"Quan afrontem tots sols la violència impune acusem més que mai la solitud. De sobte, el món es buida, emmudeix, es despobla i s'esfuma." Ryszard Kapuscinski (1)
La Marta era la mare de la Bet. Van viure gairebé sempre juntes, fins que la Marta va morir. Només es van separar durant una temporada, quan la Bet va marxar de casa. Va estar uns dos anys fora, i quan va tornar, se li havia accentuat el seu caràcter seriós i retret; semblava que arrossegava un gran malestar de fons.
La relació entre la Marta i la Bet es va deteriorar. La Bet va acusar la seva mare d'haver-se ficat en la seva vida (mentre era fora), i de ser la causa del seu retorn.
Ja des d'abans d'aquell episodi, la vida de la Bet no era fàcil, i després les seves dificultats van anar augmentant. Vist en perspectiva, els seus comportaments ja encaixaven amb les característiques d'un trastorn de la personalitat. Però llavors ningú ho va interpretar així; se la considerava una persona amb algunes rareses i peculiaritats, però no prou importants com per associar-les amb cap problema mental. De moment, ja que més endavant sí que van arribar les preocupacions i les consultes relacionades amb la salut mental de la Bet.
Quan tenim dificultats, sempre és temptador buscar culpables, perquè és més fàcil que assumir les responsabilitats que en cada cas ens puguin correspondre.
Assumir responsabilitats suposa un esforç: cal identificar les pròpies errades, revisar les eventuals creences equivocades, les expectatives absurdes, etc. La Bet, en lloc de ser capaç de reflexionar sobre ella mateixa i les seves limitacions (emocionals i materials), es va encongir, i alhora va reaccionar acusant. Segurament, perquè en aquell moment no era capaç d'una reacció més madura i lúcida.
Probablement la Marta no va actuar de la manera més intel.ligent, quan la Bet no vivia amb ella (llavors la Marta es va ficar on no s'havia de ficar). Però fes el que fes la seva mare, a la Bet ningú la va obligar a deixar de fer el que llavors feia, ni a tornar a casa. Si va tornar va ser perquè no va ser capaç de viure pel seu compte. I d'això, si algú n'era responsable, era ella, ningú més.
A partir de llavors, les relacions entre la Marta i la Bet van ser molt difícils. A la casa sovint hi havia un ambient tens. Per exemple, la Marta sempre tenia la por de si, dient una paraula potser inoportuna (o per algun altre motiu), llavors la Bet es podria incomodar, i aleshores adoptar una actitud desafiant, fins i tot amb crits i insults, amb els ulls com embogits. De vegades passava, sobretot durant les pitjors èpoques.
Després hi havia els moments encara més difícils, quan la Bet perdia encara més el control. En aquests casos, de vegades la Marta havia tingut veritable por que la Bet l'arribés a agredir, fins al punt que hi havia dies que la Marta es tancava a l'habitació amb la balda quan anava a dormir. O es plantejava si havia d'amagar els ganivets de la cuina... De vegades ja no era por, sinó terror, el que sentia la Marta quan estava a casa sola amb la Bet.
El calvari que passava la Marta, la intensitat d'aquell calvari, només el coneixia ella mateixa. La resta de la família (tenia altres filles i fills) s'havia anat emancipant, cadascú vivia pel seu compte. Les filles i fills emancipats sí que sabien que la convivència de la Marta amb la Bet no era fàcil, sabien fins i tot que de vegades era molt difícil, però no eren conscients de fins a quin punt. No eren conscients d'aquest grau de dificultat extrema, ni del preu que pagava la Marta a causa d'aquella convivència, en aquell ambient d'ansietat, inseguretat i por.
La vida de la Marta també era difícil per altres motius, això no era tampoc cap secret. Sobretot, a causa de les seves inestabilitats emocionals, que feien que de tant en tant caigués en el pou de les depressions. Però segurament llavors hi havia poques persones que pensessin que un dels grans motius o desencadenants dels episodis depressius de la Marta podia ser precisament el fet de conviure amb la Bet.
La Joana Bonet i l'Anna Caballé, a "Mi vida es mía" (2), diuen:
"Per a moltes dones ha sigut important el fet que algú conegui les seves dificultats i l'entorn que les va generar. Només el fet de posar-les per escrit és ja un alliberament. Però, de quin tipus de dificultats estem parlant?"
De vegades hi ha coses que no es poden explicar, i que alhora cal explicar, perquè és injust no explicar-les. Llavors, si no vols participar en la injustícia, has de trobar altres camins per a fer visibles les explicacions...
--
(1) Viatges amb Heròdot, Anagrama, 2006 (p. 154)
(2) Plaza & Janés, 2000 (p. 108)
