La Lívia havia convidat l'Elisabet a venir a dinar el dia de Nadal. L'Elisabet havia dit que li feia molta il.lusió, però després telefona i diu que no ho veu clar i que, el dia de Nadal, l'endemà, prefereix quedar-se a la residència.
Sense avisar-la, vaig "a casa seva", a la residència. La trobo a la sala d'estar, asseguda, quieta, sense fer res. Absent, amb cara d'avorrida. Quan em veu, es transforma de cop: se li il.lumina la cara, s'aixeca d'un bot, m'abraça i petoneja i em pregunta que què hi faig, aquí.
Li dic que ja ho veu, que l'he anat a veure. I que a més de veure-la li volia dir que a la Lívia i a mi ens semblava molt bé que el dia de Nadal fes el que volgués... però que si decidia venir a dinar amb nosaltres, ens faria molt contents. Que ens agradaria de debò, que estigués amb nosaltres. Li repeteixo uns dos o tres cops la il.lusió que ens faria, i a cada repetició ella eixampla el somriure, i se li enriolen més els ulls. I al final em diu que vindria, que és clar que sí.
Per a mi i la Lívia el dia de Nadal no és un dia especialment important, però fem "com si ho fos", perquè per a l'Elisabet sí que ho és... Li pregunto a l'Elisabet per què ens havia dit que volia quedar-se a la residència. I llavors m'explica que fa dies que té un restrenyiment molt fort, i que això li repercuteix en el cap, li afecta l'humor, l'encongeix. Que quan li passa això llavors es queda així, replegada, malament, i que tot ho veu difícil (l'Elisabet ja té tendència al restrenyiment, i l'arsenal de pastilles psiquiàtriques que es pren encara li compliquen més la vida, pel que fa a aquest problema).
Aquesta vegada hi ha el restrenyiment pel mig; una altra vegada pot ser un altre malestar, d'origen físic o mental... El cas és que la vida de l'Elisabet no és fàcil. Però malgrat les dificultats, de vegades grans, en els mals moments, moltes vegades trencar la deriva de la seva negativitat i pessimisme no és molt complicat. De vegades només cal trobar les paraules oportunes, oferir-li una abraçada, o un somriure... de vegades, amb molt poqueta cosa, li pot canviar l'estat d'ànim.
L'Elisabet és una persona bastant fàcil. En aquest cas, amb el mínim esforç d'anar-la a saludar a la residència (cosa que d'altra banda no és tampoc cap esforç), i remarcar-li "que ella és important per a nosaltres", ha sigut suficient (tot i que el malestar del restrenyiment de moment no hagi desaparegut).
Quan me'n vaig cap a casa, pel carrer tinc una sensació estranya, agradable: a ella sé que amb la visita li he donat una alegria, però el cas és que ella a mi m'ha donat una alegria tant o més gran: "podent anar-la a veure", m'ha donat això de què parlo els últims dies, "un sentit"... Es probable que la meva alegria i benestar siguin només una conseqüència d'aquest sentit.
