Christophe André, al seu esplèndid llibre sobre els estats d'ànim (1) explica que mai s'ha avorrit fent de psiquiatre, escoltant la gent que arriba a la seva consulta. Diu que li encanta escoltar la gent parlar dels seus estats d'ànim, perquè fer-ho l'enriqueix i li obre la ment.
Jo no sóc cap professional de la salut mental, i les meves converses sobre emocions i sentiments es redueixen a les que tinc amb alguns coneguts. Dic amb alguns perquè la gent que conec la divideixo en dos grups: les persones que parlen "de coses" (el temps, esports, política, tecnologia, viatges, robes, sabates...) i les que parlen "d'elles mateixes", de les seves vivències, de les seves emocions, pors, il.lusions... A mi m'agraden les converses del segon grup. I com que en el primer grup hi dominen els homes i en el segon les dones, en general m'atrau més parlar amb les dones que amb els homes. Bé, és una generalització, amb moltes excepcions.
Parlar dels sentiments és una de les coses que més m'agraden, em fascina. O més ben dit: el que em fascina és escoltar com els altres parlen dels seus sentiments, o parlar dels sentiments dels altres. Sí, sóc una mica trampós, ho reconec, perquè en general parlo poc de mi mateix. En parlo poc per dos motius: d'una banda, perquè em cal tenir molta confiança en qui parlo, per fer-ho; sóc de mena reservat, fins i tot poruc. D'una altra, perquè sovint la gent el que té ganes, sobretot, és de parlar del que li passa. Necessita algú que l'escolti, i a mi m'agrada fer-ho. De manera que si l'altra parla (d'emocions, de sentiments) i jo escolto, fem una bona combinació.
Hi ha excepcions: quan algú parla de manera circular, repetint una vegada i una altra el mateix, un dia i un altre... En aquests casos és feixuc, i procuro buscar la manera d'evitar aquests automatismes, i si no me'n surto, llavors procuro espaiar les trobades. Perquè trobo que quan és així ningú en surt beneficiat, ni qui parla, perquè no reflexiona, no s'observa, "no elabora res", només posa en marxa cada cop "la mateixa cinta gravada". Ni qui escolta, perquè aquesta monòtona reiteració no t'aporta res, només la constatació que és una situació reiterada i incòmoda, estèril i pesada. Que per anar bé cal modificar. El difícil sovint és trobar com trencar aquestes derives (d'això també en parla el Christophe André).
Però al marge d'aquests casos, parlar del món de les emocions em fascina. Ja sigui escoltant algú que parla d'ell mateix, els dos sols, o amb més gent, conversant de manera més teòrica sobre les emocions en general. Sobretot, la primera opció, sol amb algú altre, és la que dóna més bons resultats.
El que no tinc tan clar és perquè hi ha persones a les que els és fàcil, els va bé, parlar amb mi. De debò que no ho sé, perquè encara que m'agradi escolar la gent quan parla d'aquestes coses, no em considero cap gran escoltador (en canvi tinc coneguts als que admiro precisament per aquesta habilitat) ni sóc expert en res. Potser l'únic atractiu meu "és que escolto" (més bé o mé regular).
I quan busques ser escoltat, quan en tens necessitat, és tan important poder trobar algú que t'escolti...
--
(1) Christophe André. Los estados de ánimo, el aprendizaje de la serenidad. Kairós, 2009
