Una ment sense deliris, "esterilitzada de psicosi", no té per què ser (sempre) preferible a una ment amb algun grau de deliri. El principal referent hauria de ser no el grau de deliri sinó el grau de sofriment, de malestar.
D'altra banda, no tots els deliris són sempre forçosament destructius, invalidants, rebutjables; hi pot haver tipus de deliris (i graus) amb els quals la persona se senti relativament còmoda (o "no malament") i que per tant facin que consideri que no hi ha necessitat de fer res al respecte.
Quan hi ha sofriment (viure amb al.lucinacions i deliris el més probable és que en provoqui), el grau de sofriment present s'ha de (intentar) comparar amb el de la situació alternativa "terapèutica". Per exemple, amb la situació del deliri anul.lat (o adormit, o disminuït) a causa de la medicació, i amb la presència dels (eventuals) efectes (adversos) físics i emocionals provocats per la medicació.
D'altra banda, aquesta comparació, aquesta valoració, és legítima (d'entrada) si qui la fa és la mateixa persona; no pot ser que aquesta avaluació la facin, se n'apropiïn (com passa en la majoria de casos, o tots) els professionals. De vegades, a sobre, havent escoltat molt poc, de vegades gens, els relats i les opinions de les persones que tenen al.lucinacions i deliris. Els relats, és a dir les descripcions de com són i com viuen els deliris que els afecten. I les opinions, el que prefereixen fer amb aquella situació, per exemple, fer servir o no la medicació.
Dit d'una altra manera: no tot deliri o al.lucinació té perquè ser extirpat, ni és ètic que ho sigui, si es es fa o es vol fer en contra de la voluntat de l'afectat.
O si més no "en principi ha de ser així". Llevat que es traspassin determinats límits, en concret, que les persones atrapades en les al.lucinacions i els deliris envaeixin i violin "de manera prou greu" l'espai personal dels altres. En aquests casos sí que pot ser legítim restringir llibertats (forçar intervencions). És una idea, aquesta dels límits, clara i fàcil d'exposar, però sovint molt més complicada de veure com es concreta, com s'aplica en un moment determinat. Les situacions extremes normalment no generen dubtes (per exemple un intent greu d'agressió durant un deliri), però també hi ha moltes situacions dubtoses.
L'altre referent (a banda de les agressions als altres) és el de la pròpia integritat, és a dir, quan hi ha comportaments autoagressius i riscos de suïcidi. I aquí torna a passar el mateix que en el cas de danys a tercers: pot ser complicat determinar on està exactament la línia que justifica la intervenció de la que aconsella respectar l'autonomia.
Potser l'únic evident és que tot és molt complicat. I que com que ho és, cal posar sempre en el centre d'atenció la persona més vulnerable i més exposada al sofriment. En el centre "d'atenció activa", intentant entendre la seva situació, el seu relat, els seus anhels, que no sempre tenen per què coincidir amb els objectius dels professionals. Cal vigilar molt, perquè en aquests casos el que hi ha són relacions de poder, un poder en mans dels professionals, i que si no s'administra amb molta cura i respecte pot afavorir i legitimar abusos, de vegades greus.
A l'hora d'intervenir o no moltes vegades no hi ha suficients referents que donin seguretat, ni elements que garanteixin la legitimitat. Segurament l'únic que és indiscutible és que pel territori de la salut mental s'hi ha de caminar sempre de puntetes. D'una banda procurant no intervenir quan convé contenir-se, d'una altra no inhibint-se quan cal implicar-se.
Per molta cura que s'hi posi segurament és inevitable equivocar-se de vegades. Cal assumir-ho, i potser només podem aspirar a que les equivocacions siguin les mínimes. I el mínim de greus.
