Els intents de suïcidi de la Belén

La Belén ha fet molts intents de suïcidi. Una de les vegades va estar ingressada a una UCI durant un mes. A conseqüència d'aquell intent i d'aquell ingrés, li van quedar seqüeles físiques importants, i des de llavors la seva vida és encara més difícil. No ha sigut l'única vegada que, a causa d'intents de suïcidi, ha acabat a una UCI. D'altra banda, són també molts, els centres, de diferents tipus, pels quals ha passat al llarg dels anys, a causa dels seus problemes mentals. Sense que en cap cas es veiés cap millora; de fet, fins i tot ha fet intents de suïcidi estant ingressada en plantes d'aguts de psiquiatria, uns llocs on hi ha molta vigilància.

És una mena de lluita entra ella, per una banda, que vol morir-se (perquè el seu sofriment anímic li és insuportable, i no té cap mena d'esperança ni il.lusió), i per una altra banda la seva família, sobretot la seva mare (junt amb els diferents professionals de la salut mental que es van ocupant d'ella).

Quan dic que la Belén fa intents de suïcidi vull dir això, perquè no són "intents de cridar l'atenció". Sé que seria més convincent, si en posés exemples concrets, del que dic, de les diferents barbaritats que ella ha arribat a fer, però si els posés trobo que seria morbós, i a més crec que és innecessari. Crec que no calen, aquests detalls. Però reitero que en aquests casos la seva intenció és realment  matar-se. I si fins ara no ho ha aconseguit és una mena de miracle, tenint en compte tot el que ha arribat a fer, i el just que ha anat que més d'una vegada no acabés morint.  

Per trencar aquest horror, i aquesta desesperança, hauria de passar una altra mena de miracle: que ella tornés a tenir una mica de ganes de viure, alguna il.lusió, que no se sentís tan absolutament buida, adolorida emocionalment i derrotada...

Quan tens un fill o una filla en aquest estat, arriba un punt que l'únic que pots fer és anar-te mentalitzant que pot passar que acabi matant-se. I que no depèn de tu, que un dia ho aconsegueixi o no. Perquè no el pots tenir sempre encadenat per tal d'evitar que es suïcidi. Ho has d'assumir, perquè és així, i perquè és l'única manera que tens, com a mare o pare, de poder reduir una mica el teu propi sofriment: tant el que et provoca sentir el seu sofriment, com el que et provoca el pensament de la possibilitat de la seva mort.

És l'aprenentatge que hauria d'intentar fer la mare de la Belén, però de moment viu enmig d'un remolí d'emocions desbordades, terror i esgotament que la paralitza. 

Discussions a la casa del costat

Són una parella jove, deuen tenir entre vint-i-cinc i trenta anys. Fa uns mesos que viuen a la casa del costat. Com que fa bon temps, tinc les finestres obertes, i de vegades quan parlen els sento. Sobretot a ell, que parla més fort.

Discuteixen bastant. Cada dia, diferents vegades. Ell es queixa, li fa retrets a ella. Són converses desagradables de sentir, i sovint tanco la finestra. Millor quedar-me sense ventilació que incòmode amb la seva discussió.

Tenen un gos i un gat. Quan discuteixen, entremig, de tant en tant, ell li diu alguna cosa al gos o al gat. Això ho fa amb un to de veu molt suau, carinyós. Després, reprèn la discussió amb ella, amb el mateix to estrident, irritat, agressiu i desagradable d'abans.

Aquests parèntesis amb el gos i el gat es van repetint. Em crida l'atenció aquesta capacitat d'ell de passar, en un instant, de la màxima irritació a la màxima dolcesa. I després al revés. Com si tingués un interruptor.

Potser el té, al cap, aquest interruptor... I potser li aniria bé, anar a un lampista, a un psicòleg, perquè li revisi la instal.lació. Si hi tingués confiança, amb delicadesa, potser li parlaria d'això. De gossos, parelles, lampistes... Li diria que està molt bé tractar afectuosament el gos i el gat, però que potser també estaria bé, si s'ho proposés, poder tractar una mica així la seva parella... Però no hi tinc confiança, seria una imprudència. I amb els veïns cal anar amb compte; si pot ser s'han d'evitar els embolics, és important tenir-hi bones relacions.

És clar, tampoc sé quin paper hi juga, ella, en aquesta història. Perquè una cosa és que ella parli suau, i fluix (normalment no entenc el que diu ella), i una altra el que diu quan parla. Potser aquesta història és més complicada.

D'altra banda, també és curiós el fet que tots dos fumen molta marihuana (me n'arriba l'olor), i fumar-ne tanta sembla que els hauria de relaxar, però a ell potser li fa l'efecte contrari... O potser no, i si no en fumés, estaria encara més irritat, histèric i insuportable. Ves a saber, misteris del cànnabis, o dels cablejats...