Segueixo amb la història de l'Adriana (1), perquè hi falta un aspecte clau. Difícil d'explicar, a veure si me'n surto.
Conviure o relacionar-se amb algú com l'Adriana no és fàcil. Costa molt, la seva és una proximitat que angunieja, a causa del seu actual estat depressiu i la seva negativitat. En aquests casos, són habituals les actituds autoprotectores de la gent que hi ha al voltant, adoptades per tal d'evitar que "el forat negre" de la persona deprimida les engoleixi.
En aquest sentit, "no entendre el que li passa" a la persona deprimida té una utilitat (de cara "a la nostra pròpia supervivència"), ja que la barrera de la incomprensió, paradoxalment, en part ens protegeix de la negror i buidor del món de la persona deprimida.
Aquesta incomprensió pot ser de dos tipus, "natural", resultat d'unes limitacions reals (no tothom té les mateixes capacitats), o optativa, voluntària (en diferents graus): "No entenc el que li passa perquè, si tingués el coratge d'entendre-ho, inevitablement la meva vida quedaria massa profundament afectada".
El resultat, no obstant, tant si la incomprensió és (en teoria) insuperable, o estratègica, és el mateix: la incomprensió alimenta "la llunyania entre les parts", entre la persona deprimida i les persones que l'envolten. De manera que la sensació de solitud de la persona deprimida encara és més intensa.
Fins aquí, tal com he dit, tot és força "normal". No és el millor escenari (òbviament) per a la persona deprimida, però té una coherència, i fins i tot una justificació.
De vegades l'escenari és més complicat. Perquè tenir la humilitat i la valentia de reconèixer, com a familiars, el que he exposat, no és el més habitual. En lloc de reconèixer la nostra vulnerabilitat i por, com que ens agrada donar una bona imatge, sovint aquesta realitat "la disfressem": construïm un relat que, "a nosaltres", els familiars, ens sigui més fàcil d'assimilar.
Aquest pas ja té un punt de "perversitat" (no sé si és la paraula més adequada, però si més no em sembla oportuna, a causa de la seva contundència, en la mesura que pot servir per posar de manifest la gravetat de la maniobra).
Per tal de no haver de dir, amb humilitat, per exemple, "que sóc un covard", fem una mena de "transsubstanciació conceptual", i llavors potser diem (disparem?): "Tu en tens la culpa, del que et passa" (o alguna cosa semblant). I "trobem" els arguments necessaris per justificar aquestes opinions.
Ara bé, aquesta maniobra tramposa no la podem fer de manera massa descarada, perquè no funcionaria (l'objectiu és que, tant "nosaltres" com la persona deprimida, ens creguem el que diem). I per tant fem una marrada, teixim una teranyina de manipulacions, distorsions, boires, afirmacions, insinuacions... articulades sempre, això és fonamental "des de la gran i indiscutible estima" que sentim pel nostre familiar deprimit.
Amb aquest discurs "des de l'amor" (segons els casos paternal o maternal, filial, fraternal...), anem soscavant els fràgils fonaments que potser encara li queden a la persona deprimida. La qual, "envoltada de tant amor" (repetit i fins i tot refregat, de vegades de manera molt innoble), encara se sent més culpable per les penalitats que causa a les persones que estima. Les penalitats que els causa a conseqüència del seu estat depressiu, la seva poca funcionalitat, la seva dependència, etc.
Ella mateixa, la persona deprimida, es diu i diu als altres, aclaparada, clavant-se cops al pit: "És imperdonable el que us faig", "Les vostres vides són desgraciades per culpa meva", "Jo sóc l'única culpable dels vostres malestars i problemes", etc.
I els familiars, afectuosos, ho neguen, diuen que no. I alhora, quan actuen, amb les seves interaccions, "potser diuen que sí". Que no i que sí alhora... Quan no és el cas "que tot és un sí", és a dir, que de paraula i obra validen, refermen, obertament, les destructives (i absurdes) autoacusacions de la persona deprimida.
Per això he fet servir abans la paraula "perversitat", perquè les conseqüències d'aquests comportaments són com un verí que va emmetzinant l'ànima ja trista, adolorida, enfonsada, desvalguda, de la persona deprimida. Absolutament incapaç d'adonar-se de la manipulació de què és objecte.
Per descomptat, en casos com aquest, intentar explicar això als familiars és inútil, perquè no ho volen sentir, estan absolutament blindats. I si ho senten, et miren com si fossis un extraterrestre, "un invasor" que s'introdueix dins de la ciutadella emmurallada en què s'han refugiat i dins de la qual intenten preservar "la seva tranquil.litat".
Miro de fer un resum: tots tenim dret a ser covards, només faltaria. Però és més discutible que, a conseqüència de la nostra por (i de vegades també mesquinesa), també tinguem dret a ser interessadament manipuladors i mentiders.
En l'entorn de l'Adriana la realitat és que no hi ha només por, sinó també mesquinesa i manipulació. Considerables.
Tal com deia al principi, aquest és el component que faltava pel que fa a les explicacions dels dies anteriors sobre el cas de l'Adriana (i que no sé fins a quin punt he sigut capaç d'exposar amb encert). Un component que, afegit als altres, fa encara més inevitable el sentiment de pessimisme si penses en ella.
--
(1)
Entorns familiars (l'Adriana) / 17 d’oct. 2019
https://horitzontal.blogspot.com/2019/10/entorns-familiars-ladriana.html
Pren-te les pastilles / 23 de nov. 2019
https://horitzontal.blogspot.com/2019/11/pren-te-les-pastilles.html
