"Els malalts es queixen de la falta de companyia, d'atenció, d'afecte, i les farmacèutiques han començat a investigar nous medicaments que puguin pal.liar aquestes carències."
Podria ser un acudit, però és també una imatge de la situació en què es troben moltes persones. Per exemple, l'Adriana, de la qual en vaig parlar fa uns dies.
A l'Adriana tothom li diu de manera insistent que s'ha de medicar. La gent que l'envolta associa la persistència del seu greu estat depressiu amb el rebuig d'ella a la medicació. No parlen de res més.
Tenen una part de raó. La tenen perquè la medicació "podria ser efectiva", i per tant és una opció que estaria bé provar, "a veure si hi ha sort". Sobretot tenint en compte que el seu estat depressiu és greu i ja fa mesos que dura. Una altra cosa és que, òbviament, de garantia d'efectivitat no n'hi ha cap (això darrer és "un detall" que l'entorn de l'Adriana no es planteja, sembla que tothom té "el pensament màgic" que la medicació sempre funciona).
D'altra banda, hi ha una altra cosa que tot el seu entorn no té en compte, i és que la principal mancança de l'Adriana segurament no és de "molècules farmacològiques d'efectes antidepressius". La seva gran mancança és una altra: és una falta (severa i crònica) de comprensió, atenció i afecte. Però d'aquest tema no se'n pot parlar, incomoda a tothom, és molt més fàcil parlar de pastilles.
També és cert que l'accés a aquests "ingredients relacionals" no garantirien que pogués sortir del pou de la depressió. En aquests casos, de garanties tampoc no n'hi ha. Però seria "una ajuda inestimable", segurament la que en aquests moments més li cal, la més urgent. I gràcies a la qual, potser també seria més fàcil que, llavors, en algun moment, ella no s'oposés tant a la prova de la medicació.
Perquè una cosa és que et vulguin obligar a medicar-te, i que fins i tot t'acusin "de no voler-te curar", si no ho fas (aquest és el desagradable cas de l'Adriana, de manera que encara s'enforteix més "el seu context depressiu"). I una altra que t'acullin, que et mimin, que sobretot no et renyin, i que llavors, des de la complicitat i l'afecte, eventualment també "t'acompanyin" cap a una opció que d'entrada potser no veus clara.
En el cas de l'Adriana, tothom vol que ella "es curi" (que surti de l'estat depressiu), però sovint dona la sensació que aquesta voluntat s'articula fonamentalment des dels interessos i comoditats particulars de cadascú: "Que pesada que és l'Adriana, a veure si es cura d'una vegada!" Però com que dir-ho així, amb aquesta franquesa, queda lleig, en general tothom es reprimeix i fa un esforç per ser "políticament i familiarment correcte".
I entre tanta correcció, hipocresia i "llunyania", l'Adriana segueix a la deriva. I tenint en compte el seu entorn, costa molt ser optimista.
