"¿Sabe qué es lo más terrible? La depresión anula el concepto de tiempo. 'Todo Es Para Siempre'. Hay que recordarse una y otra vez que es algo transitorio, que pasará." Espido Freire (1)
Veig pel carrer un grup de trenta noies d'uns vint anys, caminant a pas viu, gairebé en formació, en fila de dos. Al mig d'aquesta llarga fila de noies, caminant de manera menys airosa, una dona de més de setanta anys. Algú que no sabés qui són aquestes noies, podria pensar que la dona gran és la responsable del grup. Però no ho és.
Totes aquestes noies estan ingressades en un centre especialitzat en el tractament de l'anorèxia. Aquesta sortida al carrer forma part de les activitats programades: en fila i a pas viu, fan una caminada de potser mitja hora, sense aturar-se ni un moment, pels carrers del barri on està el centre.
La dona gran és la Marina. Les filles van demanar el seu ingrés al centre perquè no sabien què fer amb ella. La Marina estava en un estat depressiu sever, i amb una actitud hostil, a la contra, furiosa. Autodestructiva, i alhora agressiva cap a les filles. Al centre la van acceptar (és un centre privat, i la quota mensual és molt elevada). I com que el centre està especialitzat en l'anorèxia, la van diagnosticar com a anorèxica. I la tracten com a tal. És, òbviament, un desgavell absolut.
Fa anys que conec la Marina. Ens hem anat veient de tant en tant. Ara, des que està al centre, alguna vegada puc parlar amb ella per telèfon (poc, perquè té les comunicacions molt restringides). Sempre li dic el mateix, que ha de sortir d'aquí, que aquest lloc no li convé, que ha de tornar a casa. Que les filles li han de buscar algú que li faci companyia i les feines de la casa (viu sola), que necessita aquest suport, mentre estigui tan desvalguda i impotent (és una família amb diners, s'ho poden permetre). Li dic que és des de casa, "des de fora de la presó", des d'on amb una mica de sort i l'ajuda necessària, tindrà la possibilitat de sortir d'aquest estat depressiu tan dur que ara l'aclapara.
Ella diu que tot és impossible, que és definitiu, que no estarà mai més bé, que ja tot és igual. Que jo no ho entenc (però sí que ho entenc, perquè sé que quan s'està en el seu estat, tal com diu l'Espido Freire sembla absolutament impossible, que un dia s'acabi el malson de la depressió...).
Des que va començar aquesta etapa depressiva, l'han farcit de medicaments. Sense cap resultat, sense cap millora (ja fa uns quants mesos, potser més de mig any, que es medica regularment). Sí, els medicaments no falten, els que convinguin, però en canvi, en cap moment ha tingut accés a un bon psicòleg (o més ben dit, ni bo ni dolent, "a cap").
El dia que la veig pel carrer, formant part de la fila, segueixo el grup una estona, des d'una distància prudencial, discretament. No li dic res; no sé com fer-ho, encaixonada ella al mig d'aquesta formació militar d'adolescents a pas de legionari. Contemplo l'escena i sento una immensa tristesa. I quan m'aturo i veig com s'allunyen, i finalment la perdo de vista, em quedo amb aquesta tristesa. Que encara em dura, sempre que penso en ella.
--
(1) El Periódico, 19/04/2020
