"Pots aconseguir el somni que vulguis". Aquesta frase és el reclam principal de l'anunci d'una entitat bancària. Deixo ara de banda l'objectiu de l'anunci (fer negoci concedint crèdits) i em quedo només amb la frase, força representativa del tipus de societat en què vivim.
És evident que no podem aconseguir tot el que volem. Ho podem aconseguir "de vegades sí i de vegades no". I les vegades que sí estan relacionades amb el nostre entorn, les nostres capacitats, determinació i sensatesa d'objectius. Només cal que un dels factors falli (en un grau variable, segons l'adequació, la fortalesa o racionalitat dels altres) perquè "allò que volem" no acabi sent mai "allò que assolim".
Per exemple: per molt que jo vulgui córrer els 100 metres en menys de 10 segons (tal com fan els millors atletes) no ho aconseguiré mai, "ni amb el préstec més favorable d'una entitat bancària". No ho aconseguiré per molt que m'esforci i perseveri, perquè mai he tingut les condicions requerides per a poder córrer els 100 metres amb un mínim de dignitat. I ara encara menys, perquè tinc més de seixanta anys, si corro esbufego, em fan mal els genolls, etc. Ho tinc tot "a favor" perquè sigui impossible que ho aconsegueixi.
Doncs bé, això tan obvi, que no tot és possible, de vegades no ho és, d'obvi. Sobretot en la societat consumista i infantilitzada en què vivim, en què de vegades sembla que les reflexions filosòfiques o el més elemental sentit comú l'hem substituït per les idees publicitàries dels anuncis d'un banc, un refresc, un perfum, un viatge en un creuer o una pomada per a les morenes.
Aquest estat de poca autoexigència intel.lectual per una banda, i per una altra la divulgació de la religió de l'hedonisme, d'un hedonisme que a més s'ha de poder satisfer sense esforç ni contrapartides, és un condicionant que ens complica la vida. Però de tota manera, en general a la majoria de la gent no ens impedeix anar tirant endavant, això sí, arrossegant segons els casos les nostres petites (o no tan petites, però suportables) frustracions.
Però quan aquesta forma de pensar també va acompanyada d'una personalitat mal construïda, d'una deficiència "estructural" més marcada, la situació es pot convertit en molt més difícil. Fins i tot ingovernable. Per exemple, una persona ansiosa i impulsiva, i alhora convençuda que ha de poder aconseguir tot el que vol, és una mena de bomba de rellotgeria ambulant. A causa de les seves deficiències, de la seva distorsionada percepció de la realitat i de la seva impulsivitat, té moltes més possibilitats d'acabar ficant-se en embolics. Fins i tot pot acabar prenent mal (o provocant-ne a la gent que l'envolta).
I aquí és on volia anar a parar. Quan algú té problemes de personalitat importants, corre el risc de, en un moment de crisi i descontrol, acabar entrant en el circuit psiquiàtric, en el qual, després d'adjudicar-li una etiqueta, és probable que se li pauti un tractament farmacològic. Però és difícil, lamentablement és molt difícil, que aquesta persona pugui accedir als recursos psicoterapèutics que necessita per tal d'intentar posar ordre a la seva vida (aprenent "a pensar bé" i a gestionar "el millor possible" les seves emocions conflictives). El més fàcil és que a cop de medicaments només s'acabi dissimulant el desgavell educatiu, emocional i impulsiu que l'afecta (no vull dir que la medicació no pot ajudar, però la feina de reeducar, endreçar, etc., no la pot fer cap medicament).
L'explicació de per què el funcionament és aquests és senzilla: en aquests casos dissimular -medicalitzar- és molt més barat que endreçar -oferir ajuda psicoterapèutica-. Però de vegades l'explicació ni tan sols és aquesta, sinó el convenciment ferm del gremi psiquiàtric de la "neurologicitat" (de l'essència física, biològica), de qualsevol estat emocional, i que per tant el primer (i de vegades únic) abordatge ha de ser el farmacològic.
Exposo tot això perquè quan et trobes amb casos en què s'ajunten aquesta estructura deficient de la personalitat amb aquesta deficient percepció de la realitat que promou la societat consumista i hedonista en què vivim, costa molt trobar les vies adequades per poder ajudar aquestes persones, ja que el repte que plantegen és immens (i la falta de recursos disponibles en aquests casos, "igual d'immensa").
