Una migranya, un còlic nefrític, un queixal del seny arrencat sense anestèsia: provoquen dolor. El dolor, alhora, pot provocar sofriment, i sovint en provoca. Però no són una mateixa cosa, dolor i sofriment.
El sofriment és el resultat de l'activitat de la ment activada a causa del dolor (o sense dolor, a causa de preocupacions, obsessions, frustracions...). Pensem en allò que ens ha passat, o en allò que ens fa por que passi, o en el que ens està passant (a més del dolor del còlic, "pensem" sobre el dolor del còlic), i llavors sofrim a causa d'aquests pensaments, o més ben dit, a causa de les emocions que generen aquests pensaments. Al malestar o mal del dolor hi afegim el malestar o "mal" (psicològic) del sofriment.
El dolor de vegades és inevitable: si clavant un clau ens piquem el dit amb el martell, sentirem dolor. No el busquem, "ens el trobem": ningú es pica a propòsit el dit amb un martell. I ningú no fa res amb el propòsit de tenir una migranya o un còlic nefrític. Una altra cosa és que de vegades "no sapiguem com no fer" allò que ens ho provoca, però llavors el dolor no és el resultat d'una voluntat, sinó d'una incapacitat, d'una insuficient voluntat, d'unes habilitats inadequades...
De vegades fem servir les paraules dolor i sofriment com si fossin sinònimes. Potser parlem de dolor per referir-nos a sofriment ("Sento un dolor infinit a causa de la mort del meu fill"), o potser parlem de sofriment per referir-nos a un dolor ("Sofreixo uns mals de cap terribles").
Dit d'una altra manera: podem patir sofriment sense dolor (quan l'origen no és un mal físic, sinó una preocupació, una por, una ansietat...), i podem sentir dolor sense sofriment (quan som capaços de controlar les reaccions al dolor de la ment).
Les paraules són convencions, i les convencions haurien de servir perquè ens entenguem. Com més paraules diferents i específiques tenim per identificar diferents realitats, estem més ben equipats de cara a poder enriquir la nostra comprensió del món. I també tenim més capacitats per comunicar-nos amb els altres.
No diferenciar entre dolor i sofriment no només suposa un empobriment lingüístic sinó també, el que és pitjor, un augment de la confusió, i amb aquest augment de confusió, una potenciació de les incapacitats. Per exemple, ens invalidem quan diem o ens diem: "No puc fer res per reduir el meu sofriment".
Dient-nos-ho, ens empetitim i ens tornem impotents. Perquè sempre podem fer alguna cosa, per petita que sigui (o gran), en relació amb el nostre sofriment. Una altra història és que fer-la sigui difícil, o que els resultats no puguin ser immediats, que requereixi llargs aprenentatges, etc.
Cal insistir-hi: quan es tenen vides difícils, sigui a causa del dolor o del sofriment, o del dolor i del sofriment junts, ens hem d'esforçar per separar que és cada cosa, què li correspon a cada una, i cada una tractar-la segons la seva naturalesa. Perquè és l'única manera de posar una mica d'ordre en les nostres vides. I d'aquesta manera, amb una mica més d'ordre, que no siguin les nostres vides només vides patides ("arrossegades pels vents dels destins adversos"), sinó una mica més controlades, i amb el control, una mica més fàcils.
També és veritat que faig una simplificació, perquè són molts els camins "d'anada i tornada", entre el dolor i el sofriment, entre el sofriment i el dolor. D'una banda, és obvi que el sofriment també pot provocar dolor, fins i tot malalties, absolutament reals, prèviament inexistents (abans de l'aparició del sofriment). D'una altra banda, hi ha una "terra de ningú" (o dels dos), en la qual el dolor i el sofriment conflueixen, es barregen...
Sí, tot és molt complicat, però de tota manera la diferenciació entre dolor i sofriment, a banda de ser realista, és també necessària, imprescindible. Si més no, si l'objectiu és aconseguir el màxim control sobre les nostres vides.
