Han quedat per dinar juntes. Dinen i, després del cafè, la Bet diu que va al lavabo. Al cap d'una estona torna amb les mans esteses, com si fos una cirurgiana després de rentar-se-les, abans de posar-se els guants per operar. Però a diferència d'una cirurgiana, ella les du encara ben ensabonades, amb una bona bromera. Les mans i els avantbraços, fins als colzes.
Passa entre les taules així, fins que arriba a la taula de la Vilma. S'asseu amb les mans a la vora de la taula, i les deixa quietes; el sabó, la bromera són molt evidents, criden molt l'atenció. Però la Bet no fa cap comentari, i la Vilma, tot i que està molt sorpresa i desconcertada, tampoc; dissimula, ni tan sols gosa mirar si la gent d'altres taules les observen.
La Vilma pensa que la Bet podria fer servir el tovalló per eixugar-se, si es que abans no se les ha aixugat perquè al lavabo no hi havia tovallola, o no estava neta. Però la Bet no s'eixuga; es limita a mantenir els braços i les mans quietes. Mentrestant, parla amb naturalitat, com si no hi hagués res d'estrany en aquella situació. De mica en mica, la bromera va minvant, i al final a la Bet se li eixuguen soles, del tot, les mans i els braços.
Passa una estona més, parlen d'una cosa i una altra, fins que decideixen marxar. Paguen, surten al carrer i s'acomiaden de manera cordial. Sense que en cap moment hagin fet cap comentari sobre els braços ensabonats. Queden que, un altre dia, tornaran a quedar per anar a dinar plegades una altra vegada.
