Vaig parlar de la necessària diferenciació entre dolor i sofriment, i de les confusions, malestars i impotències que es generen quan aquesta distinció no es fa.
Tot això és el que m'agradaria poder-li explicar a la Natàlia un dia que parlo amb ella, però no me'n surto. Està blindada, emmurallada a dins del seu sofriment (reactiu, resultat de la frustració i la tristesa a causa de la vida difícil del seu fill). Està convençuda que el que sent és "dolor", "natural i del tot inevitable". Dic que està blindada, sobretot perquè la Natàlia diu clarament "que està orgullosa del seu dolor", que sentint-lo se sent "mare autèntica"...
De fet, el problema de la Natàlia no és la no diferenciació entre dolor i sofriment: l'ús que fa de les paraules en el seu cas és més aviat una manera "d'emmascarar" el veritable problema. Perquè el veritable problema en el seu cas és la impossibilitat de poder-se imaginar ella mateixa sense sofriment (o amb menys sofriment), quan veu les disfuncions i el patiment del seu fill.
Si el fill s'ho passa malament, "ella s'ho ha de passar malament", encara que no serveixi de res (perquè òbviament no serveix de res); s'ho ha de passar malament "per solidaritat", "perquè ser una bona mare consisteix en això". I té un argument definitiu: "Tu no ho pots entendre, perquè no ets mare".
I és veritat que no sóc mare, però sé que hi ha mares que no són com ella, que s'esforcen per no ser-ho, que s'esforcen per sortir "d'aquest destí", d'aquesta presó (una presó, uns malestars i uns "dolors" òbviament fomentats per l'educació rebuda).
I les vides d'aquestes altres mares (que no són males mares per ser com són), són una mica més fàcils que la de la Natàlia. O "estan en camí de ser-ho", a mesura que es van esforçant per rebutjar aquestes associacions esclavitzadores, tòxiques, destructives.
Aquestes altres mares, a banda de tenir vides una mica més fàcils que la Natàlia, alhora faciliten que les vides dels seus fills (l'origen principal de les seves preocupacions), sovint també es tornin una mica més fàcils.
Perquè passa això, que si milloren elles, als fills també els és més fàcil millorar. Perquè d'aquesta manera els fills no han de viure amb el pes feixuc (fins i tot insuportable), de la mare sofridora, "amb la presència constant del dolor de la mare", amb aquest xantatge.
Però tot això, tal com he dit, és del tot incomprensible per a la Natàlia: viu "en la galàxia del seu dolor" i (pel motiu que sigui), no en vol ser desallotjada, o no sap com sortir-ne.
