"Lo que acabo de escribir es falso. Verdadero. Ni verdadero ni falso, como todo lo que se escribe sobre los locos, sobre los hombres." Jean Pau Sartre (1)
Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)
Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".
També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."
De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:
Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".
Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).
Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.
D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.
I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).
