"Substituïm el tractament pel tracte". En diferents entrevistes i conferències, sento aquesta frase a alguns psiquiatres d'orientació psicoanalítica, i la frase m'agrada (1). I alhora penso en els límits, i també els riscos, d'aquesta idea, si no va acompanyada de matisacions, de referències a situacions i contextos diferents, etc.
Entenc el motiu d'aquesta "declaració de principis", i em sembla necessària la seva expressió i la seva reivindicació sempre que faci falta (cosa freqüent). Penso que moltes vegades la pràctica, de fet l'abús, "del tractament sense tracte", ha sigut una estafa a aquelles persones necessitades tant de tractament com de tracte (o potser només necessitades de tracte i que, en canvi, "pateixen un tractament innecessari").
En el cas de la psiquiatria la institucionalització d'aquesta estafa ha sigut aclaparador, a mitges a conseqüència de la falta de lucidesa i d'amplitud de mires dels professionals implicats en aquesta manera d'entendre la pràctica de la psiquiatria (no tots), i a mitges a causa de la limitació de recursos (en definitiva diners), invertits en salut mental; d'entrada, una pastilla és més barata que el temps d'un professional (i dic "d'entrada" perquè tampoc no és tan senzill com sembla, però si de cas de moment això ho deixo aparcat).
Dit tot això, i com que d'aquest tema ja n'he parlat moltes vegades (de l'estalvi "culpable" de paraules, acompanyat de l'abús de fàrmacs), ara ho enfocaré des del punt de vista contrari, és a dir, dels casos en què el prioritari és, hauria de ser, el "tractament", fins i tot de manera urgent. Parlaré de quan el cas és aquest, i alhora resulta que "només s'ofereix tracte", afable i benintencionat, un tracte mancat de repercussió terapèutica positiva pel que fa al conflicte que origina la recerca d'ajuda. Perquè això també passa; és a dir, "també es pot estafar d'aquesta manera", i les conseqüències poden ser tan greus com en el cas de l'estafa per la negació de l'accés a les paraules.
Qualsevol idea sensata, duta a un extrem, pot convertir-se en un desencert. De vegades també passa en el món de la psicoteràpia, quan a causa del rebuig, "per una qüestió de principis", de la farmacologia, s'ofereix un tracte "cordial", implicat, sostingut... però poc eficaç. Perquè de vegades és així: de vegades el més efectiu és una pastilla, per molt que pugui desagradar aquesta idea (aquesta realitat), als partidaris "a ultrança" de la paraula.
Ho explicaré amb un exemple. Si et trenques un braç, el que cal és que te l'enguixin, i "ben enguixat", de manera professional. Si un cop clar que el que hi ha és una fractura, que qui llavors t'enguixi sigui una persona muda o antipàtica, té poca importància. El rellevant és que t'enguixin bé (segons el tipus de fractura que tinguis). Evidentment, si a sobre el metge enguixador és simpàtic i amable, doncs encara millor, però insisteixo, en aquest cas la prioritat ha de ser "l'expertesa tècnica". (2)
Això, que és tan fàcil veure en els casos "de problemes físics", també pot tenir, de vegades, el seu equivalent en els casos de problemes mentals. Per exemple, tal com ja he dit, de vegades, una pastilla "en el moment adequat", pot ser més determinant i útil que munts de paraules i munts de sessions de psicoteràpia.
Per això he dit al principi que les generalitzacions, del tipus que siguin, i més si són dogmàtiques, són arriscades. I a més d'arriscades (o a conseqüència de ser-ho), poden ser "perilloses" des d'un punt de vista terapèutic, és a dir, des del punt de vista dels interessos de la persona que busca ajuda a causa dels seus malestars i sofriments.
--
(1) Fernando Colina, Laura Martín, José María Álvarez i Massimo Recalcati.
(2) I per descomptat, "com" t'has trencat el braç de moment no té gens d'importància, ni el que havies somniat la nit passada, etc.
