La Camèlia m'ha demanat si deixaria que el seu fill s'instal.lés una temporada a casa meva (la faig servir només de manera esporàdica) i li he dit que no.
El seu fill té més de trenta anys, va tenir problemes amb l'heroïna i ara fa potser vuit anys que pren metadona. És una persona que té una cara amable i una altra de dictatorial, i eventualment fins i tot violenta. Des del meu punt de vista, la Camèlia és una dona maltractada pel seu fill.
La Camèlia és codependent. D'una banda, perquè ella també té problemes amb l'alcohol, i d'una altra, perquè se sent tan responsable de la situació del seu fill que justifica tots els seus excessos. De fet, "és com si no els veiés", o si més no de cara als altres els nega.
Segons ella, el seu fill és una persona admirable que està fent molts esforços per deixar les addiccions (a més de la metadona, alcohol i cànnabis). Cosa que és certa, a la seva manera fa aquests esforços. Segons ella, aquests esforços justifiquen que ella demani les ajudes que li sembla que ell necessita. Però quan demana ajudes no accepta, no entén, que se li puguin negar. Per això, quan m'ha demanat la casa i li he dit que no, s'ha enfadat molt. Com si jo tingués l'obligació de dir-li que sí.
Li he dit que no per dos motius diferents. Un m'afecta només a mi, a l'ús que jo faig de la casa, als meus compromisos familiars, als meus gustos i les meves tranquil.litats.
L'altre té relació amb ella i el seu fill. Li he dit que no perquè el seu fill és una d'aquestes persones amb problemes d'addiccions que està convençuda que ho sap tot (igual que la seva mare), que creu que qui no pensa com ell és un ignorant (fins i tot un imbècil; la consideració despectiva pot pujar de to segons el seu grau d'exaltació).
És una persona arrogant i alhora molt intel.ligent. Però l'ús que en fa, de la seva intel.ligència, és contraproduent. La seva intel.ligència teòrica és brillant però la seva "intel.ligència operativa" és una calamitat, perquè si fos més lúcid ja s'hauria adonat que amb el tipus de problemes que té el seu criteri, com que està contaminat i distorsionat, no és el més adequat.
El seu tipus d'intel.ligència li serveix per argumentar d'una manera aparentment molt coherent i rotunda (però equivocada) "per què no ha de fer el que hauria de fer". Ell ho té tot clar, ho sap tot molt bé i els altres no saben res, aquest és el seu punt de partida (i d'arribada). Desplega els arguments que convinguin per explicar i justificar què no vol fer el que el entesos en el tema d'addiccions diuen que s'ha de fer en aquests casos. I el que acaba fent és el que està demostrat que només són formes d'evadir-se de la veritable feina a què s'hauria d'enfrontar.
En casos com el seu entre els entesos hi ha el consens generalitzat que seguir el propi criteri és la manera més segura de seguir empantanegat, esclavitzat amb les addiccions. Malvivint i alhora, és clar, fent malviure als altres.
De fet, el primer problema d'aquestes persones amb problemes greus d'addiccions, siguin intel.ligents o no, és que no són capaces d'assumir que, després d'un llarg currículum de fracassos, el que els cal és ficar-se la sobergueria a la butxaca, ser humils i intentar seguir les pautes de la gent que hi entén, que té experiència en els processos de superar addiccions. Però fer això, poder tenir aquesta humilitat, en general els és molt difícil, i alguns no ho aconsegueixen mai.
També cal dir que aquesta humilitat no és garantia de res, perquè aquests problemes són molt complicats. Però "fer les coses bé" si més no augmenta les possibilitats de poder aconseguir algun resultat positiu. No garanteix però possibilita.
La Camèlia tolera totes les demandes del seu fill, de vegades forassenyades pel contingut i intolerables per les formes. És incapaç de posar límits al seu fill. I alhora vol que els altres acceptin i aguantin al seu fill, aquesta persona acostumada fer el que vol i a plantejar exigències fora de lloc, de vegades de manera impertinent o fins i tot agressiva. El resultat (un dels resultats) és que la Camèlia i el seu fill cada vegada estan més sols.
La Camèlia fa anys que amb la seva actitud s'està autodestruint (de fet passa per períodes depressius bastant greus), i a més, en contra del que ella es pensa, no està ajudant el seu fill, ja que amb la seva falta de límits i amb la seva submissió reforça el sentit d'irresponsabilitat d'ell.
És una situació enverinada, tòxica i explosiva, i ha arribat un punt que ningú de fora pot fer res. Viu emmurallada a dins de les seves idees blindades, a dins del seu malviure, sense escoltar ningú que li pugui dir el que no vol sentir. Si quan algú se li acosta no li dóna la raó, no escolta; qualsevol comentari discrepant ella el viu com un atac.
Les coses així, el futur no és gens esperançador. Si ella o el seu fill no fan algun canvi, ho tenen molt malparat. I costa imaginar que siguin capaços de fer un canvi d'aquest tipus. De manera que és fàcil que tot vagi empitjorant encara més. En aquests casos, que passi el temps i que le coses no millorin vol dir que empitjoren, perquè es cronifiquen, és fan més difícils d'abordar, a causa de la cronificació.
La Camèlia no suporta la idea que el seu fill es pugui autodestruir (o acabar d'autodestruir-se), i com que no suporta aquesta idea, no és capaç de posar límits al seu fill. El fill viu com un nen capriciós, com un dictador, i ella ho tolera, i tolerant-ho es va immolant. No és un cas excepcional, en aquest món de les addiccions és una història més freqüent del que sembla. Lamentablement.
Jo li he dit que no i estic tranquil. D'alguna cosa m'ha de servir haver conegut altres casos semblants. Perquè una cosa és l'empatia, la solidaritat (a la Camèlia li tinc un gran apreci, m'encantaria poder fer alguna cosa per ella), i una altra que et vulguin implicar en iniciatives que veus sense sentit, fins i tot desmesuradament forassenyades.
Que els altres es vulguin immolar (o no sàpiguen evitar la seva immolació) és obvi que entristeix, sobretot si són persones que t'estimes, però de vegades no hi pots fer res. Arriba un punt que l'únic que pots fer és mantenir una distància prudent per tal que no t'arrosseguin en el seu procés autodestructiu. Ara amb la Camèlia he arribat a aquest punt, el de garantir-me aquesta distància. Més endavant ja ho veurem, però ara és així.
