[tb. PSV]
Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si
avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps.
Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament,
amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.
Li dic
que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I
ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al
que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva
malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt,
uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint,
normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i
diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després
surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut
curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop
ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus
l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees
estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui
tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan
amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en
solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè
als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no
escoltar-les.
