"La madrugada del 25 de octubre de 2020 salí del armario de la depresión al grabar un audio para contar públicamente que sufro esta enfermedad."
És l'inici del llibre "La vieja compañera", del periodista Anxo Lugilde (Edicions 62, 2021). Després d'haver-ne sentit a parlar bastant, i que finalment un conegut me'l recomanés de manera especial, decideixo llegir-lo.
El començo i m'agrada, trobo que l'inici és especialment brillant. Però a mesura que vaig avançant tinc la sensació que va perdent consistència. Perquè cada vegada agafa més importància el seguiment de l'activitat política gallega i portuguesa (l'especialitat periodística de l'Anxo), alhora que es va diluint, proporcionalment diluint, entre tanta política, tantes eleccions i tants noms, el tema principal: les depressions. Si més no, aquesta és la meva sensació, fins al punt que, quan m'adono que aquesta tònica es va mantenint (arriba un moment que vaig saltant-me pàgines, per veure com segueix), al final abandono la lectura. Cosa no habitual en mi, tractant-se d'un llibre sobre depressions.
Mentrestant, també he llegit a La Vanguardia un article de l'Anxo Lugilde, sobre les eleccions portugueses del 30 de gener. I llegint l'article (que llegeixo sobretot perquè l'autor és ell, no perquè m'interessi especialment el tema de les eleccions portugueses), penso que el llibre "La vieja compañera" és també com un llarg article periodístic sobre temes polítics, acompanyat de referències a les seves depressions.
Crec que a molts lectors del llibre tants comentaris polítics, i tants noms de polítics, se'ls deu fer farragós. A més, d'aquí poc, a la majoria de lectors aquestes referències no els sonaran de res. Seran només "soroll", per a un lector interessat pel tema de les depressions. Per això em sembla un llibre una mica malaguanyat, perquè crec que la recepta, els ingredients amb què s'ha confegit, no estan proporcionats. I ho dic sent conscient de tots els elogis que el llibre ha rebut, és a dir, sent conscient que aquest comentari meu va a contracorrent.
A banda de l'excés de política, una altra característica del llibre que no tinc clar que sigui molt encertada és l'ús que fa de símils entre episodis de la Segona Guerra Mundial i la gestió de les seves depressions. Sobretot tenint en compte el protagonisme que li atorga (segurament també és un tema "de proporcions", ja que més dosificat hauria pogut ser una aportació interessant), crec que aquest aspecte del llibre no el millora (jo mateix de vegades m'hi he perdut una mica, tot i interessar-me, de manera especial, tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial).
En definitiva: crec que l'Anxo Lugilde hauria pogut escriure un llibre millor del que ha escrit. Millor i, alhora (o a conseqüència d'això), "també més perdurable".
Potser, si no ho ha fet (és una especulació) en part ha sigut perquè des del seu entorn, tenint en compte el seu fràgil equilibri emocional, s'ha preferit animar-lo de manera incondicional i no fer-li eventuals comentaris que potser l'haurien pogut desincentivar. No ho sé, m'imagino això, i suposo que si va ser així, aquest entorn, aquestes persones, van actuar bé, de cara a ajudar l'Anxo a sortir dels estats depressius i mantenir-se estable. Encara més: penso que és probable que, si jo hagués sigut un dels amics de l'Anxo, hagués actual igual.
Si tot alhora no pot ser, segur que és molt més important sortir de la negror de les depressions, que escriure un llibre "perfecte". En aquest sentit, penso que per a l'Anxo aquesta utilitat personal el llibre probablement l'ha tingut.
I en qualsevol cas, pel que fa al llibre, també és veritat que els gustos són molt variats, cadascú té els que té. I per tant, és ben possible que l'experiència d'altres persones que el llegeixin pugui ser del tot oposada a la meva.
Per acabar: al marge de tot el que he dit, considero que cal agrair molt a l'Anxo Lugilde "la seva sortida de l'armari". Perquè com més persones conegudes amb problemes mentals en parlin públicament, serà més fàcil que, de mica en mica, les persones amb aquest tipus de problemes puguin ser enteses una mica millor i, en conseqüència, també tractades una mica millor.
