Davant d'una emoció tòxica, invalidant, destructiva, no n'hi ha prou amb resistir. Perquè només resistir no resol res, i és molt cansat. I arriba un punt que el cansament ens desborda, ens venç. Per esgotament.
De vegades som incapaços d'identificar l'origen de les emocions que ens fan la vida impossible. Sembla que no tinguin cap explicació. "Existeixen", i ja està. O això és el que ens sembla, el que ens diem. D'altres vegades no volem, o no som capaços, de fer l'esforç de buscar la causa de les emocions que ens fan la vida impossible. De vegades ni tan sols amb les causes davant del nas som capaços de reconèixer-les.
Encara pitjor, de vegades ens esforcem moltíssim negant el protagonisme d'unes causes absolutament obvies per a qualsevol que no sigui nosaltres mateixos. Del negacionisme en fem la nostra bandera. De vegades actuem com el nostre pitjor enemic.
Sentir és una capacitat del nostre cervell més primitiu, raonar del més recent. Però no són "més autèntics" els sentiments pel fet de ser evolutivament més antics, ni millors els raonaments pel fet de ser més moderns. El que es tracta és d'aprofitar el que ens afavoreix (si en fem una bona gestió) de cada una de les dues facultats o capacitats.
Les emocions ens dominen. Encara que no ens n'adonem, governen les nostres vides. Per tal que no ens dominin tant, amb la raó podem intentar organitzar-les, controlar-les una mica. O per tal que si ens dominen, el domini sigui "a favor nostre". Perquè les emocions, a més de destruir-nos, també ens poden salvar, també ens poden alliberar. Quan no és així, quan ens porten cap a la destrucció, l'ajuda de la raó pot ser clau, per tal de modificar la deriva devastadora. O si més no per intentar-ho.
La Diana viu plena d'odi i ressentiment. Té vint-i-un anys, i una vida marcada per poderoses ansietats i desbordades impulsivitats. Sembla que tota la seva capacitat de raonar la utilitzi per blindar uns esquemes mentals tòxics, uns esquemes que a més de ser poc realistes (o a causa d'això), no li ofereixen cap eina que li pugui servir per sortir del seu cercle viciós d'ansietats i impulsivitats. La Diana es considera una víctima, i com a tal, segons ella, tots els seus odis, ansietats i impulsivitats tenen explicació i estan justificats.
La Diana té algunes raons objectives per considerar-se una víctima. Sobretot el fet de haver sigut abandonada per la seva mare poc després de néixer. A aquest fet traumàtic "fundacional", se n'hi ha d'afegir d'altres, per exemple el criar-se els primers anys de vida en un orfenat on imperava la precarietat, un orfenat en el qual, per exemple, sempre es quedava amb gana, perquè el menjar era molt escàs. Això passava en un país de l'Àfrica central.
D'aquell orfenat quan tenia quatre anys la van treure els seus pares adoptius. La van portar cap aquí, li van oferir una família. Va trobar sobretot una mare atenta, amorosa i alegra. El pare era una persona bastant absent a causa de la seva feina, i també distant a causa de la seva manera de ser, però el model i l'ambient familiars eren bons. També va ser ben acollida pel fill més gran que ja tenia aquella parella, i en l'ambient en què vivien (i a l'escola que va anar) no existia discriminació a causa del color de la seva pell. Això sí, "era una negra entre blancs", i sentir-se diferent no és fàcil, encara que et tractin bé.
Però el seu grau de resiliència devia ser petit. Vivia, anava creixent, amb aquell ressentiment i odi soterrats, pel fet d'haver sigut abandonada per la seva mare biològica. Estava obsessionada amb aquest fet. Aquest malestar la devorava per dins, li feia la vida impossible.
Amb aquest malestar i aquesta guerra interior va arribar a l'adolescència, i llavors va explotar tot. Les ansietats i les impulsivitats es van disparar, va començar el consum sense control de drogues (il.legals i legals), les conductes sexuals de risc, els desordres alimentaris, els atacs d'ira incontrolats...
Tot aquell descontrol, alhora, anava consolidant un sistema de creences del tot irracional. Irracional en el sentit que a partir d'aquelles creences era impossible que pogués aconseguir fer les paus amb ella mateixa, ni tenir el mínim control sobre la seva vida per tal d'anar ampliant la seva autonomia, emocional i material. El desordre conductual deteriorava les creences i el deteriorament de les creences deteriorava la conducta. Retroalimentant-se mútuament. Era com una camí sense retorn cap a l'autodestrucció definitiva.
És, perquè aquest és el punt actual. La Diana, als seus vint-i-un anys és com una nena petita ferida que no ha estat capaç de treballar i superar el dolor de l'abandonament que va patir. Viu ancorada en aquell punt, en un estat de guerra permanent contra tot el món. No ho ha superat, no ho ha digerit. I ho fa pagar (a part de a ella mateixa) a tothom que l'envolta, en primer lloc els seus pares, que sempre han estat intentant ajudar-la per tal que pugui sortir de la presó emocional en què viu. Ara mateix, des d'un punt de vista fred i racional, és molt difícil ser optimista pel que fa al futur de la Diana.
La història me l'explica la seva mare. La Diana la vaig conèixer poc després de ser adoptada. Més tard li vaig perdre la pista, i ara l'he retrobat a través de la seva mare, que està del tot desbordada per la situació.
La Diana és com un conillet petit, fràgil, insegur, que es comporta com un gos rabiós que mossega la mà de qui que la vol amanyagar i ajudar.
