Els criteris que utilitza el DSM (1) per diagnosticar que una persona pateix un determinat trastorn és que, d'una llista de símptomes, en coincideixin un mínim. Una conseqüència d'aquest criteri és que, amb un mateix diagnòstic podem trobar persones amb conjunts de símptomes diferents (alguns coincidents i altres no), cosa que pot provocar confusió en els afectats (i els seus familiars), en veure's etiquetats amb una etiqueta que potser associen a persones, comportaments i problemes diferents. I que de vegades, realment ho són molt, de diferents.
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
