He vist "Creuant el límit" (Xavi Giménez, 2010) i m'ha decebut molt. Hauria pogut ser una pel.lícula interessant sobre els centres per a adolescents amb problemes de conducta greus, però és una fantasmada. En tant que desmesurada i irreal, no té cap interès, llevat que el que busquis sigui els ingredients "d'una peli de terror". Diu que està basada en fets reals, però no dóna cap pista d'aquests fets (on? quan? ...?) de manera que aquesta referència als fets reals només s'entén com una estratègia publicitària.
El tema dels fills conflictius amb els quals els pares no saben què fer-ne és prou potent com perquè valgui la pena portar-lo a la pantalla: què se n'ha de fer, d'aquests menors que ningú sap com gestionar, a causa de les seves conductes del tot descontrolades i violentes? Quins són els límits ètics a l'hora d'intentar reconduir les seves conductes? I si amb els límits "políticament correctes" (o legalment admesos) no ens en sortim, què fem? Quin grau de mesures coercitives es poden fer servir per tal que un menor no s'autodestrueixi? (i per tal que no agredeixi als altres).
De vegades es donen respostes fàcils, sobretot quan qui les dóna no està implicat en la feina de gestionar directament el tipus de problemes que generen aquestes persones. I que quedi clar que amb aquestes preguntes i consideracions no estic advocant en absolut per cap mena de permissivitat sense control pel que fa al grau de "violència legítima" que es pot arribar a exercir en aquest casos.
Ho remarco: la paraula "violència" em sembla imprescindible si volem parlar amb propietat (tocant de peus a terra) d'aquest tema. En tota societat, quan hi ha transgressions "crítiques" i el transgressor no vol o no és capaç de contenir-se, no hi ha més remei que recórrer a la "violència legítima defensiva". En aquests casos, les actituds tolerants l'únic que fan és no aturar el descontrol dels descontrolats, i per tant cronifiquen el malviure de les víctimes (sigui qui sigui la persona maltractada, la víctima, una dona, un fill, un avi, un indigent, un homosexual...).
El que vull dir amb tot plegat és que és un tema molt complicat, i que no es pot ventilar amb respostes fàcils. Per descomptat, pel.licules com aquesta no contribueixen a alimentar cap debat útil, al contrari. Només serveixen per alimentar els gustos morbosos d'un determinat públic, que segons sembla deu ser bastant ampli, tenint en compte que l'oferta "d'escombraries cinematogràfiques" d'aquest tipus que es perpetren és considerable.
