Etiquetes, espais, paraules

Tinc TOC? TDAH? Bipolaritat? ...? L'Encarna es fa aquestes preguntes, diu que li agradaria saber la resposta.

De vegades m'ho explica. Alguna vegada li he dit que, més que pensar en etiquetes, potser li seria més útil pensar en problemes: en les dificultats que li fan la vida difícil, sigui quina sigui l'etiqueta que ella o algú hi posi. 

L'última vegada que ens vam veure li vaig dir que, a partir del que m'havia anat explicant al llarg del temps, més que tenir una malaltia, semblava que tingués "una ferida". O diferents ferides, perquè la seva vida de fàcil no ho ha sigut gens. Ha passat (i encara passa), per moments i etapes molt complicades, molt doloroses, fins al punt de no tenir ganes de viure. Pitjor: de voler suïcidar-se.

Com es curen les ferides biogràfiques? Amb etiquetes? Amb fàrmacs? O amb etiquetes y fàrmacs el que es fa és, principalment, tapar la ferida?

Hi ha ferides que es poden curar, o alleujar bastant, amb les paraules. En aquests casos, s'ha de permetre parlar... i s'ha de saber escoltar. I s'ha de saber esperar. 

Si primer es fa això, després, de vegades pot ser útil, pensar en etiquetes, i potser fins i tot plantejar-se l'ús d'alguns fàrmacs. Potser. Però s'ha de començar pel principi: no pel final, com si el principi no existís.

Perquè si el principi s'invisibilitza, si s'ignora, "si no existeix", l'únic que es fa és mantenir la ferida soterrada. I llavors, amb les etiquetes i els fàrmacs, l'únic que es pot fer és estabornir el malestar, els sofriments, les desesperacions... que al capdavall, només són els "senyals" de la ferida.

La infantesa de la Bárbara

"La Bárbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls". L'última vegada que vaig parlar de la Bárbara vaig acabar així. (1)

Hem tornat a quedar, o més ben dit, la Lívia ha tornat a quedar amb ella i jo m'hi he tornat a afegir. I aquest cop la Bárbara sí que ha parlat de la seva infantesa.

Poc després de néixer, els seus pares la van dur a un orfenat, diu que, perquè quan era petita, estava molt malalta. Hi va estar fins als quatre anys, quan va ser adoptada. Però als dotze hi va tornar, perquè a l'escola van detectar que el pare adoptiu abusava d'ella.

Aquesta vegada hi va estar fins als divuit anys. Als divuit anys, ja fora, un dia es va retrobar amb el seu pare biològic, del qual no n'havia sabut mai més res. El pare la va convidar a anar a casa seva, i allí va conèixer uns quants germans seus, més petits.

Va viure una temporada amb ells fins que, un dia, un gitano (ella diu que era un gitano), la va raptar. Va fer alguns rituals i li va dir que ja era la seva dona, per sempre. La tenia tancada a casa, no podia sortir, fins que un dia va aparèixer un germà del raptor, se la va endur, i la va enviar a casa d'una parenta que vivia a Itàlia. 

Sense cap projecte concret, llavors la Bárbara va decidir venir a Espanya. Va arribar a Barcelona, i un dia, a les Rambles, un home li va dir que, a les Rambles, acabaria malament, i li va oferir anar a casa seva. Va viure amb aquell home uns quatre anys, amb una relació molt complicada, maltractaments inclosos.

Aquell home feia de cuidador unes hores a casa dels pares de la Lívia, i els va parlar de la Bárbara. I la Bárbará, a partir de llavors, va estar un temps a casa dels pares de la Lívia; eren molt grans i necessitaven diferents ajudes. Fins que la Lívia la va haver de fer fora, perquè era un desastre: era molt bona persona, però del tot imprevisible. No s'hi podia confiar gens, i qui en patia les conseqüències eren els pares de la Lívia. I la Lívia, que anava d'un ensurt a un altre. 

Llavors la Bárbara tenia vint-i-alguns anys, era encara molt jove. Del que li va anar passant després, de les seves aventures, parelles, maternitats, desordres, ingressos psiquiàtrics, etc., ja n'he anat parlant alguna altra vegada.

--
(1) La Bàrbara, continuació
https://horitzontal.blogspot.com/2026/01/la-barbara-continuacio.html

Marihuana en lloc de psicoteràpia

Feia uns mesos que havia deixat la marihuana, deia que havia vist que no li convenia. Però la determinació no li va durar gaire: al cap de poc, va decidir tornar a consumir-ne, no va ser capaç de resistir la temptació.

No va parlar, llavors, d'incapacitat de resistir la temptació, sinó que va dir "que ho havia decidit". També va dir als seus pares que no faria més sessions amb el psicòleg. Que la teràpia que a ell li anava bé era la marihuana. 

Des que torna a consumir, es noten els efectes: la recuperació d'amistats "poc aconsellables" que havia deixat, els desordres horaris, la relació complicada amb els seus pares...

Els seus pares se senten impotents. Senten també una gran tristesa. I un gran cansament. Molt cansament, perquè els problemes amb aquest fill van començar fa molts anys. La marihuana no és que sigui el problema principal, però contribueix molt a dificultar la gestió dels altres problemes. Problemes psiquiàtrics.

Sobretot des que ha recuperat la marihuana, el fill, quan parla, ho fa amb molta seguretat, tal com és habitual en aquests casos: "Què saben els pares? No saben res, no entenen res. I els psicòlegs i psiquiatres? Igual, tots uns ignorants!" Això és el que diu, ben convençut, amb aires de suficiència, de superioritat.

Què han de fer amb aquest fill, els pares? No res? Alguna cosa? Quina? Evidentment, l'han de decidir ells, i d'allò que decideixin, sigui el que sigui, assumir-ne les eventuals conseqüències.

En aquests casos, decideixis el que decideixis, ho fas sense cap garantia dels resultats que se'n puguin derivar: bons, regulars, dolents... Potser molt dolents. És impossible preveure-ho, perquè el que passi no depèn de tu.

Qui és el responsable de la conducta i les decisions del fill? Els pares, si hi ha problemes, perquè són els seus pares? O ho és el fill? En definitiva, aquesta és la pregunta adequada, la pregunta important. Perquè la resposta, una o una altra, altera del tot l'escenari.

Hi ha pares (mares i pares) que es consideren responsables, o corresponsables, de la vida del fill, encara que el fill ja sigui gran, que ja tingui potser trenta anys, o més. 

En general, aquests pares tenen vides bastant tristes, i a sobre, als seus fills "encara els és més difícil", que les seves vides siguin menys complicades. Encara els costa més anar-les endreçant, perquè no es veuen forçats a fer-se del tot responsables de les seves vides. 

Fer-se responsable requereix un esforç, gran, en alguns casos molt i molt gran. Immens. Desmesurat. Però assumir la necessitat d'aquest gran esforç és l'única manera de poder intentar, amb alguna possibilitat d'èxit, escapar-se de l'esclavitud de les conductes destructives i empetitidores. I dels estats de malestars, queixes i sofriments que les acompanyen.

D'altra banda, pel que fa a la responsabilitat, val per a les dues parts: tant si ets fill o filla, com si ets mare o pare. Cadascú té la seva responsabilitat. La responsabilitat de les seves expectatives, sofriments, frustracions...

Els pares de dos coneguts

Recorda que quan tenia uns deu anys de vegades veia que la seva mare donava, amb una cullereta, unes gotes d'un flascó al seu pare. Un dia va preguntar a la seva mare per què les hi donava, i ella li va dir "que per a l'oïda".

Uns quants anys després, quan ell en tenia setze, un dia li van dir que el seu pare havia mort. Que s'havia desmaiat a una estació del metro i havia caigut a la via. Llavors, ell ja sabia que aquelles gotes d'anys enrere eren d'haloperidol, un neurolèptic (antipsicòtic).

De petit havia llegit el nom al flascó, i li havia quedat gravat: "haloperidol". Però no sabia què era, per a què s'utilitzava. Per a l'oïda? Doncs d'alguna manera sí, probablement per atenuar les veus que devia sentir el seu pare... La seva mare li devia explicar així perquè, és clar, ell només tenia deu anys. 

El seu pare tenia "comportaments estranys", però a casa seva no hi havia cap paraula per referir-se a aquells comportaments. Va ser més endavant, que el fill va acabar lligant caps, i gràcies també a algun paper que va trobar, va saber que al seu pare li havien diagnosticat bipolaritat. I llavors també va començar a pensar, i després va concloure, que el seu pare no havia tingut cap desmai a l'estació del metro, sinó que s'havia suïcidat. (1)

Mentre la seva mare va viure, i va viure encara molts anys, al parlar del pare la paraula "suïcidi" no es va pronunciar mai; si es parlava de la mort del pare, el relat sempre era el del desmai.

Un altre pare

El seu pare feia temps que de vegades desapareixia. Desapareixia i, durant uns dies, no se sabia on era. Fins que els avisaven que l'havien trobat, i que l'havien ingressat en un psiquiàtric (no sempre el mateix, depenia d'on l'haguessin trobat). Al psiquiàtric s'hi estava un temps, fins que li donaven l'alta i tornava a casa. 

A casa un altre cop, al principi es prenia la medicació que li havien receptat, després se n'anava cansant i, al final, l'abandonava del tot. Llavors, de mica en mica i de forma progressiva la seva conducta s'anava desorganitzant: la convivència es feia més difícil, hi havia més angoixa, ell es començava a ficar en embolics... Fins que, un dia, tornava a desaparèixer, sempre sense avisar.

La mare va morir quan aquest fill tenia vint anys. Es va quedar com a únic referent del pare. Van seguir vivint junts, com quan vivia la mare, amb les mateixes "rutines": desestabilitzacions, desaparicions, ingressos, retorns. Fins que el pare va morir, al cap de vint anys més.

Aquesta història, i l'anterior, me les expliquen els respectius fills. El mateix dia, mentre estem a un bar. M'enduc una gran sorpresa: els conec als dos des de fa molts anys, gairebé trenta, i havia parlat amb ells moltes vegades. D'altres coses, mai de temes familiars. Fins que avui, a partir ja no recordo de quin detall, se m'ha acudit preguntar-li a un pels seus pares. I m'ha explicat el que m'ha explicat. I després de la seva explicació, ja que havia sortit el tema, llavors ho he preguntat a l'altre.

Sembla mentida, després de tants anys de conèixer algú i parlar-hi moltes vegades, algú amb una història familiar tan intensa, que no surti mai a la conversa res d'aquesta història familiar. Vaja, a mi se'm fa força estrany.

És encara més curiós perquè no tinc cap mena de dubte que, als dos, els ha agradat explicar les històries dels seus pares. Fins al punt que, quan abans de separar-nos, els he agraït el que m'havien explicat, tant l'un com l'altre m'han dit que, si volia, un altre dia me'n podien explicar moltes més coses, que el d'avui havia sigut només un petit resum.

--

(1) Durant un brot eufòric fort hi pot haver manifestacions psicòtiques, com per exemple sentir veus.

Flors de Bach

De vegades està molt contenta, eufòrica: vol fer mil coses, tot són projectes, no para. Altres vegades està ensorrada, desesperada, es voldria morir. Des de fa molts anys viu així, amb aquestes oscil.lacions. Ha fet alguns aprenentatges, es coneix una mica millor, accepta una mica més la seva realitat. I a més, les seves oscil.lacions no són tan acusades. Però les oscil.lacions segueixen existint, segueixen fent-li la vida força imprevisible. De vegades molt difícil.

Un amic del seu pare s'ha ofert, desinteressadament, per preparar-li Flors de Bach. Personalitzades, amb els ingredients i proporcions necessaris per asserenar els seus canvis d'estat d'ànim. Amb aquest objectiu, l'amic ha dit al pare que necessita saber l'any que va néixer la filla, per tal d'afinar al màxim la fórmula. És un gran expert en Flors de Bach, i molt meticulós: té cura dels més mínims detalls.

Per si algú no ho sap, les Flors de Bach són dissolucions de quantitats mínimes  d'essències de plantes en aigua i alcohol. Segons els problemes que es volen tractar, unes essències o unes altres. Hi ha persones que hi tenen una gran fe. Els crítics equiparen la seva efectivitat a les boletes homeopàtiques, i atribueixen els casos de resultats positius a l'efecte placebo.

Quan el pare m'ho explica, em diu que preguntarà a la filla si hi està interessada. I de la manera que m'ho explica, entenc que desitja que la filla li digui que sí.

Jo no faig comentaris: quan els temes són "religiosos" (com per a mi ho és aquest de les Flors de Bach), considero que el més assenyat que puc fer és callar. És el que he anat aprenent, de mica en mica: a parlar menys i callar més, quan els temes són segons quins. 

Les ungles

Quan està ansiós es mossega les ungles. De vegades no pot parar, fins al punt d'arribar a fer-se mal, de sagnar, de tant arranar-les. Llavors es desinfecta les ferides, amb alcohol, i pot parar temporalment d'aquesta compulsió. Fins que, passat un temps, amb les ferides ja curades, un altre dia d'ansietat se les torna a mossegar, sense poder aturar-se, fins que es torna a fer mal.

Fa temps, gestionava les crisis d'ansietat contraient un part lateral de l'estómac, sempre la mateixa. No sap per què havia acabat fent justament aquest gest. El podia fer estirat al llit, assegut, caminant. En qualsevol posició i moment. Per exemple, al mig del carrer, de manera dissimulada. La cronificació d'aquella compulsió li va acabar passant factura: li va provocar una hèrnia inguinal i va acabar al quiròfan, el van haver d'operar.

Són dues de les compulsions que ha patit o pateix, relacionades amb els moments d'ansietat. Dues, no les úniques. Al llarg dels anys, ha anat substituint unes compulsions per unes altres, de diferents tipus. Unes més perilloses físicament, totes desestabilitzadores mentalment.

Sap que les conductes compulsives no són la solució per a la seva ansietat, al contrari, ho sap de sobres, però com que, en un moment donat, en el moment de la crisi, "són efectives", li costa resistir-s'hi. Sap perfectament que, com més repeteix aquestes accions, més les reforça i més condemnat està a repetir-les: l'ansietat general augmenta i es reforça la cronificació. Tot ho sap, la teoria la sap perfectament, però com sempre en aquests casos, dur-la a la pràctica és molt més difícil.

Tot i que no ha resolt el problema, amb els anys ha aconseguit progressos importants. Sobretot, que les compulsions que de moment no és capaç de resistir, com a mínim no li impedeixin fer una vida, de cara enfora, raonablement normal i funcional: pot treballar, relacionar-se amb gent, sense que els altres s'adonin dels seus problemes i lluites internes. 

És un avanç molt important, perquè abans, no era capaç "de dissimular o ocultar" les seves ansietats i compulsions, com ara és capaç de fer. I el resultat era que la seva vida estava plena de molta inseguretat, por i un gran aïllament.

-T'estic avorrint? - em diu quan fa una estona que escolto el que em va explicant.

-No, m'agrada molt escoltar el que dius. I m'emociona que  m'ho diguis, aquesta demostració de confiança.

Una altra història. Un altre dia, un altre bar, un altre cafè.

L'actriu

Fa molts anys era consumidora de diferents substàncies, unes de farmàcia i unes altres no. Les aconseguia com podia. Per exemple, de vegades, per aconseguir amfetamines, entrava a una farmàcia molt alterada; explicava que el seu germà estava passant una síndrome d'abstinència molt forta, i que si no li podia proporcionar amfetamines, el germà es suïcidaria. Era molt bona actriu i, en general, les hi venien.

Llavors es començava a vigilar la venda d'amfetamines, fins aleshores del tot desregulada, però com que la regulació no estava del tot consolidada, aquelles actuacions podies ser efectives. De vegades, en un mateix dia "actuava" a més d'una farmàcia; amb aquest propòsit es desplaçava a diferents barris de la ciutat.

La codeïna de vegades l'aconseguia amb recepta. Com que a més del problema de les addiccions també tenia (encara té) problemes mentals, era hàbil a l'hora d'explicar als psiquiatres les històries que pensava que podien servir perquè li receptessin el que volia que li receptessin. 

Una altra "ocupació" seva era rondar pels voltants dels punts d'atenció als drogodependents, uns centres als quals molts usuaris no hi anaven amb el propòsit de deixar de consumir, sinó al contrari, per seguir consumint. Al voltant d'aquests punts, hi havia mot moviment d'addictes i un actiu mercadeig de substàncies: tot s'intercanviava o venia, fos de farmàcia o del mercat de la droga il.legal. 

De tot allò ja fa molts anys. Ara està "neta", és a dir, es manté abstèmia. És una supervivent: algunes d'aquelles persones amb qui s'havia relacionat van anar morint, altres van acabar a la presó, o greument malaltes mentals, de vegades tancades a psiquiàtrics. Poques van ser capaces de fer l'evolució que va fer ella.

Ella no només va ser capaç de deixar de consumir, sinó que es va implicar en programes de prevenció de les drogodependències. Diu que, per a ella, aquesta implicació (no l'ha abandonat des de llavors) és el millor tractament per aconseguir mantenir-se abstèmia. Diu que és conscient que no és una persona "curada", sinó  una persona addicta no consumidora, capaç de mantenir-se abstèmia. 

Li agrada parlar d'aquestes coses, de la seva vida com a persona des de fa anys no consumidora i de tot el que ha anat aprenent. És molt bona comunicadora. I molt empàtica. I una gran persona: una de les  que més admiro. És una de les persones amb les que, de tant en tant, m'agrada molt quedar per fer un cafè.

Fivin 2

La pròpia llibertat cadascú l'utilitza segons els seus criteris. De vegades, aquests criteris tenen no només repercussions personals, sinó també socials. 

Vivim en un país amb l'alcohol com a principal droga psicoactiva consumida, un país en què els problemes d'alcoholisme d'una part de la població són de molta envergadura. Aquests problemes tenen una repercussió important sobre els recursos dels sistemes públics de salut.

Si a Fivin (Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición) se li permet que, emparada en la llibertat d'expressió (i les lleis vigents), faci impunement la seva "propaganda", sembla que, per part de l'Administració, les propagandes de Fivin sempre haurien de ser contestades, de manera sistemàtica i rigorosa, advertint que la presumpta informació de Fivin és només desinformació: propaganda amb l'únic objectiu de fer rutllar el seu negoci.

I una cosa semblant es pot dir del munt d'anuncis de cerveses que apareixen a tots els mitjans d'informació (desconec si en aquest cas hi ha alguna fundació d'àmbit estatal semblant a Fivin, potser no, perquè no els cal, ja que el negoci cerveser no té indicis de crisi).

En resum: potser ja seria l'hora, que l'Administració expliques per què actua com actua, permet el que permet i calla el que calla. 

La Fivin i la seva propaganda

La Fivin (Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición) està patrocinada per l'Oive (Organización Interprofesional del Vino de España) i alhora finançada per diferents cellers i empreses del món del vi. L'objectiu d'aquestes entitats és obvi: que es consumeixi vi, ja que és del que viuen.

Per exemple: "La Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición (Fivin) presentó ayer una nueva recopilación de estudios científicos internacionales que, en su opinión, ofrecen evidencia científica sólida de que un consumo moderado de exclusivamente vino ofrece un efecto protector ante enfermedades cardiovasculares." Albert Molins, La Vanguardia, 27/11/2025.

Qui avala aquests estudis? També ens ho diu l'Albert Molins, l'autor de l'article: Ramon Estruch, catedràtic de Medicina de la UB i president de Fivin, y Josep Massip, cardiòleg i director científic de Fivin. Vaja, gent de criteri del tot independent, de la més absoluta confiança: "sense conflictes d'interessos".

Per si algú es pogués despistar, la nota ho remarca: "exclusivamente vino". Les altres begudes alcohòliques són una altra cosa. El vi és l'excepció, en relació amb "l'efecte protector de malalties". I és veritat que és una excepció: amb bona part del país dedicat a la vinya, amb tanta gent que en viu (pagesos, bodeguers, comerciants, botigues, etc.), seria un cataclisme, que la gent deixés de beure vi. 

Al capdavall, a què es redueixen els estudis de la Fívin? Ben fàcil: subratllar que el vi conté algunes substàncies saludables, silenciar que aquestes substàncies també es troben en altres aliments i begudes no alcohòliques, i "oblidar-se" que, l'alcohol, no és que no aporti cap benefici, sinó que és, sempre, perjudicial. Una mica d'alcohol, una mica perjudicial, més alcohol, més perjudicial. 

Aquest és el resum, en relació amb Fivin. No hi ha res més, per molt que vagin generant "estudis" avalats per "experts" que afirmen que un consum moderat de vi és saludable (això de "moderat" va ser una introducció tardana en les conclusions dels seus estudis, quan no van tenir més remei, a causa de totes les evidències en relació amb els efectes de l'alcohol sobre el cos).

Vull dir amb tot això que no s'hauria de beure mai vi? Aquesta és una altra història, fins ara només he parlat de manipulacions i mentides. Beure o no beure begudes alcohòliques, en més o menys quantitats, ja és cosa de cadascú. Però se suposa que, "cadascú", podria decidir millor, si estigués ben informat: si no estigués "contaminat" amb referències interessades i informacions enganyoses, o del tot falses. 

És a dir: que cadascú que faci el que vulgui, amb la seva salut. Si vol, que busqui els equilibris que li semblin adequats, entre els seus consums d'alcohol, les quantitats, els plaers que li aporten aquests consums, i algunes de les seves eventuals conseqüències. 

 

És obvi que de "substàncies psicoactives", de diferents tipus, segons les diferents cultures i llocs, se n'han consumit sempre, des dels temps més remots. I se'n seguiran consumint. L'alcohol només és una d'aquestes substàncies.

L'únic que volia dir és que, a Fivin i companyia, només els interessa que els seus interessos comercials no es vegin perjudicats. I per això els seus informes no tenen cap credibilitat. Inverteixen molts diners, molts, per tal que el missatge que arribi a la gent sigui aquest: que "el vi té efectes saludables". Però l'efecte més saludable del consum de vi és per a l'economia de tots els implicats en el comerç del vi. 

Ho repeteixo un cop més: algun component del vi pot tenir algun efecte saludable, però l'alcohol ingerit, encara que sigui poc, físicament saludable no ho és mai.

(el seu efecte sobre els estats d'ànim són una altra història, no és el tema d'avui)

Dolor, sofriment i suïcidi

Una altra conversa sobre el suïcidi. D'entrada s'emmarca en dues idees habituals en aquests casos: "Per a una mare (o pare), la mort d'un fill és el pitjor que li pot passar", i aquesta altra, "Quan una persona es suïcida, és sempre un fracàs, s'hauria hagut de poder evitar".

La primera posa l'accent en el progenitor, en com l'afecta a ell la mort del fill. La segona atribueix al suïcida allò que un pensa sobre ell, sobre la seva vida i mort. 

La primera és legítima, i alhora pot ser veritat o no: no tothom viu la mort d'un fill "com el pitjor que li pot passar", a ell, el progenitor. De fet, aquesta valoració només es pot fer en relació amb un mateix, en relació amb la mort o suposada mort d'un fill teu. No es pot fer cap generalització, parlar en nom d'altres persones.

La segona, la relació amb el fracàs i la incapacitat d'evitació, és una opinió, a partir de la idea que té cadascú sobre la vida i la mort, és a dir, que sigui o no siguin una prioritat absoluta la conservació de la vida. Per tant, una afirmació d'aquest tipus ("és un fracàs"), és una intromissió, sense cap mena d'argument consistent (i per tant gratuïta) en el món mental i emocional de la persona que arriba a un punt que l'opció del suïcidi li sembla preferible a seguir vivint. Perquè per a qui decideix suïcidar-se, el suïcidi pot ser, en un determinat moment i dintre d'una determinada biografia, l'única alternativa per a escapar d'un sofriment insuportable. Tan insuportable que, escapar-ne, a causa de la seva intensitat i persistència, és la prioritat de la persona. Per tant, llavors, no és un fracàs, "la pitjor decisió i acció", sinó, si es vol així, "el mal menor".

També hi ha una altra raó per posar fi a la pròpia vida, que no té per què estar relacionada ni amb sofriments emocionals ni dolors físics: el cansament de viure, la falta d'estímuls, la preferència per arribar ja "al descans definitiu", després d'una llarga vida. Tirar la tovallola (la vida) en lloc de seguir encara batallant per tal de mantenir-se viu. Per exemple, a banda del cansament, també es pot arribar a aquest punt perquè el món que havia donat sentit a la pròpia vida ha desaparegut, ja no existeix; el món ja és un altre món, un món en el qual un si sent estranger, aliè, sense ganes de seguir-lo habitant.

Torno als sofriments. Com que el grau de sofriment d'algú és subjectiu, ningú no està legitimat per deslegitimar la sensació d'insuportabilitat del sofriment que una altra persona pot estar vivint. Si malgrat tot ho fa, si té aquesta gosadia, si nega o relativitza el sofriment de l'altre, el que fa no té cap relació amb l'altre. Només té relació amb ell mateix. El que fa (de manera gratuïta i invasiva), és voler aplicar, o imposar, les pròpies idees i valors a l'altra persona.

Aquesta "usurpació" (falta d'atenció, de respecte, de moltes coses...), de vegades està relacionada amb les creences de l'opinador, un opinador que, de vegades, encara pot anar més enllà, en relació amb el menyspreu de l'altre com a persona sofrent. Passa (per exemple), quan les idees tenen relació amb les pròpies creences religioses, sobretot, quan segons aquestes creences, es pensa que les persones no tenen dret a decidir sobre la durada de la seva vida. I encara pot ser pitjor: passa quan un creu que el sofriment té un valor sobrenatural (la història de la corredempció cristiana), i que a més tot forma part, "d'un pla diví" que, com a humans, sobretot en aquests casos, som incapaços d'entendre. Un pla diví davant del qual, l'única opció que tenim és l'acceptació: "Nosaltres no sabem res, Déu ho sap tot, i tot ho fa amb un propòsit". I per acabar-ho de rematar: "Ho fa en benefici nostre".

Com que, quan ets víctima de grans dolors físics i sofriments emocionals, aquesta postura no és fàcil de digerir, no ho és encara que siguis una persona que tens aquestes creences "sobrenaturals", llavors el posicionament sovint s'acompanya de la fal.làcia que tots els dolors i sofriments són alleujables.

És una fal.làcia perquè, ni tots els dolors físics, ni tots els sofriments emocionals, es poden beneficiar d'intervencions fetes amb el propòsit d'eliminar-les o, com a mínim, alleujar-les. Hi ha dolors físics que només es poden fer suportables amb dosis tan grans d'analgèsics que el resultat sí que és un cos que no pateix... però acompanyat de la "desaparició" de la persona. O el resultat és un cos que pateix "un determinat grau de dolor", acompanyat d'un "determinat grau de desaparició de la persona".

Els professionals que neguen aquesta realitat no diuen la veritat. I ho saben. De manera que, tenint en compte les vides de les persones sobre les quals opinen, amb graus d'angoixa, desesperació, dolor i sofriment de vegades desbordats, insuportables, es pot dir que aquests professionals menteixen de manera greu.

Això, en relació amb el dolor físic. En relació amb el dolor emocional, amb el sofriment, passa una cosa semblant. La proporció de persones que no aconsegueixen cap millora amb els diferents models de psicoteràpia i els diferents psicoterapeutes, o que les seves millores són tan limitades que no incideixen de manera significativa sobre el seu grau de sofriment, és important. Ho repeteixo: hi ha un tant per cent important (no vull aventurar-me a donar xifres, ho deixo així, "un tant per cent important") de persones a les quals la psicoteràpia no els aporta cap millora, no en treuen cap profit. 

És clar, també hi ha els psicofàrmacs. Però en casos de sofriments extrems la seva forma d'actuació sovint és semblant a la dels analgèsics en el cas de dolors físics extrems: la seva "efectivitat" va acompanyada de la pèrdua de facultats de la persona, "del seu encongiment com a persona". Una reducció de la persona limitada, si les dosis de psicofàrmacs són limitades, i elevada, si són elevades (només cal anar a una residència psiquiàtrica i mirar les persones ingressades, moltes amb un gran aplanament emocional, físicament rígides, amb unes mirades sovint perdudes...). 

És així perquè l'efectivitat (per dir-ne d'alguna manera) dels psicofàrmacs en aquests casos és el resultat de la "intoxicació cerebral" que provoquen (no hi ha psicofàrmacs que corregeixin mals emocionals, el que fan és sepultar-los sota una llosa química).

Tenint en compte el que he exposat, crec que queda clar que s'ha d'anar molt amb compte, quan es parla de casos de persones que s'han acabat suïcidant. Que encara s'ha d'anar més amb compte a l'hora d'opinar, d'atrevir-se a fer valoracions sobre la decisió d'algú. Que s'han d'evitar les generalitzacions, i per descomptat, les imposicions ideològiques. 

Viure, inevitablement, suposa viure en la incertesa. I la incertesa moltes vegades fa por. Però no ens queda més remei que aprendre a viure "amb aquesta realitat": la mort existeix, tots acabarem morint, i algunes persones, a causa de les grans dificultats de la seva vida, prefereixen avançar el final.

Torno al principi. Les dues frases que havia esmentat, "per a una mare (o pare), la mort d'un fill és el pitjor que li pot passar", "quan una persona es suïcida, és sempre un fracàs, s'hauria hagut de poder evitar", considero que s'han d'ubicar en el mapa que he fet dels dolors, els sofriments i les autonomies. Ubicar-les i, llavors, en molts casos, tant l'una com l'altra, relativitzar-les.

Un psicòpata normal

Un home parla per telèfon. Parla cridant, furiós. Li diu a la persona amb qui parla: 

"Jo sóc una persona normal, però si vinc, sóc un psicòpata, un psicòpata! Em sents? Un psicòpata!!! T'ho juro que si vinc la mato a ella. I tu ets un imbècil, un merdós, però que no ho veus? Desgraciat, idiota, si vinc et juro que mato a tothom!"

Estic al pati d'un psiquiàtric, però no sé si el que crida és algú ingressat o un visitant. Alguns dels ingressats tenen permís per sortir al pati, i des del pati sortir al carrer és fàcil: les portes estan obertes. Si algú vol marxar, ho pot fer. I si algú vol entrar, seure una estona a un dels bancs i començar a dir disbarats pel telèfon, doncs també ho pot fer sense problemes.

El del telèfon, de moment només telefona. De moment no sembla que tingui la determinació d'anar de debò a matar algú.

Una altra possibilitat: que el del telèfon no estigui parlant amb ningú, que només ho estigui fent veure. D'aquests, ja n'he conegut més d'un (amb problemes mentals o no), i val a dir que, de vegades, ho fan d'una manera tan real que impressiona (fent les pauses oportunes, com si escoltessin, amb entonacions de veu adequades segons el moment, etc.).

Fa molts anys, uns cinquanta, vaig estar a aquest pati. Llavors era tot completament diferent: al voltant hi havia uns murs alts, i la porta sempre estava tancada. Els ingressats eren moltíssims, sovint mal vestits, bruts, molts amb pintes d'indigents, de vegades estirats per terra... El catàleg de problemes era extens: demències, psicosis, malalties neurològiques, discapacitats, potser gent que incomodava pel que fos a la família... Els dormitoris eren immensos. Tota aquella gent "empresonada" al manicomi impressionava molt. En sorties trasbalsat, si tenies la sort que jo tenia de ser només un visitant.

Després, ho van tirar tot a terra i ho van fer tot nou. Nous espais i, sobretot, noves idees sobre com gestionar els problemes mentals. M'agrada recordar aquell passat, i la transformació posterior. Hi ha gent que es queixa de la poca atenció que es posa en la salut mental. Tenen part de raó. Però també està bé tenir una mica de memòria, i recordar que, si som on som, és gràcies a la feina i la insistència de persones que, davant d'una realitat que els semblava intolerable, es van esforçar molt per anar aconseguint canvis.

És a dir: si ens preocupa la salut mental, a banda de queixar-nos, ¿que fem nosaltres? Tu, jo, tots, ¿què fem per mirar que les coses funcionin millor?

Paràsits al cervell

És un medicament nou elaborat a partir de l'extracte de la fusta d'un arbre tropical; hi ha molts estudis (diuen) que demostren la seva gran eficàcia a l'hora de tractar diferents tipus de malalties, no només físiques, sinó també mentals. Però perquè el tractament funcioni se n'ha de fer un de previ, per tal d'eliminar "els paràsits" que  hi pot haver al cervell i que, si no s'eliminen, impedeixen que el medicament pugui ser efectiu.

A qui m'ho explica li ho han proposat els seus pares, persones aficionades a aquest tipus de "teràpies alternatives màgiques". Consideren que en el cas de la seva filla, és un tractament molt indicat, perquè té els dos tipus de problemes: físics i mentals. Sobretot els segons, de molta envergadura.

Ella diu que no hi creu, en aquesta mena de remeis, però que "no se sap mai", i que, per tant, per si de cas, ha decidit aprofitar la proposta dels seus pares. Li dic que potser és veritat, que té paràsits al cap, perquè si no, és difícil d'entendre, que es pugui arribar a creure aquesta mena d'històries. I ella somriu, com si em donés la raó, però alhora em deixa clar que farà els dos tractaments. Perquè no se sap mai...

Ara té trenta anys. Al llarg de la seva vida problemàtica, de remeis i tractaments "curiosos", per dir-ne d'alguna manera, els seus pares n'hi han proposat un grapat, i en general ella els ha acceptat. Al principi, perquè realment s'ho creia: tenia tantes ganes que hi hagués algun tractament d'aquests que, de cop, li pogués solucionar els seus diferents problemes, o si més no alguns... Després, es va anar tornant més escèptica, però amb un escepticisme que, de vegades, com en aquest cas, és compatible amb l'acceptació de la proposta de torn. "La màgia de torn".

Suposo que als seus pares aquests oferiments els serveixen per poder tenir la sensació "que estan fent alguna cosa" per la seva filla. Sembla que són incapaços d'adonar-se que, mentre li alimenten aquestes fantasies, el que estan fent és, en definitiva, fer-li encara més difícil la vida. Perquè la filla, amb la vida complicada que té, el que necessita no és màgia, sinó principis de realitat molt clars, que l'obliguin a assumir que, els seus diferents problemes, només els podrà reduir si els enfronta de manera del tot realista. 

I de manera realista vol dir amb molt d'esforç. Per això és una desgràcia, per a ella, tenir els pares que té.

La Bàrbara, continuació

Amb la Lívia anem a veure la Bàrbara. Fa un mes que és a una residència psiquiàtrica. Ens explica que, després de la darrera vegada que la vam veure, fa més de mig any, com que amb la seva parella no pagaven el lloguer del pis, els van fer fora. Es van quedar al carrer. Al carrer ella ja hi havia viscut com a mínim una altra temporada, i com llavors, a causa de la duresa d'aquest tipus de vida, va començar a beure cada vegada més.

La vida al carrer es va acabar de manera sobtada. La seva parella, des d'abans, des de sempre, la maltractava, i un dia li va clavar un cop d'ampolla al cap i li va fer un bon trau. La van dur a l'hospital, s'hi va presentar la policia, i el resultat va ser una ordre d'allunyament de la parella, una ordre d'allunyament que es veu que compleix tancat en un psiquiàtric.

Aquesta és una característica de la majoria de parelles i relacions de la Bàrbara: persones amb problemes mentals importants: el pare del seu primer fill, el pare dels altres dos, el del cop d'ampolla... I també la parella que tenia quan la Lívia la va conèixer, fa més de vint anys, un home que, a més, de propina, també la maltractava (en aquell cas, ella va acabar en un refugi per a dones maltractades).

La Bàrbara està molt contenta, de la visita de la Lívia. Li té molt d'afecte, des que, ja fa un munt d'anys, feia de cuidadora de la mare de la Lívia. Bé, cuidar de fet cuidava poc, a causa del seu cap desordenat: no se sabia mai quan la Bàrbara desapareixeria... Fins que la Lívia va decidir que havia de buscar una altra persona. Des de llavors, la Lívia manté una relació de prudència amb la Bàrbara. Li agrada de tant en tant saber què va fent, però des d'una certa distància, per tal de no sentir-se engolida per la seva vida caòtica.

Ara la Bàrbara diu que està molt bé, que aquesta vegada és molt conscient dels seus problemes, i que vol aprofitar l'oportunitat que té d'estabilitzar la seva vida. Li han dit que, després d'una temporada a la residència actual, podrà anar a un pis tutelat. Diu que és el que li convé, algú que la supervisi, perquè sola sempre s'acaba ficant en embolics, sempre s'acaba descontrolant. Diu que ara vol fer les coses bé, perquè vol fer de mare dels seus fills, uns fills que, a causa de l'extrem desordre de la vida de la Bàrbara, han estat tutelats per la DGAIA (un encara ho està).

La Bàrbara diu això, que ara té molt clar que ho vol fer tot bé, però ja es veurà com anirà, què passarà. Perquè altres vegades ja ha dit el mateix, sobretot en relació amb el seu desig de poder fer de mare dels seus fills, i després s'ha tornat a extraviar.

La seva és una història molt complicada, amb les diferents parelles també amb problemes mentals, i amb uns fills als quals sembla que també se'ls podria posar alguna etiqueta psiquiàtrica. Angoixa, pensar en el futur d'aquests fills. En aquests casos, les històries dels fills són les que fan més tristesa, perquè són persones des de petites "ferides"...  I de vegades, massa vegades, desbordades, són incapaces de tenir la resiliència necessària per superar aquest trasbalsament inicial. I llavors potser acaben repetint les històries complicades dels pares... 

La Bàrbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls.

--
En vaig parlar fa uns mesos, de la Bàrbara (18/4/2025):
https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/la-barbara.html