El tio del Martí era farmacèutic. Quan les teles en colors eren una novetat, el laboratori fabricant de Dacortin (un dels noms comercials de la prednisona, un corticoide), li va oferir "l'obsequi" d'una tele en colors si arribava a un determinat volum de vendes de Dacortin. I el tio del Martí va aconseguir la tele en colors.
No em va sorprendre gens, l'anècdota que el Martí, un dia, em va explicar del seu tio farmacèutic. I menys ara, que acabo de llegir "Crònica d'una societat intoxicada" (Columna, 2024), del Joan-Ramon Laporte, un patracol de més de 500 pàgines, moltes dedicades als desvergonyiments de les farmacèutiques i dels organismes reguladors (1).
Tot ve de lluny i, a sobre, ha anat empitjorant sense parar. La diferència és que, ara, els principals "objectius dianes" dels laboratoris són les agències reguladores de medicaments, les revistes científiques, els grans especialistes mèdics... Hi ha molta gent que es deixa untar.
Al final, les víctimes de l'abús i el desordre som tots: en cas de malaltia potser mal medicats, de vegades innecessàriament, o amb medicaments equivocats, o amb dosis excessives, o amb medicaments pitjors i més cars que d'altres sense patents... I amb el resultat també d'un sistema de salut econòmicament dessagnat a causa de la voracitat de les farmacèutiques.
Un gran desgavell. I malgrat tant desvergonyiment i abús (el JR Laporte ho explica molt bé), no sembla que tot això tingui aturador.
(1) El Martí també em va dir que anys enrere havia conegut els Laporte, pare i fill, perquè havia fet de cambrer al bar al qual, sobretot el pare (Josep Laporte, farmacòleg i polític, ja mort), anava a prendre el cafè. I així em vaig assabentar també que els Laporte vivien al mateix carrer, una mica més avall, d'on jo vaig viure quan era petit, de manera que, probablement, alguna vegada, pel carrer m'hi devia creuar.
