? Evidentment, l'han de decidir ells, i d'allò que decideixin, sigui el que sigui, assumir-ne les eventuals conseqüències.
En aquests casos, decideixis el que decideixis, ho fas sense cap garantia dels resultats que se'n puguin derivar: bons, regulars, dolents... Potser molt dolents. És impossible preveure-ho, perquè el que passi no depèn de tu.
Qui és el responsable de la conducta i les decisions del fill? Els pares, si hi ha problemes, perquè són els seus pares? O ho és el fill? En definitiva, aquesta és la pregunta adequada, la pregunta important. Perquè la resposta, una o una altra, altera del tot l'escenari.
Hi ha pares (mares i pares) que es consideren responsables, o corresponsables, de la vida del fill, encara que el fill ja sigui gran, que ja tingui potser trenta anys, o més.
En general, aquests pares tenen vides bastant tristes, i a sobre, als seus fills "encara els és més difícil", que les seves vides siguin menys complicades. Encara els costa més anar-les endreçant, perquè no es veuen forçats a fer-se del tot responsables de les seves vides.
Fer-se responsable requereix un esforç, gran, en alguns casos molt i molt gran. Immens. Desmesurat. Però assumir la necessitat d'aquest gran esforç és l'única manera de poder intentar, amb alguna possibilitat d'èxit, escapar-se de l'esclavitud de les conductes destructives i empetitidores. I dels estats de malestars, queixes i sofriments que les acompanyen.
D'altra banda, pel que fa a la responsabilitat, val per a les dues parts: tant si ets fill o filla, com si ets mare o pare. Cadascú té la seva responsabilitat. La responsabilitat de les seves expectatives, sofriments, frustracions...
