De vegades explico històries que semblen repticions d'històries ja explicades, històries de casos diferents però amb el mateix argument. Com que allò que tenen en comú em sembla prou important, no em sembla malament anar-ne afegint de noves. Com la d'avui.
Fa uns mesos, un dia, en un dels seus atacs de furia, la filla va destrossar la porta de la seva habitació colpejant-la amb una cadira, que també va quedar trinxada, per llençar.
Fa poc, els pares van posar una porta nova, i van aprofitar perquè vinguessin els pintors. El dia que tocava pintar la porta i l'habitació de la filla, ella va dir que volia dormir, que no la molestessin. El pare va mirar de convèncer-la, que es llevés i deixés que el pintor fes la seva feina. Però l'intent va acabar malament: la filla es va anar encenent i, en un altre atac de furia, es va posar a insultar els pares, els va dir que eren uns inútils, uns desgraciats, que tot el que li passava a ella era per culpa d'ells, a causa de la seva incompetència i malvolença, i sense deixar de cridar com una energúmena, primer va rebentar un altre cop la porta i una altra cadira, i després va marxar clavant també un cop de porta tan fort al sortir del pis que va estar a punt de desballetar la porta d'entrada.
Després va passar un dia, i un segon dia, sense que els pares sabessin res d'ella. Sense que ella els contestés les trucades que li feien. Estaven preocupats, cada vegada més preocupats, per si li havia passat alguna cosa.
Els conec, n'estic al cas, de la història de la seva filla, dels problemes que tenen amb ella. Parlo amb el seu pare quan fa dos dies que la filla ha marxat i encara no ha aparegut. El pare em diu que un conegut seu, amb un fill amb problemes semblants als de la seva filla (amb atacs de fúria i una convivència molt difícil), li hi ha dit que, ara que la filla de moment no hi és, poden aprofitar per arreglar la porta i acabar de pintar el pis amb tranquil.litat. També li ha dit que, a la filla, quan torni a donar senyals de vida, quan aparegui, li han de dir que, si vol seguir vivint amb ells, s'ha de comprometre a anar a un psicòleg.
Després d'explicar-me això, em pregunta quina és la meva opinió. Li dic que no em sembla un bon pla, el del seu conegut. No em sembla una bona idea ni arreglar ja la porta, ni posar-li la condició que vagi a un psicòleg. Que crec que la condició fonamental ha de ser una altra: que no hi hagi més insults a casa, que no hi hagi més crits, més desqualificacions, més amenaces ni més destrosses. Que la condició ha de ser aquesta, innegociable. I si no, al carrer, que s'espavili pel seu compte. Perquè aquesta filla té ja trenta-cinc anys. I ha arribat als trenta-cinc d'aquesta manera perquè, com que mai li han posat límits clars, s'ha permès seguir amb els seus descontrols, segura que quedarien impunes.
Li dic que és igual, o secundari, que la convivència llavors potser sigui eixuta, amb poca interacció, que no sigui del tot fàcil. Paciència. Però el respecte ha de ser innegociable.
I si a més va al psicòleg, per descomptat que millor, bona falta li fa. Però, li ho subratllo: si hi va a la força, sense estar convençuda de la necessitat d'anar-hi, no li servirà de res. La filla no farà cap progrés. A més, la condició del psicòleg pot ser també una trampa: la filla pot dir que accepta anar-hi, i fer-ho. I alhora, pot passar que a casa es segueixi comportant igual que fins ara, però amb aquest nou argument a favor seu: "Em vau dir que la condició era que anés al psicòleg, i jo estic complint!" Per això és important que la condició fonamental sigui l'altra, el comportament correcte a casa.
D'altra banda, pel que fa a la porta, segurament de moment és millor deixar-la tal com està. Destrossada per segona vegada. Per tal que, el dia que la filla torni a aparèixer, la trobi així: trinxada, el resultat del seu descontrol. Perquè "si no la veu", ves a saber la lectura que en pot fer, d'aquest anar destrossant i que, després, sense problemes, tot es vagi arreglant. És molt poc educatiu, no haver d'assumir les conseqüències del que es fa.
Com que ells, els pares, "són persones normals", i tenen ganes de tenir un pis també normal, endreçat, sense portes destrossades, els subratllo també que han de rumiar quines són, o volen que siguin, les seves prioritats: tenir les portes senceres, o deixar-li ben clar a la filla uns límits bàsics? Quina ha de ser la prioritat: la decoració, o l'aposta per una convivència civilitzada? L'estètica, o l'ètica de la responsabilitat? És clar, millor tot alhora, però si han de triar, de prioritzar, quina ha de ser, volen que sigui, la seva prioritat?
Perquè temps per arreglar la porta d'una habitació sempre n'hi ha i, al capdavall, si no s'arregla no passa res. Però tenir una filla desencarrilada, amb una vida descontrolada a causa de la falta de límits, és molt trist... Tant per a la mateixa filla (que necessita aquests límits, els necessita!), com per a ells, que tenen també una vida molt desgraciada i trista.
És a dir, i com a resum: ja que fins ara el que han fet no ha funcionat (això és obvi), els toca fer alguna cosa diferent.
