La mare de l'Olga

El Ramon truca a l'Eva, la mare de l'Olga, per explicar-li que l'Olga ha tingut la primera sortida del centre on està ingressada des de fa unes setmanes. El Ramon és el pare de l'Olga, fa anys que ell i l'Eva estan separats. 

L'Eva i l'Olga tenen una relació dolenta, tan deteriorada que fa mesos que l'Olga no vol parlar amb l'Eva. En canvi, el pare de l'Olga, el Ramon, té una bona relació amb l'Olga.

El Ramon explica a l'Eva que ha vist bé a l'Olga: estable, il.lusionada, amb ganes d'anar seguit el programa del centre on està. És un centre per a persones amb problemes d'addiccions, al qual també hi arriben persones com l'Olga, amb patologia dual (addicció i problema mental).

El Ramon no té temps de donar a l'Eva més detalls de l'Olga, perquè l'Eva l'interromp. L'Eva es queixa, diu que és injust, que ella no hagi pogut veure l'Olga. Diu que l'Olga la maltracta, que la discrimina. Que ella és la seva mare, qui la va parir, qui la va dur nou mesos a la panxa, qui la va criar, i que sempre l'ha estimat... 

De mica en mica l'Eva va elevant la intensitat de les queixes, els retrets i les acusacions relacionades amb l'actitud de l'Olga cap a ella. I acaba acusant també el Ramon; li diu que ell és corresponsable de la situació actual. Diu al Ramon que ella és una víctima innocent dels dos.

El Ramon escolta en silenci. Ja hi està acostumat, no és la primera vegada, "ni la que fa vint"... Tot ve de bastant lluny. Sap, per experiència, que en aquests casos el millor és no dir res, perquè qualsevol cosa que digui el més probable és que només serveixi per empitjorar la situació. Per fer augmentar el grau d'indignació i de retrets de l'Eva.

D'altra banda, el Ramon pensa que, si li digués a l'Eva "el que li hauria de dir", la veritat, el que ell considera que és la veritat, podria ser terrible, el que llavors passes. Perquè li hauria de dir a l'Eva que, si l'Olga no la vol veure, no és perquè sí. Que no és només a causa dels conflictes i dificultats que té l'Olga amb ella mateixa (obvis, ben reals, importants), sinó també a causa de les actituds de l'Eva cap a ella. A causa del victimisme de l'Eva, dels seus xantatges emocionals, de les seves exigències i manipulacions... 

L'Olga no suporta la manera de ser de l'Eva; es desestabilitza completament, quan se sent atrapada en aquesta teranyina de manipulacions i acusacions de la seva mare. Se sent maltractada, i es desestabilitza. I sap que, a causa de les seves fragilitats, llavors pot acabar descarrilant, i això li fa pànic. Perquè els seus descarrilaments, les seves pèrdues de control, li passen factures molt importants i doloroses. 

El Ramon pensa que hauria de ser això, el que li hauria de dir, si li digués a l'Eva alguna cosa. Però calla. Calla perquè sap que és impossible, que l'Eva pugui escoltar aquestes paraules. Perquè escoltar-les la trasbalsaria. La trasbalsaria completament. L'obligaria, "o l'hauria d'obligar", a replantejar-se moltes coses, coses fonamentals. I bona part de la seva vida trontollaria. 

El Ramon pensa això perquè veu que l'Eva està convençuda que les seves actuacions i actituds, en relació amb l'Olga, han sigut sempre i són impecables. De fet, la mateixa Eva ho diu, fins i tot se'n vanta. L'Eva està convençuda que tots els problemes de relació amb l'Olga, tots, absolutament tots, són per culpa del rebuig injustificat de l'Olga cap a ella. Ella, l'Eva, no és responsable de res. L'Olga té la culpa de tot. Amb la complicitat del Ramon, el qual, "és obvi", també contribueix a la seva marginació de la vida de l'Olga.

Al Ramon l'entristeix, la mala relació entre l'Eva i l'Olga, i les vides difícils de les dues... Però també té clar que són elles, les que han de resoldre els seus problemes. Els seus problemes personals, cada una els seus, i el problema comú, de la mala relació entre les dues.

Portes destrossades

De vegades explico històries que semblen repticions d'històries ja explicades, històries de casos diferents però amb el mateix argument. Com que allò que tenen en comú em sembla prou important, no em sembla malament anar-ne afegint de noves. Com la d'avui.

Fa uns mesos, un dia, en un dels seus atacs de furia, la filla va destrossar la porta de la seva habitació colpejant-la amb una cadira, que també va quedar trinxada, per llençar.

Fa poc, els pares van posar una porta nova, i van aprofitar perquè vinguessin els pintors. El dia que tocava pintar la porta i l'habitació de la filla, ella va dir que volia dormir, que no la molestessin. El pare va mirar de convèncer-la, que es llevés i deixés que el pintor fes la seva feina. Però l'intent va acabar malament: la filla es va anar encenent i, en un altre atac de furia, es va posar a insultar els pares, els va dir que eren uns inútils, uns desgraciats, que tot el que li passava a ella era per culpa d'ells, a causa de la seva incompetència i malvolença, i sense deixar de cridar com una energúmena, primer va rebentar un altre cop la porta i una altra cadira, i després va marxar clavant també un cop de porta tan fort al sortir del pis que va estar a punt de desballetar la porta d'entrada.

Després va passar un dia, i un segon dia, sense que els pares sabessin res d'ella. Sense que ella els contestés les trucades que li feien. Estaven preocupats, cada vegada més preocupats, per si li havia passat alguna cosa.

Els conec, n'estic al cas, de la història de la seva filla, dels problemes que tenen amb ella. Parlo amb el seu pare quan fa dos dies que la filla ha marxat i encara no ha aparegut. El pare em diu que un conegut seu, amb un fill amb problemes semblants als de la seva filla (amb atacs de fúria i una convivència molt difícil), li hi ha dit que, ara que la filla de moment no hi és, poden aprofitar per arreglar la porta i acabar de pintar el pis amb tranquil.litat. També li ha dit que, a la filla, quan torni a donar senyals de vida, quan aparegui, li han de dir que, si vol seguir vivint amb ells, s'ha de comprometre a anar a un psicòleg.

Després d'explicar-me això, em pregunta quina és la meva opinió. Li dic que no em sembla un bon pla, el del seu conegut. No em sembla una bona idea ni arreglar ja la porta, ni posar-li la condició que vagi a un psicòleg. Que crec que la condició fonamental ha de ser una altra: que no hi hagi més insults a casa, que no hi hagi més crits, més desqualificacions, més amenaces ni més destrosses. Que la condició ha de ser aquesta, innegociable. I si no, al carrer, que s'espavili pel seu compte. Perquè aquesta filla té ja trenta-cinc anys. I ha arribat als trenta-cinc d'aquesta manera perquè, com que mai li han posat límits clars, s'ha permès seguir amb els seus descontrols, segura que quedarien impunes.

Li dic que és igual, o secundari, que la convivència llavors potser sigui eixuta, amb poca interacció, que no sigui del tot fàcil. Paciència. Però el respecte ha de ser innegociable.

I si a més va al psicòleg, per descomptat que millor, bona falta li fa. Però, li ho subratllo: si hi va a la força, sense estar convençuda de la necessitat d'anar-hi, no li servirà de res. La filla no farà cap progrés. A més, la condició del psicòleg pot ser també una trampa: la filla pot dir que accepta anar-hi, i fer-ho. I alhora, pot passar que a casa es segueixi comportant igual que fins ara, però amb aquest nou argument a favor seu: "Em vau dir que la condició era que anés al psicòleg, i jo estic complint!" Per això és important que la condició fonamental sigui l'altra, el comportament correcte a casa.

D'altra banda, pel que fa a la porta, segurament de moment és millor deixar-la tal com està. Destrossada per segona vegada. Per tal que, el dia que la filla torni a aparèixer, la trobi així: trinxada, el resultat del seu descontrol. Perquè "si no la veu", ves a saber la lectura que en pot fer, d'aquest anar destrossant i que, després, sense problemes, tot es vagi arreglant. És molt poc educatiu, no haver d'assumir les conseqüències del que es fa.

Com que ells, els pares, "són persones normals", i tenen ganes de tenir un pis també normal, endreçat, sense portes destrossades, els subratllo també que han de rumiar quines són, o volen que siguin, les seves prioritats: tenir les portes senceres, o deixar-li ben clar a la filla uns límits bàsics? Quina ha de ser la prioritat: la decoració, o l'aposta per una convivència civilitzada? L'estètica, o l'ètica de la responsabilitat? És clar, millor tot alhora, però si han de triar, de prioritzar, quina ha de ser, volen que sigui, la seva prioritat?

Perquè temps per arreglar la porta d'una habitació sempre n'hi ha i, al capdavall, si no s'arregla no passa res. Però tenir una filla desencarrilada, amb una vida descontrolada a causa de la falta de límits, és molt trist... Tant per a la mateixa filla (que necessita aquests límits, els necessita!), com per a ells, que tenen també una vida molt desgraciada i trista.

És a dir, i com a resum: ja que fins ara el que han fet no ha funcionat (això és obvi), els toca fer alguna cosa diferent.

Un cafè llarg

Al final és un cafè de gairebé quatre hores. No se'm fan llargues. Som tres, i els temes de conversa són d'aquests que no en pots parlar amb gaire gent: vides complicades a causa de problemes mentals, de vegades molt desballestades, amb situacions de violència, conductes impulsives, addiccions, al.lucinacions, paranoies, intents de suïcidi...

No és una conversa "acadèmica", parlem tota l'estona de casos i situacions reals, de persones conegudes, molt properes. Històries d'aquestes que sabem que només podem compartir entre nosaltres, o amb persones com nosaltres. Perquè si en parlem amb altra gent és fàcil sentir que hi ha una distància insalvable, que no ens entenen, encara que ens diguin que sí. Potser s'esforcen, però és difícil que es puguin fer una idea d'aquest món. Que se la puguin fer si no hi han estat en contacte, com hi estem nosaltres tres.

Si ara em posés a escriure tot el que surt aquesta vegada, durant aquest llarg cafè (quan ens trobem anem a un lloc que ja sabem que no els importa, que ens hi estem molta estona), m'hauria de passar hores escrivint. Més de quatre, perquè escriure és més lent que parlar, i a més gairebé no hi havia palla, tot era gra. Potser alguna estona, més endavant, n'explicaré alguna part, perquè han sortit coses molt emotives, que m'han afectat de debò. Però avui no, avui paro aquí, perquè a més, primer ho haig d'anar paint, i aquest és un d'aquests dies que el previsible és que la digestió sigui llarga.

Només una última cosa: com ja he explicat altres vegades, quan algun cop explico algun cas concret, sobretot si és delicat, sempre faig els canvis necessaris perquè les persones reals siguin difícilment reconeixibles. No només canvio els noms, sinó que també puc canviar els sexes, la configuració de les famílies, els entorns... El que consideri necessari. Això sí, a banda d'aquests canvis "emmascaradors", les històries són sempre absolutament reals.