Fa temps que et fa mal un queixal, posem que és un mal més o menys suportable, però empipador, perquè és constant. Cansat, vas al dentista, i et diu que no hi ha res a fer, que l'única alternativa és arrencar-lo. Li dius que d'acord, i te l'arrenca. Però sense anestèsia de cap mena (pel motiu que sigui, per exemple perquè això passa fa cent anys). I el dolor és brutal.
El dolor agut de vegades es pot evitar, com per exemple si et posen anestèsia quan t'arrenquen un queixal. Altres vegades és més complicat, evitar-lo. A veure: ¿com evites la fuetada terrible d'un atac del trigemin, quan no saps mai quan es pot produir? L'única manera de no patir aquesta violenta tortura (quan els tractaments preventius per evitar l'atac no són efectius), seria viure en un estat de sedació prou important com per no notar les descàrregues. Però és clar, això ja no és viure.
Alhora, els dolors que algú pateix es poden acumular: els aguts amb els crònics, i de diferents tipus els dos. I si a aquests dolors a sobre hi afegeixes els dolors o sofriments psíquics, emocionals (divisibles també en tota mena de varietats i intensitats), i a continuació hi afegeixes totes les possibles influències entre els diferents tipus de dolors i sofriments (com es potencien, i fins i tot com, "entre ells", de vegades en creen de nous), el resultat és que "les possibles vides plenes de dolor", quan algú té la desgràcia de ser-ne víctima, són infinites.
Un dolor prou invasiu, invalidant, embogidor (agut, crònic, psíquic, o una barreja dels tres), et pot dur a la desesperació. Sigui d'un tipus o d'un altre, el dolor et pot dur a no voler seguir vivint. Per exemple, quan creus que els atacs de dolor agut continuaran, o el dolor crònic et continuarà rosegant de manera permanent, o el dolor psíquic et seguirà fent la vida invivible.
Si arribes a aquest punt de desesperació, aquest punt no és un punt objectiu, sinó subjectiu, segons la manera de ser de cadascú: els propis valors, la pròpia capacitat de suportar el dolor, etc. I si hi arribes, "si hi ets", estàs sol. Perquè a dins teu només hi ets tu.
El mal que sents tu no el pot sentir ningú més; els altres potser es poden imaginar el que sents, però només això, imaginar-ho. Fins i tot en el cas que hagin passat, o estiguin passant, una experiència semblant. La teva experiència, "la teva en concret", és només teva, exclusivament.
Per això és tan difícil, saber trobar "el lloc adequat", quan estàs a la vora d'algú que és víctima de dolors i sofriments.
