18 de maig 2025

Voluntat de morir, autonomia i tutela

Sobre el dret a decidir fins quan volem viure, un dels arguments que en alguns casos es fan servir per qüestionar-lo és el fet de patir una malaltia mental. Per a algunes persones, aquestes malalties poden invalidar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que es compleixin els requisits que la llei estableix, ja que consideren que la malaltia impedeix a l'eventual demandant prendre decisions de manera prou raonada i plenament responsable.

Amb aquest plantejament, a una persona amb un diagnòstic, per exemple, de bipolaritat, o de trastorn límit de la personalitat, o d'esquizofrènia, se li podria negar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que el seu estat, a banda de la malaltia mental, entrés dins dels supòsits que contempla la llei. 

Ningú defensa que una persona bipolar, durant un estat eufòric, o una persona amb un trastorn límit de la personalitat en un estat d'elevat descontrol emocional, o una persona etiquetada com a esquizofrènica en moments d'al.lucinacions o deliris, estigui capacitada per decidir, de forma conscient, raonada i responsable, què vol fer amb la seva vida. De manera que, en aquests casos, una petició d'eutanàsia no pot prosperar mai. 

Ara bé, qualsevol d'aquestes tres persones, en altres moments, no eufòrics, no emocionalment convulsos, no delirants ni al.lucinatoris (si té aquests altres moments, cosa força normal), pot tenir llavors la mateixa capacitat de reflexió, de valoració i de decisió raonada i responsable que qualsevol altra persona sense cap etiqueta psiquiàtrica.

Per tant, durant aquests moments o etapes d'estabilitat, de lucidesa, té el mateix dret a decidir què vol fer amb la seva vida. I si un motiu per decidir que hi vol posar punt final són les seves crisis periòdiques "de bogeria", a causa dels diferents i greus sofriments que li provoquen aquests episodis, ningú no té dret a qüestionar-li la seva decisió, si la seva decisió és aquesta. Ni a intentar impedir que la vulgui dur a terme, amb més motiu si ho fa "dins dels marcs que la llei estableix". 

Decidir que no es vol seguir vivint perquè la vida és massa difícil de viure, massa insuportable, massa dolorosa, és una decisió subjectiva i estrictament personal, en relació amb la qual ningú no hi hauria de posar impediments. Encara que qui decideixi això sigui una persona amb crisis emocionals immenses, si quan ho decideix és en moments de serenitat i gaudint de totes les seves facultats racionals. 

Quan una decisió d'aquestes es pren de manera reflexionada, no impulsiva, i no és una decisió canviant, sinó que es manté, discriminar llavors algú en relació amb la possibilitat d'acollir-se a l'opció de l'eutanàsia, amb l'argument de l'etiqueta psiquiàtrica que se li ha adjudicat, és una falta de respecte, una falta de compassió, i una falta de justícia. Tres faltes  greus, i que sovint estan vinculades, barrejades, amb les creences o les ideologies de qui s'oposa a la lliure decisió de l'altre (una oposició que, a sobre, s'exerceix amb una actitud autoritària i paternalista, perquè s'argumenta que s'actua "pel bé de l'altre", encara que aquest suposat bé que se li vol imposar l'altre el rebutgi).

Ho torno a subratllar, i ben subratllat, per si és que cal: estic parlant tota l'estona de persones amb problemes mentals importants, greus, però que malgrat la gravetat de la seva malaltia mental, passen per moments o etapes d'absoluta lucidesa, i que és en aquests moments, des d'aquesta lucidesa, que expressen de manera clara i reiterada la seva voluntat de no voler seguir vivint.

Annex 1

Per fer més senzilla avui l'exposició no he incorporat cap referència a l'opció del suïcidi, en relació amb la qual no cal fer tràmits, demanar autoritzacions, esperar aprovacions, etc. Només apunto, perquè hi ha casos en què té molta relació amb l'exposat, que hi ha persones que, a causa del seu grau de dependència, si volen posar punt final a la seva vida no tenen aquesta opció "autònoma" i, per tant, depenen completament de la voluntat dels altres. 

Annex 2

El que he exposat no són divagacions teòriques, sinó que estan motivades per casos reals (alguns apareguts als mitjans de comunicació), casos de persones en aquesta situació a les que se'ls ha denegat poder accedir al dret a l'eutanàsia, o que havent-los estat aprovada, després s'ha paralitzat a causa de les escletxes que conté la llei que la regula, unes escletxes que permeten violar l'esperit de la llei i fan prevaldre creences (religioses) i ideologies (autoritàries) relatives al dret, que no es reconeix, d'una persona a decidir sobre el final de la seva vida.

Annex 3

Un altre dia parlaré d'un altre tema relacionat amb aquest, el d'aquelles persones també amb malalties mentals greus, però gairebé sense parèntesis de lucidesa, persones que ofegades en el seu sofriment permanent manifesten "una voluntat irracional" de morir, amb intents reiterats per tal d'aconseguir-ho, i a les quals els impedeixen morir "empresonant-les" de dues maneres: físicament, ingressant-les en institucions psiquiàtriques, i mentalment, amb medicació administrada si cal contra la seva voluntat. Queda pendent parlar-ne.