A "Psiquiatría para el no iniciado" el psiquiatra Rafa Euba (1) diu que la transformació dels psiquiàtrics durant els anys seixanta i setanta del segle passat va ser possible gràcies a l'aparició dels primers medicaments efectius per als problemes mentals.
És només una veritat a mitges. Que l'aparició dels primers antipsicòtics va ser determinant de cara a facilitar el control d'alguns símptomes molt greus és indubtable, i també és cert que l'externalització de molts malalts fins llavors ingressats va ser possible gràcies a aquests nous medicaments.
El que oblida Rafa Euba és que junt amb l'aparició dels nous medicaments es va produir un altre canvi encara més important. Un canvi de mirada, un canvi en la forma com eren vistes les persones ingressades en els manicomis.
El que ell no diu, i no està bé que no ho digui, és que fins aleshores els manicomis no hi havia només persones amb malalties susceptibles de ser tractades de manera eficaç amb aquells nous medicaments (persones amb problemes psicòtics), sinó que també estaven plens d'un munt de gent amb patologies de tota mena, o de vegades només rareses, "diferències", que de vegades per comoditat familiar o social, o pel que fos, s'havien anat emmagatzemant allí. Deficients mentals, alcohòlics, persones amb paràlisi cerebral, vells demenciats... sobretot, si eren persones que a més d'algun problema d'aquests no tenien recursos i per tant no podien accedir o beneficiar-se d'ajudes més humanitàries.
Als anys seixanta i setanta es va produir una doble revolució, una de farmacològica i una altra de social (i sigui dit de passada, de moment les dues segueixen incompletes, la primera perquè la ciència psicofarmacològica encara és molt rupestre, la segona perquè el que també ha d'avançar encara molt és l'empatia cap a les persones que pateixen problemes mentals).
Explicar la història de la psiquiatria com si només existís la farmacologia és fer trampa. Com també ho és explicar-la com si no existís la farmacologia, parlant només, per exemple, des d'una perspectiva social, sistèmica, conductista, psicoanalítica, etc. O parlant-ne només per demonitzar-la.
El llibre de Rafa Euba està ben escrit, és àgil, distret, atractiu, fàcil de llegir, però de vegades és trampós. Per exemple, en un altre moment diu que actualment hi ha medicaments per a totes les malalties mentals. I de la manera que ho diu fa entendre que hi ha munts de medicaments diferents, específics para cada una de les malalties mentals.
Si digués que per a cada diagnòstic s'hi associen uns medicaments determinats, però que el total d'aquests medicaments, els realment contrastats, són només un grapat, amb els quals s'aborden TOTES les malalties (amb un grau d'eficàcia molt variable), la visió que donaria no seria tan imponent. És a dir, hauria de dir també que "entre el munt de medicaments teòricament disponibles" hi ha molta morralla (però se de cas d'això ja en parlarem més en un altre moment). És clar, dir-ho així no seria tan bonic... però seria molt més real.
Als psiquiatres en general els costa molt no ser triomfalistes quan parlen de medicacions, i encara els costa més ser equànimes, a l'hora de donar una visió global de les malalties mentals. En general estan contaminats "pel biaix farmacològic", de manera que, quan es dediquen a la divulgació, sovint divulguen de manera parcial i distorsionada, és a dir, malament.
En casos com el de Rafa Euba, de persones que a més tenen facilitat i gràcia escrivint, i que saben atrapar l'interès del lector, aquest biaix és encara més preocupant, ja que a causa de les seves habilitats com a escriptors és fàcil que transmetin aquestes distorsions de manera eficaç (aquestes mitges veritats, i per tant també mitges mentides).
--
(1) Rafa Euba. Psiquiatría para el no iniciado. Desclée De Brouwer, 2007
