Sobre el dolor

Fa temps que et fa mal un queixal, posem que és un mal més o menys suportable, però empipador, perquè és constant. Cansat, vas al dentista, i et diu que no hi ha res a fer, que l'única alternativa és arrencar-lo. Li dius que d'acord, i te l'arrenca. Però sense anestèsia de cap mena (pel motiu que sigui, per exemple perquè això passa fa cent anys). I el dolor és brutal.

El dolor agut de vegades es pot evitar, com per exemple si et posen anestèsia quan t'arrenquen un queixal. Altres vegades és més complicat, evitar-lo. A veure: ¿com evites la fuetada terrible d'un atac del trigemin, quan no saps mai quan es pot produir? L'única manera de no patir aquesta violenta tortura (quan els tractaments preventius per evitar l'atac no són efectius), seria viure en un estat de sedació prou important com per no notar les descàrregues. Però és clar, això ja no és viure.

Alhora, els dolors que algú pateix es poden acumular: els aguts amb els crònics, i de diferents tipus els dos. I si a aquests dolors a sobre hi afegeixes els dolors o sofriments psíquics, emocionals (divisibles també en tota mena de varietats i intensitats), i a continuació hi afegeixes totes les possibles influències entre els diferents tipus de dolors i sofriments (com es potencien, i fins i tot com, "entre ells", de vegades en creen de nous), el resultat és que "les possibles vides plenes de dolor", quan algú té la desgràcia de ser-ne víctima, són infinites.

Un dolor prou invasiu, invalidant, embogidor (agut, crònic, psíquic, o una barreja dels tres), et pot dur a la desesperació. Sigui d'un tipus o d'un altre, el dolor et pot dur a no voler seguir vivint. Per exemple, quan creus que els atacs de dolor agut continuaran, o el dolor crònic et continuarà rosegant de manera permanent, o el dolor psíquic et seguirà fent la vida invivible. 

Si arribes a aquest punt de desesperació, aquest punt no és un punt objectiu, sinó subjectiu, segons la manera de ser de cadascú: els propis valors, la pròpia capacitat de suportar el dolor, etc. I si hi arribes, "si hi ets", estàs sol. Perquè a dins teu només hi ets tu. 

El mal que sents tu no el pot sentir ningú més; els altres potser es poden imaginar el que sents, però només això, imaginar-ho. Fins i tot en el cas que hagin passat, o estiguin passant, una experiència semblant. La teva experiència, "la teva en concret", és només teva, exclusivament.

Per això és tan difícil, saber trobar "el lloc adequat", quan estàs a la vora d'algú que és víctima de dolors i sofriments. 

Només avui

Estem xerrant amb el Daniel i li truquen. Mira qui és i no contesta. M'explica que és un conegut del grup de Narcòtics Anònims (NA). Diu que aquest conegut, malgrat anar a les reunions, no deixa de consumir, i que li hauria de dir clarament que, mentre no deixi de consumir, no té sentit ni que li truqui ni que vagi a les reunions. Perquè fa perdre el temps als altres, ja que només ho fa per esbravar-se.

El programa dels NA té aquesta característica: no n'hi ha prou que tinguis "el desig" de deixar de consumir, sinó que has de tenir també la determinació de fer-ho, la consciència que has de fer aquest gran esforç. Perquè l'esforç que has de fer és molt gran. L'assistència a les reunions, i les trucades als companys entre reunions, tenen la funció d'afavorir poder mantenir aquest esforç, el de mantenir l'abstinència. 

"Només durant avui, em mantindré abstemi". Aquest va ser el gran invent dels creadors d'Alcohòlics Anònims (dels quals després van sortir els NA i altres grups amb la mateixa filosofia). Pensar que has d'aconseguir "no beure mai més" és molt difícil; sembla impossible, quan estàs atrapat per l'alcohol, o per altres drogues. En canvi, pensar, i proposar-te, "només avui no consumiré", encara que no sigui fàcil (si ets un alcohòlic), és més assumible. "Només avui". I demà torna a ser "només avui". I el següent dia igual, i l'altre, i l'altre... dia a dia, "només avui". 

La segona característica dels programes dels AA i NA no és tan fàcil d'explicar, sobretot si no ets creient. Fa referència a la confiança en l'ajuda del que anomenen el "Poder Superior", per tal d'aconseguir mantenir-te abstemi. Cal tenir en compte els orígens dels grups AA i NA, la societat americana dels anys 50, en la qual la referència a Déu, en aquest sentit de Poder Superior, era normal. Però com que amb el pas del temps els AA i NA s'han anat estenent per tot el món, i alhora les societats han anat canviant, han hagut d'anar reinterpretant, de manera més àmplia, aquesta idea de poder superior, per tal de poder acollir tothom. (1)

Si no és un déu, qui o què pot ser aquesta ajuda superior? Doncs "allò que a tu et serveixi": la natura, la força de l'univers, el poder de la saviesa dels companys que han aconseguit superar l'addicció, el criteri del psicòleg que t'ajudi... Tu tries, mentre li atorguis o reconeguis "aquest poder".

Avui, dins dels grups de NA i AA hi ha persones dels dos tipus, creients i no creients, ajudant-se mútuament, sense problemes. Naturalment, per a les persones religioses la seva fe segueix sent fonamental, en relació amb el seu procés d'aconseguir l'abstinència, i potser ho tenen més fàcil, perquè no s'han "d'inventar" una ajuda superior alternativa. 

En qualsevol cas, creient o no, l'important és acceptar "que tu sol no pots", que ja has acumulat massa fracassos, que et cal aquest acte d'humilitat. Acceptar que, amb el que has anat fent fins ara, tot i tenir el desig de deixar les drogues, no ho has aconseguit. Has anat fracassant, una vegada i una altra... Per tant, necessites fer una cosa diferent. I et "rendeixes" davant d'aquesta evidència. I decideixes confiar en aquest "poder" (el que sigui en cada cas), acompanyat de l'ajuda dels teus companys del grup.

Rendit, i amb aquesta determinació de posar ordre a la teva vida, llavors pots estar atent i receptiu a allò que et diguin els companys. Perquè encara que d'entrada potser t'incomodi sentir-ho, o que ho menyspreïs, o que ho rebutgis, és precisament allò que necessites sentir. No és fàcil, perquè quan ets un addicte "et penses que ho saps tot": que saps "el que no saps", que controles el que no controles, etc. Per això has fracassat tantes vegades.

Rendició. Només avui. Poder superior. Aquest podria ser un resum dels "12 passos", la bíblia dels AA i NA. 

Bé, per si de cas afegeixo que els grups de AA i NA òbviament no són l'única opció que hi ha per deixar les drogues. Hi ha altres opcions. AA i NA tenen, això sí, l'avantatge que són gratuïts (o de pagament mínim, simbòlic i voluntari), cosa ben important, ja que en general la gent no té el munt de diners necessaris per pagar tractaments en centres privats (i els recursos públics tenen les limitacions derivades de les limitacions pressupostàries). I sobretot, els programes dels AA i NA, els famosos "12 passos", són programes efectius: setanta anys de funcionament i resultats ho demostren.

Torno al Daniel i el seu cansament en relació amb les trucades d'aquest conegut. Perquè a sobre, de vegades quan li truca està drogat, de manera que encara té menys sentit parlar amb ell. És una persona que no fa cap canvi, que no aporta res al grup d'autoajuda: només distorsió, "soroll". En lloc de sumar, resta.

Parlar amb algú drogat no serveix absolutament de res. És clar, durant el procés de deixar les drogues hi pot haver recaigudes, i n'hi ha; als grups de NA i AA això es té present, però també es té molt clar que s'ha de conservar sempre el propòsit ferm, acompanyat de l'esforç diari, per tal d'anar aconseguint viure sense consumir. Com que no és el cas d'aquest company, el Daniel està cansat de les seves trucades, i també de la seva assistència a les reunions.

Si una persona no ha arribat al punt de tenir del tot clar que vol viure sense consumir, si no està disposada a fer tots els esforços que hagi de fer per tal d'aconseguir-ho, no serveix de res intentar convèncer-lo, fer-li sermons. És perdre el temps. I pagar-li teràpies, del tipus que sigui, també és perdre el temps i llençar els diners.

Hi ha familiars que això tampoc no ho acaben d'entendre, i que amb la millor intenció (o amb molta por, o remordiments de consciència, sentiments de culpabilitat, o el que sigui), en llencen molts, de diners, amb el propòsit d'intentar salvar el seu fill, filla, germà... Però l'únic que es pot salvar és qui té el problema, ell mateix. Els altres, "si ell està disposat" a fer el que toqui per deixar de consumir, llavors el poden ajudar, però si no és així, si ell no ho té clar, si no vol fer aquest esforç, si diu "que no és capaç", etc., no hi ha res a fer.

No hi ha absolutament res a fer.

--
(1) El recurs a un poder superior no és un recurs gens original, perquè les ajudes superiors els humans sempre les hem buscat, a causa de les nostres fragilitats i impotències. Per tant, no és un invent dels AA i NA, és només "una inclusió" en el seu programa, a diferència de l'"avui no", que sí que ho és, original. D'altra banda, això de l'originalitat és irrellevant, perquè el que és rellevant és que, tal com diu el Daniel, els programes dels AA i NA funcionen.

Les mans

Han quedat per dinar juntes. Dinen i, després del cafè, la Bet diu que va al lavabo. Al cap d'una estona torna amb les mans esteses, com si fos una cirurgiana després de rentar-se-les, abans de posar-se els guants per operar. Però a diferència d'una cirurgiana, ella les du encara ben ensabonades, amb una bona bromera. Les mans i els avantbraços, fins als colzes.

Passa entre les taules així, fins que arriba a la taula de la Vilma. S'asseu amb les mans a la vora de la taula, i les deixa quietes; el sabó, la bromera són molt evidents, criden molt l'atenció. Però la Bet no fa cap comentari, i la Vilma, tot i que està molt sorpresa i desconcertada, tampoc; dissimula, ni tan sols gosa mirar si la gent d'altres taules les observen.

La Vilma pensa que la Bet podria fer servir el tovalló per eixugar-se, si es que abans no se les ha aixugat perquè al lavabo no hi havia tovallola, o no estava neta. Però la Bet no s'eixuga; es limita a mantenir els braços i les mans quietes. Mentrestant, parla amb naturalitat, com si no hi hagués res d'estrany en aquella situació. De mica en mica, la bromera va minvant, i al final a la Bet se li eixuguen soles, del tot, les mans i els braços.

Passa una estona més, parlen d'una cosa i una altra, fins que decideixen marxar. Paguen, surten al carrer i s'acomiaden de manera cordial. Sense que en cap moment hagin fet cap comentari sobre els braços ensabonats. Queden que, un altre dia, tornaran a quedar per anar a dinar plegades una altra vegada.