"Sabemos que la mayor parte de trastornos mentales se asocian con cambios más o menos extensos y profundos de árboles dendríticos y sus mapas sinápticos." Mara Diersen (1)
Sabem això, i a partir d'això que sabem, la psiquiatria bilologista està convençuda que la forma de resoldre els problemes mentals passa per intervenir de manera física (mitjançant la química, l'electricitat i la cirurgia), en aquesta xarxa cerebral, per tal de "reparar-la". I si de moment encara no ho aconsegueix, en l'únic que confia és que, més endavant, amb més "tecnologia i farmacologia psiquiàtrica", ja ho aconseguirà. Es tracta només de confiar en aquest tipus concret de progrés.
Ara bé, en la majoria de casos de problemes mentals (majoria, no parlo de totalitat), aquest abordatge estrictament "físic" té moltes limitacions. I també considerables riscos. I és que fins ara, les intervencions, més que de precisió, sovint són semblants a voler matar formigues amb ràfegues de metralladora: s'inunda de "metralla" tot el cos (amb la intenció que una part aconsegueixi arribar al cervell), i a sobre, de vegades... ni tan sols s'aconsegueix matar "les formigues".
De fet, una visita a un psiquiàtric (a un d'aquests llocs en què s'amunteguen els malalts mentals, sobremedicats i sense projecte rehabilitador, un d'aquests llocs "que encara existeixen", diguin el que diguin els alts responsables de salut mental), és la forma més fàcil de comprovar els resultats d'un abordatge de les malalties mentals que es podria qualificar de "bèl.lic", a la vista de grups de persones (en aquests llocs), a les quals sembla que els hagin fumigat el cervell amb napalm.
¿Això que dic és una "esmena a la totalitat" als recursos utilitzats per la psiquiatria biologista? En absolut: per descomptat existeixen medicaments psiquiàtrics que de vegades són d'una gran ajuda i que, de vegades, fins i tot assoleixen resultats "miraculosos". Per tant, d'esmenes a la totalitat, res de res.
Ara bé, que no faci una desqualificació general no és cap impediment per a, alhora, poder criticar els excessos i la sobergueria de la "teologia biologista" (i els seu inevitable integrisme). Uns excessos que abans he gosat qualificar de "bèl.lics", considero que de manera raonada, tenint en compte les víctimes que de vegades provoquen.
Del funcionament del cervell cada vegada en sabem més coses... i alhora, en seguim sabent molt poc (2). Dic que en sabem poc, i com que en sabem el que sabem (poc), la pretensió de resoldre els eventuals problemes mentals d'algú només amb mitjans "físics" (medicació, electricitat, cirurgia), és bastant absurda. Entre altres coses, perquè el que sembla que també obliden els "biologistes integristes" és que les paraules "també" modifiquen la química, les connexions i la configuració del cervell. De vegades de manera més eficaç i perdurable que els medicaments.
(1) "¿Cómo aprende (y recuerda) el cerebro?". Salvat, 2019.
(2) Faig servir aquí la primera persona del plural, però no perquè consideri cap especialista en aquesta matèria; els meus coneixements són exageradament limitats. De fet, malgrat el meu gran interès (indiscutible), als experts sovint ni tan sols els aconsegueixo entendre, a causa de la complexitat dels temes que parlen (i per tant m'haig d'aconformar "amb els resums divulgatius", amb les gran línies argumentals...).
