Professionals codependents

¿Hi pot haver una relació de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions i el o la professional que té com a referent per a tractar les seves addiccions? I encara més: si les relacions de codependència són entre persones, ¿hi pot haver també una relació de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions, i el centre, organització o dispositiu de salut, al qual està vinculat per gestionar els seus problemes d'addiccions? 

És a dir, ¿hi pot haver un recurs per al tractament de les addiccions que, a causa de les seves característiques, de la seva forma d'entendre el món dels addictes, de vegades afavoreixi l'establiment de relacions de codependència amb els seus usuaris? "Com a entitat", a banda de les característiques de les relacions personals entre un terapeuta concret i un usuari concret.

Normalment, només es parla de les relacions de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions i algun familiar seu. En aquests casos, la família "entén tan bé" el que li passa a l'addicte, i l'estima tant, se sent tan afectada a causa de les ansietats de l'addicte, dels seus hàbits tòxics, de les seves recaigudes, i els fa tanta llàstima, que en lloc de posar-li límits, de fer-lo responsable de les seves decisions i de les conseqüències d'aquestes decisions, se'n fan còmplices. I li toleren el que no li haurien de tolerar, fins i tot mentides i robatoris reiterats.

-Pobre, se sent tan malament! No pot suportar la seva ansietat, no pot controlar els seus impulsos. Necessita alleujar-se per deixar de patir.

De vegades la relació de codependència existeix perquè el familiar codependent, ell, també té problemes d'addiccions. O no en té, però té una dependència emocional tan gran de l'altre, i una por tan gran en relació amb el que podria passar, "si l'abandones", que transigeix una vegada i una altra. Transigeix davant de conductes que, "racionalment", moltes vegades sap que no hauria de tolerar. Però que a causa de les seves inseguretats i pors, les tolera.

He començat amb dues preguntes: Poden existir relacions de codependència entre un professional i un usuari? Poden existir relacions d'aquest tipus entre "un centre", a causa dels seus criteris, i els usuaris que atén? 

Des del meu punt de vista, la resposta és que sí en els dos casos. I quan passa (de vegades passa), naturalment no es de cap ajuda per a la persona addicta. Al contrari, perquè llavors es reforcen les seves conductes addictives, el seu món addictiu de justificacions i procrastinacions. Es reforcen encara més que en els casos de relacions de codependència entre familiars, ja que l'autoritat dels professionals emmascara l'eventual existència d'aquesta codependència en la seva relació en principi terapèutica.

I és que una relació de codependència amb un familiar ja se sap, que pot existir. I es pot arribar a reconèixer, que existeix, i que és tòxica, indesitjable. Però és més difícil acceptar, posar en evidència, que aquest tipus de relació també pugui existir amb un terapeuta (o amb un "centre", a causa de l'opció i criteris terapèutics del centre).

La meva experiència és que d'aquesta possibilitat no se'n parla, i que si t'acostes al tema, les autodefenses dels eventualment interpel.lats són la norma. Perquè qüestiones la seva feina com a professionals. Suposo que l'explicació que sigui així és perquè sempre és més fàcil, veure la disfunció en la família, a la qual tu et proposes ajudar, que poder pensar que "en el sistema relacional" entre l'addicte i tu, com a professional, tu, com els familiars, també pot ser que no estiguis del tot on hauries d'estar.

Acabo. Amb el que he exposat m'he referit només a un tipus de relació que considero que de vegades pot existir, però que alhora tinc clar que és l'excepció. La meva intenció era només parlar d'aquesta excepció, que quedi ben clar.

La Bàrbara

Totes les històries personals, si les mires de prop, són interessants. Algunes, a sobre, per una cosa o una altra són especialment curioses. I després hi ha les històries increïbles, que et deixen del tot bocabadat, completament. La història de la Bàrbara és una d'aquestes històries.

La Bàrbara és búlgara, va arribar aquí fa potser vint-i-cinc anys. Va fer diferents feines, netejant cases i cuidant gent gran. Va arribar a cas dels pares de la Lívia perquè un home que hi anava a ajudar-los els la va presentar.

La Lívia conserva dos tipus de records de la Bàrbara, d'aquella etapa a casa dels seus pares, ara ja fa molts anys. El record de tots els seus embolics i problemes, a causa del seu cap desballestat, i el de l'afecte que alhora inspirava, perquè era una bona persona.

Des de llavors, de tant en tant la Bàrbara ha anat trucant a la Lívia, i li ha anat explicant quina era la seva situació en aquell moment, sempre complicada; al final de la trucada quedaven que un altre dia tornarien a parlar, o que quedarien per veure's. Quan passava un temps sense que la Bàrbara no hagués dit res, i llavors la Lívia li trucava, el telèfon que li havia donat l'última vegada la Bàrbara ja no funcionava. O sortia una altra persona i deia que no sabia res de la Bàrbara. Així una vegada i una altra, al llarg dels anys. 

Fa potser un any, o dos, un dia que van parlar, la Lívia li va dir que, perquè no passés el de sempre, podrien quedar l'endemà mateix per veure's. Van quedar, però l'endemà la Bàrbara no es va presentar.

Fa unes setmanes, durant una altra trucada de la Bàrbara, la Lívia li va tornar a proposar de quedar. La Bàrbara va dir que d'acord, que li feia molta il.lusió, però l'endemà tampoc es va presentar.

Fa dos dies, la Bàrbara va tornar a trucar; era al matí, i la Lívia, per tal d'assegurar la trobada, li va proposar de quedar llavors mateix. I aquest cop la Bàrbara sí que es va presentar.

Com que jo tenia molta curiositat per conèixer la Bàrbara, després d'anys de sentir parlar d'ella, vam quedar amb la Lívia que, quan es trobés amb la Bàrbara, li preguntaria si li semblava bé, que jo passés a saludar-la, al bar a on haguessin anat a prendre un cafè. I la Lívia després em va trucar per dir-me que hi podia anar.

Al llarg dels anys, la Lívia m'havia anat explicant episodis de quan la Bàrbara estava a casa dels seus pares, uns episodis que al final van obligar la Lívia a buscar una altra cuidadora, perquè la Bàrbara era del tot imprevisible, no es podia confiar en ella. La Lívia també m'havia anat explicant el que la Bàrbara li explicava, més endavant, quan li telefonava. 

Eren històries que semblava impossible que poguessin ser totes certes, de tan extremes, insòlites, difícils, impensables, moltes vegades doloroses, i no sé quins altres adjectius més seria necessari afegir-hi. Però ho eren, certes, perquè la Bàrbara era així, vaja, és així; segurament ara no tan eixelebrada i caòtica, però deunidó.

La Bàrbara ha estat ingressada diferents vegades a causa dels seus problemes de salut mental. Ha tingut tres fills, de dos pares diferents, i dels tres n'hi van treure la tutela. Els dos petits encara estan tutelats, per la DGAIA, i el gran té una vida raonablement estable, però sense contacte amb la seva mare. Amb qui aquest fill gran sí que manté la relació és amb el pare, o més ben dit, amb la persona que li ha fet sempre de pare, l'home amb qui es va aparellar la Bàrbara quan ja estava embarassada d'un altre home.

Aquell pare biològic, més el pare adoptiu, igual que el pare de les dues altres criatures, tots tres tenen també problemes mentals, i dos han estat ingressats algun cop.

La Bàrbara és enamoradissa, i a banda d'aquests homes, ha anat tenint altres històries, cosa que ha sigut un motiu que ha dificultat la relació amb els seus fills tutelats, perquè des de la DGAIA l'han vist inestable, amb domicilis i parelles canviants, dificultats per comunicar-se amb ella quan intentaven localitzar-la, etc. Tot això, afegit a les seves oscil.lacions emocionls, de vegades molt acusades.

Vaja, que la Bàrbara "ho té tot". També problemes amb l'alcohol. Ara beu poc, o això diu ella, però ha passat etapes molt descontrolades. En relació amb l'alcohol, la pitjor va ser quan va estar vivint al carrer, llavors bebia molt, diu que una cosa portava l'altra.

A més d'haver viscut al carrer, també ha estat acollida a una casa per a dones maltractades. Aquest episodi va arribar al final de la seva relació amb l'home a través del qual va arribar a casa dels pares de la Lívia. Es van conèixer a les Rambles, ella acabava d'arribar de Bulgària, no sabia què fer, com sobreviure, i aquell home la va acollir. Van ser parella durant uns anys, la relació de  mica en mica es va anar degradant i, al final, els maltractaments eren ja molt greus. Per això va acabar en aquella casa d'acollida, en una direcció desconeguda, per tal d'evitar ser localitzada pel seu maltractador.

La Bàrbara s'explica molt bé, és una narradora extraordinària de la seva pròpia història, i no parla amb afany de protagonisme, sinó només perquè li surt així, de manera espontània, sense cap mena de filtre. Per exemple, quan parla de les dificultats que li ha posat la DGAIA perquè pugui veure els seus fills, reconeix que ella no ho posa gens fàcil, amb la seva vida caòtica. I quan parla del fill gran, que el pare adoptiu sempre ha procurat protegir d'una relació propera amb la Bàrbara, ella diu el mateix, que ja ho entén, i que sort n'ha tingut, aquest fill, d'aquest pare.

Diu tot això, i que li dol, perquè li agradaria veure els seus fills, poder-s'hi relacionar de manera normal, però que ella, amb la seva inestabilitat i imprevisibilitat, els seus nòvios canviants, els seus ingressos psiquiàtrics, no ho posa fàcil.

La Bàrbara també explica que li agrada escriure, diu que de vegades escriu sobre les coses que li passen. Diu que si ho publiqués, amb tot el que li ha passat, seria un gran llibre, i que un metge l'ha animat a fer-ho.

Llavors afegeix que el problema és que, perquè te'l publiquin, l'has de presentar escrit amb una màquina d'escriure. Cosa que tampoc és un problema, perquè a algunes tendes de segona mà encara venen màquines d'escriure. Però que llavors el problema és trobar la cinta entintada, que això és el més difícil de trobar, però que ella sap un lloc que encara en venen. Però que el problema, aleshores, és trobar cintes de colors, que això sí que és molt i molt difícil de trobar. La Lívia i jo ens quedem bocabadats.

La Bàrbara fa tendresa. I alhora, t'adones que segurament és arriscat, tenir-la massa a la vora. Conèixer-la personalment, sentir-li explicar episodis de la seva vida, també m'ha facilitat que pugues entendre millor la postura de la Lívia al llarg dels anys, en relació amb la Bàrbara. D'una banda, interessada a saber de tant en tant què anava fent la Bàrbara, perquè li té afecte, i d'una altra banda, mantenint una distància, a causa del temor de ser "absorbida" per les inestabilitats, crisis i daltabaixos cíclics de la Bàrbara.

Abans d'acomiadar-nos, la Bàrbara encara té temps d'obsequiar-nos amb una altra explicació ben curiosa. Diu que li han dit que té TLP, un trastorn límit de la personalitat, però que això és cosa dels metges, que ella no creu que tingui res, que no creu que tingui cap problema mental (tot i que, abans, ha estat parlant dels seus ingressos, i de la seva inestabilitat emocional, i de la medicació que es pren...). 

Però a continuació afegeix que ja li va bé, "que els metges ho pensin, que ella té aquest TLP", perquè li ha servit per poder rebre una paga. I amb la paga, li és més fàcil anar sobrevivint.

La Marina, dues incidències

Quan es lleva, parla que no se l'entén i té una mirada estranya, perduda, desconcertada. La seva filla s'espanta, i truca al psiquiatre que li fa el seguiment. La mare fa anys que arrossega una depressió severa, i s'ha anat prenent i es pren diferents medicaments psiquiàtrics. La filla no aconsegueix parlar amb el psiquiatre, i llavors truca al metge de capçalera. Està de sort, pot parlar-hi.

El metge li diu que, pel que li explica, no creu que sigui una cosa del cap, que l'origen deu ser físic. I quan la filla li diu que la mare té una part de la panxa dura com una pedra, el metge li diu que la dugui immediatament a Urgències.

A Urgències li diuen que té una oclusió intestinal, li donen laxants i li posen una lavativa. Al cap d'un parell d'hores, després d'haver buidat una part dels budells, la mare ja es troba una mica millor; encara està confosa, però se la comença a entendre i raona bé. I l'envien cap a casa.

Unes setmanes abans, després d'un canvi de la medicació, la mare un dia es va llevar amb al.lucinacions i deliris. Era un dels possibles efectes adversos de l'antidepressiu que es prenia; el dia abans, de cop, l'hi havien doblat la dosi. 

La filla d'entrada no va demanar cap parer, li va dir a la mare que de moment no es prengués més aquelles pastilles. La mare va passar un dia molt dolent, però l'endemà ja no estava en un estat tan psicòtic i, dos dies després, estava ja un altre cop gairebé normal. Depressiva com abans, i amb un gran cansament, però sense al.lucinacions ni deliris. 

De la mare, de la Marina, ja n'he parlat altres vegades. Els diferents psiquiatres als quals ha anat han anat fent experiments amb diferents medicaments i diferents dosis, i la família ha anat confiant, i segueix confiant, que algun dia aquests experiments serviran d'alguna cosa. Fins ara, però, no ha sigut així: deu fer uns quatre anys, que la Marina viu, no viu, aclaparada, anul.lada, sota el pes de la seva severa i persistent depressió (i dels efectes secundaris dels medicaments).

Durant tot aquest temps, ni els metges, ni la família, no han pensat en res més que en la medicació, com a manera per a intentar que la Marina pugui sortir del seu pou depressiu. Quatre anys d'experiments farmacològics... i ni una reflexió, ni una, sobre què passa amb la Marina, amb la seva vida: quines són o eren les seves expectatives, els seus pensaments, quines han sigut les seves frustracions, com l'afecten les circumstàncies que l'envolten, les relacions familiars...

Podria ser, és clar, que fer-se aquestes preguntes no servís tampoc de res, podria ser. Ho reitero: podria ser. Però és estrany, molt estrany, en un cas com aquest, que ni tan sols s'hagi pensat, s'hagi plantejat, que fer-se aquestes preguntes podria tenir sentit.

Casos com el de la Marina a mi sempre em generen desconcert. I una barreja de tristesa, incomoditat i malestar, pel fet de la falta de racionalitat i sentit comú que hi veig.

Casos com el seu, cada un amb les seves peculiaritats, però amb el mateix esquema general, amb la focalització en la medicació i l'oblit de la biografia, són bastant habituals. Malauradament.

Els peus

Et fan mal els peus. Ho expliques al metge i et recepta un analgèsic i un antiinflamatori. Te'ls comences a prendre, però passen els dies i el mal de peus no minva.

Tornes al metge, i et canvia l'analgèsic i l'antiinflamatori: "A veure si aquests et van millor", et diu. Els nous tenen alguns efectes secundaris molestos, però no insuportables. Te'ls vas prenent. El problema és que no t'alleugen tampoc el mal dels teus peus.

Vas una altra vegada a veure el metge. Aquesta vegada ell t'escolta amb més atenció, i et diu de provar un nou medicament. Diu que en els assajos clínics ha demostrat ser més efectiu que els anteriors, i que els seus efectes secundaris són assumibles. Li dius que d'acord, i te'l comences a prendre. Els seus efectes secundaris són uns altres, però l'efecte principal, el desitjat, segueix sent el mateix: cap efecte. Els peus et segueixen fent mal. De manera que decideixes tornar a veure el metge.

El metge t'escolta encara amb més interès que l'última vegada. Reflexiona una estona, i llavors t'explica que hi ha un nou analgèsic-antiinflamatori, encara en fase experimental, que promet ser molt efectiu, i et proposa participar en l'assaig clínic que s'està fent.

Ara ja fa anys que et fan mal els peus. La teva qualitat de vida és dolenta, a causa d'aquest mal permanent, al qual s'hi afegeixen els efectes secundaris dels medicaments que t'has anat prenent. De fet, has arribat a un punt que ja no saps si el teu malestar general és més a causa d'aquests efectes secundaris, o del mal de peus inicial. Això sí, l'impacte emocional que una cosa i l'altra suposen per a tu és molt gran.

El metge t'avisa que, amb aquest medicament experimental, les primeres setmanes pot ser que et trobis malament, que ha de passar un període d'adaptació, fins que comenci a fer afecte i que, alhora, minvin els efectes secundaris. Fa tant de temps, que et fan mal els peus, i que aquest mal t'aclapara que, cansada, desesperada, acceptes la proposta del metge de participar en l'assaig clínic, amb l'esperança que aquest nou medicament, aquesta vegada sí,  pugui ser l'esperada solució, la que tant anheles, la que et lliuri d'una vegada del teu problema de mal de peus cronificat. 

Tal com t'havien avisat, els primers dies comences a notar els efectes desagradables, però el suportes, tens paciència. Passa una setmana, dues, més setmanes... El metge et diu que tinguis una mica més de paciència. I la tens. Però no canvia ni millora res; l'únic canvi és que els efectes secundaris se't fan encara més feixucs, es cronifiquen, alhora que no notes cap efecte alleujador sobre els teus peus.

La història segueix: més visites al metge, i a altres metges, més experiments amb medicaments, més efectes secundaris, de diferents tipus, i alhora mínim o nuls efectes positius.

Mentrestant, segueixes treballant, malgrat el mal de peus. Segueixes treballant al mateix lloc de sempre. Treballes d'administrativa, i la teva taula de treball la comparteixes amb un company que seu a l'altre costat de la taula, davant teu. Aquest company té el costum, quan esten les cames per estar més còmode, de posar sovint els seus peus damunt dels teus. No se n'adona, hi està acostumat, i tu també t'hi has acostumat; fa temps vas pensar que era millor treure-hi importància, que l'important, sobretot, era tenir una bona relació amb aquest company i, així, no corre cap risc de perdre la feina.

Ell, per la seva banda, és una bona persona. De fet, aquest company sap que pateixes de mal de peus, i de vegades et pregunta com et van els tractaments. S'interessa per tu, i ho fa de manera sincera. Però ni li ha passat pel cap, que el teu mal de peus pugui estar relacionat amb el seu costum de posar de vegades els seus peus damunt dels teus. A més, com que els peus estan sota la taula, allò que hi passa no es veu. D'alguna manera, és com si no existís.

Els metges, per la seva banda, no saben res del que passa sota la taula. De fet, no ho poden saber de cap manera, perquè no s'han interessat mai per la teva vida. Només s'han preocupat pel teu mal de peus. Tens mal de peus? Doncs pren-te analgèsics i antiinflamatoris! Un, dos, tres...

Això sí, ells, els metges, igual que el teu company de feina, ho fan tot amb tota la seva bona voluntat. Això és indiscutible. Els preocupa el teu mal de peus, i volen de debò que es pugui resoldre, que deixi de mortificar-te.